Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per encarrilar unes vides amb poc marge de maniobra dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances. Una crònica que esdevenia grisa a cops de “colorete”.
En aquest context, l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina o jardineria, o salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran espectació: els sentimentals i els psicològics.
La idea del consultori la va inspirar Francisca Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica. Van començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins a 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia canviat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals. Però quan crèiem que havíem guanyat la batalla a la misèria moral, la televisió ens ha obert els ulls amb les gran audiències que acompanyen els programes de telerealitat. Què ha fallat? Al marge dels interessos econòmics, que saben moure les masses, el problema sempre estarà en l’educació: un dia abaixes la guàrdia i s’ensorra el treball d’anys.
Del consultori de l’Elena Francis a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández.
Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. La notícia va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats en una masia de Cornellà de Llobregat: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.
Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès l’1 de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995), per qüestions professionals editorials i vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.
Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos a conseqüència d’aquests incestos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven, un cop més, que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.
Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.
Però a casa érem més del Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.
Temps després, quan van enderrocar l’edifici no vaig perdre l’ocasió d’anar a inspeccionar les restes. La meva sorpresa va ser descobrir que aquest laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia. Jo ho ignorava, i ho vaig saber perquè l’indret era ple de restes molt curioses; entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de les pinces. A saber qué entenia jo quan a la ràdio s’anunciava: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.
El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.
Font: Javier Artiga
Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.
Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny
El consultori de la Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.
Sintonies de Radio España
A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals, que no recordo exactament a quina part de l’emissió pertanyien. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia la puc taral·lejar, però no en sé el nom; sembla un vals. Potser algú la pot identificar en el vídeo adjunt (cap el minut 2). Una altra sintonia del programa era Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot em va marcar una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).
Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, esclar.
Carta a Montserrat Fortuny (1949)
[+]
En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.
Espinosa i Mirabet, Sílvia. “Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil”. Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].
Herrera Damas, Susana. La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.
