El Paral·lel: del circ al burlesque

De la postguerra fins avui

L'exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acabava el recorregut històric sobre la formació del Paral·lel com a centre del món de l'espectacle popular barceloní un cop acabada la Guerra Civil. No només pel canvi d'escenari polític, sinó perquè tots els teatres van ser tancats.

Lentament, el Paral·lel va anar ressuscitant, però la dura postguerra i les restriccions morals que la Dictadura va imposar van fer créixer un Paral·lel diferent, que és el que acabarà deixant la imatge que en tenim d'ell: el del teatre, la revista, el vodevil... Però no era el Paral·lel de Raquel Meller, malgrat que actors com Alady van continuar tenint èxit. Sí que era, com sempre, el lloc on les classes populars hi anaven a buscar una estona d'entreteniment: entre finals dels 50 i principis dels 60 els espectacles de revista donaven una mica d’alegria robant-li a la censura tot el que es podia, i va complir aquesta funció fins que aquesta mena d'espectacles es van anar esllanguint.

Al voltant del Paral·lel escènic, però, també creixia un món canallesc, de misèria, de prostitució, de delinqüència, com, de fet, també havia existit abans de la guerra. Sense oblidar, però que, mentrestant, l’altre Paral·lel, el de la gent, el dels veïns, continuava fent la seva vida al mateix ritme que evolucionava la ciutat i el país. Aquest contrast és el que es pot veure en el documental El alegre Paral·lelo (1964), d’Enric Ripoll, al qual convé fer-li un cop d’ull encara que només sigui per veure quina era la imatge que se’n tenia, sigui objectiva o no.


El caràcter popular es va mantenir també durant els anys 50 i 60, fins el lent declivi, que anava deixant enrere personatges com Tania Doris, la Maña, Norma Duval, Luis Cuenca (que desprenia l'aroma ranci  de tantes coses que ens va dur el Franquisme al voltant de la cultura), la Merche Mar de l'Apolo, o la Bibí Anderssen del Barcelona de Noche del carrer de les Tàpies El Molino clàssic tancava el 1997 i l’Arnau ho feia el 2004. Si es preguntés al públic i als artistes d’aquests locals o de l’Apolo, tant els uns com els altres identificarien com un signe identitari la proximitat que s’establia entre l’escenari i el pati de butaques. El teatre, sobretot, es convertia en una extensió de la llar.


Malgrat que continua viu i aplega uns quants teatres, d’aquell Paral·lel, el d'abans i el de després de la guerra, no en queda res. No té l’ambient que havia tingut i potser caldria restaurar el teatre Arnau per instal·lar-hi, en forma de museu, tot el material recollit per a l'exposició del CCCB i activar-lo com a escenari de recuperació dels vells espectacles, dels de nous de la postguerra i de tot allò que per als seus veïns va representar com espai urbà i vital.

La decadència es va endur els locals que tenien més presència. Ja no queda cap cinema; els cafès clàssics i les seves esplèndides terrasses han desaparegut; els teatres són teatres convencionals, amb una programació estàndard com en els escenaris de la resta de la ciutat. Només el restaurat El Molino, ara sota la denominació de cafè-concert, recupera els espectacles de varietés que s’han posat de moda en els darrers anys sota el nom de burlesque, com explicava recentment a Burlesque: erotisme kitsch.

A la cantonada de Paral·lel amb Nou de la Rambla, en el costat que dóna al Poble-sec, hi van conviure fins a principis de la dècada de 1980 el Teatre Apolo, especialitzat en revista; la Bodega Apolo, un petit local amb escenari, nínxol d’artistes de segona fila que imitaven artistes de més renom, un espectacle popular habitat per una fauna ben peculiar; i les enyorades Atraccions Apolo, que havia tingut pistes de ball i de patinatge a la terrassa superior, però que ja havien perdut tot el seu encant perquè no funcionaven algunes de les atraccions estrella: el Tren del terror, l'Autogruta o la Casa de la risa. A l’apunt Barcelona 1950 podeu veure dos fragments de pel·lícula on es veuen aquestes atraccions en funcionament.



El teatre va ser remodelat, però la Bodega i les atraccions van ser enderrocades. Es va conservat la façana que dóna a Nou de la Rambla i una de les entrades, i s’hi va construir la Sala Apolo, un local de concerts que conserva l’estil de l’època. De 2009 fins 2011 l’Apolo va oferir les Taboo Night, que un cop al més oferia una sessió de burlesque que recollia i aglutinava bona part d’aquells espectacles que havien alimentat el Paral·lel en les millors èpoques, i que ara són expressió de la cultura popular. Un espectacle que va més enllà de la revista o del vodevil sofisticat de l'actual El Molino i que inclou el concepte d’espectacle total, entre belle époque i cabaret, com podem veure en els seus anuncis:

Apol·lo presenta Taboo, la primera nit dedicada al burlesque a Barcelona amb caràcter mensual, una nova mirada a aquest subgènere de les varietats i les arts escèniques inspirat en el vodevil. En un espai agraciat amb una estètica immillorable per a l'ocasió i amb una representació d'artistes nacionals i internacionals, l'esperit atrevit i distingit del burlesque envairà la sala amb els seus espectacles de striptease, pin ups, ball, humor, música en directe, números circenses: malabaristes, contorsionistes faquirs, llançadors de ganivets i màgia. La música en directe anirà, com sempre, a càrrec de Mambo Jambo, combo resident del club, liderat pel saxofonista Dani Nel·lo que completen Mario Cobo, Ivan Kovacevic i Anton Jarl.  El seu repertori de Rhythm'n'Blues, Swing i Rock'n'Roll comptarà de nou amb l'explosiva aportació de la cantant Myriam Swanson, un autèntic animal escènic, la presentació i animació d'Itziar Castro com Madame Taboo, els números de burlesque amb les estrelles convidades, la música d'ambient a càrrec d'un disc jockey especialitzat. No faltaran Mis Vecinitas amb la seva selecció de dolços i salats per acompanyar els deliciosos còctels i per recollir les peces íntimes que vagin quedant escampades per l'escenari, lluint vestuari de la prestigiosa dissenyadora Bibian Blue. I, com sempre, enllaçarem amb la posterior sessió de Powder Room, que ofereix el millor Rock'n'Roll, Soul i Funkunderground de totes les èpoques.

Aquesta temporada la Sala Apolo  programa la primera sessió del 2012 de Taboo Night el dia 2 de desembre (ajornada). No volem quedar-nos sense la imatge gràfica que ens ha regalat durant aquests darrers tres anys. Són cartells amb tècnica de collage i amb l’estètica eròtica dels anys 50 i 60, una estètica que, evidentment, nosaltres no vam gaudir per la censura però ens resulta molt propera gràcies al contraban.

Sense ordre ni concert, l’espectacle del burlesque! El plaer és nostre.





























[+]


Cunill, Josep. Les alegres nits del Paral·lel [bloc].

Montijano, Juan José. Historias de la revista musical española [bloc].

Ramon, Antoni; Aloy, Guillem; Olaizola, Ekain. El teatre Arnau al Paral·lel. Estudi històric. Barcelona: Observatori de Teatre en Risc. Universitat Politècnica de Catalunya / Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2010.

Rossell, Benet. Paral·lel, Paral·lel [bloc]. Conté una exhaustiva bibliografia.