Googie: l'arquitectura del futur

El Googieés un estil arquitectònic que neix a finals de la dècada de 1940 i mor a principis de la de 1960, i que s’estén també als elements decoratius, al mobiliari i als electrodomèstics. El nom, que originalment era el d’una cafeteria de Sunset Boulevard de Los Angeles (Googies’s), va quedar establert quan Douglas Haskell (1899-1979), professor i crític d’arquitectura, li va donar carta de naturalesa en un article publicat l’any 1952 en la revista House and Home. També és conegut com Populuxe, Doo-Wop, Coffee Shop Modern, Jet Age, Space Age o Chinese Modern.

Image may be NSFW.
Clik here to view.Image may be NSFW.
Clik here to view.Nascut per influència de la cultura de l’automòbil i de la tecnologia espacial, es caracteritza per una visió futurista de l’arquitectura. El cinema nord-americà i la publicitat –sobretot a través de Selecciones del Reader’s Digest i de Life– ens han ofert múltiples testimonis d’edificis i espais interiors, que només ocasionalment van arribar a Europa, i que per a nosaltres eren la imatge viva de l’american life i del somni americà: cafeteries, restaurants, benzineres, boleres, motels, habitatges... Edificis que ens trobem, sobretot, a peu de carreteres transitades per mustangs, pontiacs, chevrolets, studebakers, plymouths, fords... i que s’anuncien amb magnífics rètols lluminosos. Salons de finestres gegantines mirant sobre la gran ciutat il·luminada, amb un aparell de televisió tan bell com un satèl·lit artificial; cuines immenses com una sala de ball, on Rod Hudson i Doris Day fan servir electrodomèstics de ciència-ficció.

Perquè la ciència-ficció, al cinema, a la televisió, als còmics, a les portades dels llibres i revistes, als cromos, també es bastia d’arquitectura i estil googie abans que l’home trepitgés la Lluna, i ens imaginàvem com serien els plats voladors extraterrestres, les naus i les estacions espacials -com en el cas d’Ultimàtum a la terra (1951), de Robert Wise; però sobretot a Planeta prohibit (1956), de Fred M. Wilcox) i com la tecnologia incidiria en les estructures i en l’aspecte de les grans ciutats.

Image may be NSFW. Clik here to view.

Els zepelins de Montjuïc

A Barcelona, durant els 50 i els 60, hi va haver bars decorats amb l’estètica googie però no n’ha sobreviscut cap. Un dels locals emblemàtics va ser el bar-bolera Boliche (1953), en el 508 de la Diagonal, després convertit en cinema, i ara desaparegut; o la sala Bikini (1953-1990), de l'arquitecte Julio Chillida. Però, segurament, el també desaparegut Parc d’Atraccions de Montjuïc seria la instal·lació on més elements arquitectònics ens recordarien aquell estil: els rètols lluminosos, el pavelló de la Damm (que es conserva en els jardins Joan Brossa), l’atracció dels zepelins... I durant el boom turístic dels 50 i 60, a les poblacions del litoral es van construir bars, discoteques, hotels i apartaments amb elements googie. Si es vol anar a la cacera encara es pot trobar alguna cosa.

Els darrers anys, però, han aparegut a Barcelona diversos locals que imiten els diner americans amb una estètica totalment googie: neons, metalls lluents, tamborets i cadires d'skay, jukebox... Un és el Big J's Burger, amb dos locals, un al carrer Balmes i un altre al carrer Carme. Però sobretot destaca, per la decoració, el Peggy Sue's, un a Travessera de Gràcia amb Santaló i un altre al carrer Balmes tocant a Gran Via.


Les obres de l’arquitecte Santiago Calatrava, el pont que va de la Ronda de Sant Martí al carrer del Clot i la torre de comunicacions de Montjuïc, d’aspecte aparentment tan modern, són de clara inspiració googie, amb perdó del seu autor, tot i que la utilització dels materials defereix.

Image may be NSFW. Clik here to view.
Satellite Shopland

El vidre, el plàstic, la fusta, els neons, el ciment, l’acer, l’skay eren els elements de construcció i decoració d’un estil que defugia el minimalisme compositiu i buscava la inclusió del major nombre d’elements; un estil que havia de semblar orgànic però havia de ser abstracte; que havia d’anar contra les lleis de la gravetat: sempre que fos possible, l’edifici havia de penjar del cel. Cúpules i sostres asimètrics; formes ameboides i de bumerang; superfícies brillants; dissenys imitant l’àtom i l’energia atòmica: estrelles, cèrcols entrellaçats, símbol de la ingenuïtat científica de l'home, que dissenyava el futur abans que arribés.


I aquest futur no va arribar. A principis dels 60 el somni americà va agafar altres camins i va topar amb realitats que havien d’inspirar revoltes, que també havien de canviar el món. Abans que aquella visió romàntica del futur es trenqués i se substituís per una realitat més pràctica i prosaica, va deixar en la cultura popular americana un parc d’atraccions, el Tomorrowland del Disneyland d’Anaheim, a Califòrnia, i una sèrie de dibuixos animats que va deixar empremta en l’imaginari popular europeu: The Jetsons (1962-1963), de Hanna-Barbera, que a Espanya van ser coneguts amb el nom de Los Supersónicos, 24 episodis que aquí van ser emesos a partir de 1967 (entre els anys 1985 i 1987 es va reprendre la sèrie amb nous episodis). La família Jetson viu en els apartaments Skypad d’Orbit City, en l’any 2062, on tots els edificis estan construït enlaire sobre llargues columnes i tenen un inconfusible estil googie.

Evidentment, els Jetson no eren els primers en fer-nos viatjar a una ciutat del futur. Des de finals del segle XIX dibuixants i il·lustradors s’entretenien a imaginar com seria el futur en revistes i cromos, com en el cas d’El futur imaginat: el segle XX vist des del XIX, o els magnífics dibuixos de Barcelona, de finals de la dècada de 1920: El futur imaginat: Barcelona 1929. D’aquestes il·lustracions futuristes antigues (però que arriben fins als anys 60 del segle XX) en diuen paleofutur, i tenim alguns blocs amb contingut molt interessant, com el Paleofuture de l’Smithsonian.com (Smithsonian Institution), o Paleo-Future: A look into the future that never was.




Però encara existeix una altra tendència, el retrofuturisme, que recrea en obres fetes en l’actualitat la visió del futur que es tenia en una època determinada, és a dir, situar l’acció en un futur que mai va ser, generant ucronies i ficció especulativa, que tindria en una altra sèrie també de dibuixos animats, Els Picapedra (The Flintstones, 1960-1966), que en un passat prehistòric hi col·locava avenços tecnològics del futur.

El retrofuturisme té dos subgèneres ben diferenciats, el dieselpunk, amb una estètica compresa entre els anys 1920-1950, l'anomenada "era dièsel", que beu de l'art déco, del pulp, del jazz i de la música swing: Dark City (1998), Alex Proyas, Batman, de Tim Burton (les dues primeres), Brazil (1985), de Terry Gilliam, El gran salto (1994), dels germans Coen, o la pel·lícula espanyola d’animació Planeta 51 (2009). I l’steampunk, que es mou durant l’època victoriana, amb una clara influència de l’obra d’H. G. Wells i de Jules Verne, amb pel·lícules com Wild wild west (1999) i La liga de los hombres extraordinarios (2003).

Des de la mort del googie com a estil la seva desaparició no ha estat absoluta perquè la cultura popular s’ha anat alimentant del seu record. L’any 1973 George Lucas ens presentava American Graffiti en uns escenaris totalment googie. I a la dècada de 1990 alguns directors nord-americanes com Quentin Tarantino o els germans Coen, amb una sensibilitat especial per la cultura popular, van utilitzar escenaris d’estil googie per ambientar pel·lícules com Pulp fiction (1994) o El gran Lebowski (1998).

Potser no ho sabíem o potser no li havíem posat nom, però el googieés dins de l’imaginari d’unes quantes generacions i d’altres l’estan descobrint ara. Hem vist alguns exemples de l’arquitectura googie, i se’n poden trobar més en els vincles del final de l’apunt. Però ara toca viatjar. Benvinguts a l’Orbit City dels Jetson, que ens van enamorar de petits, que ens van fer somniar i dibuixar, i que ens continuen traslladant al país de la imaginació.
















[Extra]


[+]


Arquicomics: architecture & comics, arquitectura y cómics, recopilación de Jaime Eizaguirre (bloc).

Arquitectura i còmic, Bereshit (bloc).

Ernst, Meret; Grand, Lucker. Barcelona: City in space. Webdesign & Shopping Database: Klang und Kleid, Publisher: Vice Versa Verlag Berlin, Copyright Photos: © 2001 - 2012, Tobias Madörin, Copyright: © 2001-2012, Lurker Grand.

Galeria de whflood: arquitectura, mobiliari i elements de decoració (Flickr).

Googie Architecture Online (pàgina web).

Googie Central, Roadside Peek (pàgina web).

Googie Art: California Diners & Coffee Shops of the 1950s & 60s (pàgina web).

Hess, Alan. Googie: Fifties Coffee Shop Architecture. San Francisco: Chronicle Books, 1986.

Hess, Alan. Googie Redux: Ultramodern Roadside Architecture. San Francisco: Chronicle Books, 2004.

Lucker, Grand. Berlin: City in space. Webdesign & Shopping Database: Klang und Kleid, Publisher: Vice Versa Verlag Berlin, Copyright Photos: © 2001-2012, Tobias Madörin, Copyright: © 2001 - 2012, Lurker Grand.

The American Sign Museum. Museu de rètols i elements decoratius googie. També es poden veure fotografies del museu aquí).

[++]

Selecció d'imatges d'arquitectura googie a Google (cliqueu sobre la il·lustració)