Beehaveés un projecte expositiu de la Fundació Joan Miró comissariat per Martina Millà que es compon d'obres i instal·lacions de diversos artistes locals i internacionals, que conviden els visitants a acostar-se de manera sensorial a aspectes de l'univers de les abelles com la desaparició massiva d'aquests insectes o l'interès creixent per l'apicultura urbana com a forma de renaturalitzar les ciutats.
L'exposició, que finalitza el 21 de maig, inclou obres dels artistes Joan Bennàssar, Luis Bisbe, Alfonso Borragán, Joana Cera, Gemma Draper, GOIG (Pol Esteve i Miquel Mariné) i Max Celar, Vadim de Grainville i Marcos Lutyens, Jerónimo Hagerman, Marine Hugonnier, Anne Marie Maes, Melliferopolis (Ulla Taipale i Christina Stadlbauer), Joan Miró, Anna Moreno, Àlex Muñoz i Xavi Manzanares, Luis Fernando Ramírez Celis, Toni Serra (Abu Ali), Ulla Taipale, Andrés Vial, Pep Vidal i Philip Wiegard.
Fins el 17 de juny, però,
Beehave també es desplega per diversos llocs de Barcelona amb diferents accions i intervencions (
cliqueu aquest enllaç) al voltant de l'important paper que tenen les abelles en la preservació de la biodiversitat i en la fabricació de mel, gelea i altres productes.
"La Grieta", una d'aquestes activitats, es desenvolupa en el barri del Clot, on els veïns del barri del Clot fabriquen mel artificial al llarg de diverses sessions de treball conduïdes per
Alfonso Borragán, pare i creador de la idea, en què la comunitat, com si fos un rusc humà, connectaran amb la història del barri, que pren el seu nom del Clot de la Mel, un topònim medieval. Part d'aquesta "mel" vessarà periòdicament per l'escletxa d'un mur del barri, tot rememorant la llegenda càntabra de la grieta. En el projecte hi han col·laborat el
Taller Història del Clot-Camp de l'Arpa i l'
Espai Antoni Miró Peris de La Farinera del Clot.
En aquest sentit, el diumenge 13 de maig, coincidint en el cap de setmana en què se celebra Sant Ponç, patró dels herbolaris i els apicultors, l'activitat de la
Grieta es desenvoluparà a la plaça del Mercat del Clot, on la fabricació de mel (que es distribueix a la pastisseria
La Palma del carrer del Clot, 72-74) anirà acompanyada de la presentació de l'auca
La balada del Clot de la Mel, creada per l'escriptor
Oriol Canosa (Llibreria Pebre Negre) i l'il·lustrador
Jordi Sunyer; una mostra de
refranyssobre les abelles i la mel, seleccionada pel paremiòleg
Víctor Pàmies; i la publicació de
"Quan el Clot rajava mel", d'
Enric H. March, un relat protagonitzat per la Remei, una remeiera que, entre la llegenda i la crònica, ens portarà per deu segles de vida clotenca i barcelonina al voltant de la mel i les herbes remeieres, des del barri d'Horta fins a Ciutat Vella passant pel barri del Clot i recuperant, entre moltes altres històries, la història inèdita del Clot de la Mel i del Jardí Botànic de la Florida.
La balada del Clot de la Mel
Oriol Canosa i Jordi Sunyer
Quan al Clot hi rajava melA finals de la dècada de 1960, la Remei feia el seu darrer viatge cap a Barcelona per vendre herbes remeieres, olis essencials i ungüents. Li pesaven els anys i ja no es veia amb cor de continuar fent tota sola una feina que ja no tenia la sortida d’abans. Els herbolaris, que començaven a anar a la baixa, absorbien la clientela que encara feia servir remeis populars –en general gent gran–, i la medicina pública, cada cop més generalitzada entre la població treballadora, reduïen un mercat immers en la modernitat, en nous costums i en el negoci d’una indústria farmacèutica que sintetitzava en el laboratori productes que devien la seva existència a la medicina tradicional. No sortia a compte fer un viatge de tan lluny per uns beneficis tan migrats. Malgrat tot, la Remei, dona sàvia, tenia recursos i secrets.
Dues remeieres en ruta
Quan amb la mare recorria els camins, a cada mas i cada vila hi feien servei i la ruta durava setmanes. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, per tornar per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua. La família de la Remei i la d’altres remeieres transhumants com ella, que vivien d’una agricultura i ramaderia que donava per poc més que l’autoconsum, obtenien amb aquesta activitat uns ingressos extres que els permetia el pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar dels fills o per a les dots dels cabalers, els germans o germanes de l’hereu o la pubilla, que es veien obligats a pagar per fer un casament mig arreglat.
Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars, on se les acollia a canvi de te de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, i altres herbes i extractes que guarien tots els mals. Fins i tot els d’amor, si calia. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa a casa.
Quan hi havia mercat comarcal o setmanal, o en dies de festa major, a les places dels pobles s’hi trobava tothom. Amb la seva humil paradeta, les venedores d’herbes i remeis eren com aquells personatges d’antany que venien de lluny, envoltats de misteri: companyies d’actors, que representaven comèdies i sainets; les
troupes de saltimbanquis, que oferien espectacles circenses; o els firaires ambulants, que comerciaven amb les coses més diverses mentre entretenien pagesos i vilatans amb màgia, llanternes màgiques, ombres xineses, literatura de canya i cordill o romanços de cec, com en temps molt més reculats ho havien fet els joglars.
La Remei entrava a Barcelona per l’antic camí d’Horta des de Sant Genís, com ho havia fet d’abans que la vila fos annexionada a la capital, el 1904. S’aturava a la plaça del Mercat (avui plaça d’Eivissa), on tenia clientes fixes entre les bugaderes que rentaven la roba dels senyors de Barcelona, que li compraven olis i ungüents per guarir les mans castigades per la sosa i el lleixiu. I aprofitava per visitar el senyor Cebrià Riera, que a més de fer de carreter al veí carrer de les Dones, era remeier i es feia dir “doctor en botànica”. En Cebrià era bon coneixedor de les herbes de la muntanya i molt popular a Horta, però no hi havia competència amb la Remei perquè no elaborava ungüents.
La casa d'en Cebrià Riera, al carrer de les Dones d'Horta, on avui hi ha les
Galeries Horta (1926). Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó
Camí avall, travessava la riera d’Horta i el torrent de la Carabassa, i passava per davant de Can Fargues, una masia amb torre de defensa del segle XI, i per la Torre Llobeta. una casa pairal del segle XV. Feia temps que el camí i el paisatge rural havien desaparegut sota la urbanització de la ciutat i la construcció del passeig de Maragall, però la Remei encara anava a buscar el carrer de la Garrotxa, testimoni fòssil del camí d’Horta, tot dirigint-se cap a Can Miralletes, entre el Guinardó i el Camp de l’Arpa, l’única masia que quedava dempeus i amb horts de tantes que n’havia vist desaparèixer: Can Xiringall, Can Bartra, la Torre dels Pardals, Can Sabadell, Can Vintró, Can Guixà, Can Girapells, Can Eloi, el Mas Viladomat i Can Pere Miralles, que era al costat de Can Miralletes.
Amb els amos i masovers de totes elles la Remei hi havia fet tractes i negocis, però a Can Miralletes hi feia parada i fonda, com ho havien fet en aquell indret durant segles traginers i viatjants des dels temps dels romans. Can Miralletes es troba en una cruïlla singular de camins. Avui, el terreny que ocupa són uns jardins públics que van ser horts fins a finals de la dècada de 1960, quan bona part van desaparèixer en construir-s’hi una escola i un institut. És just a sota del carrer de Sant Antoni Maria Claret, que segueix la traça de l’antiga Via Francesca, una variant de la Via Augusta romana que servia per travessar l’
ager romà, el Pla de Barcelona actual, aprofitant segurament un primitiu camí iber. Interrompuda pels terrenys de l’Hospital de Sant Pau –construït sobre terres que havien estat propietat de Can Xifré– la Via Francesca encara es pot seguir pels carrers de la Travessera de Gràcia i de les Corts. En l’espai del passeig de Maragall delimitat per l’actual Rambla Volart (aleshores presidit per Can Viladomat i un camp d’oliveres) i el carrer de Freser hi confluïen la Via Francesca, el camí d’Horta i el camí de Sant Andreu de Palomar, que se separava del d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya, i que s’unia a la Via Francesca per l’actual carrer de la Travessera.
El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i
el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes
(centre de la imatge) i els torrents convertits en camins
Aquesta cruïlla de camins, de la qual la plaça de Sant Josep de Calassanç –coneguda popularment com a placeta de les Tortugues perquè un joc infantil reproduïa en pedra aquests rèptils– n’és l’únic espai no urbanitzat juntament amb Can Miralletes, estava delimitada per dos torrents, que quan no plovia es feien servir de camins: el de la Guineu, al nord, i el d’en Melis (probablement, una deformació de Mèlich, un propietari molt antic de la masia de Can Planas, al Guinardó). Tots dos ens els tornarem a trobar seguint el camí de la Remei, que recordava que un dels dos s’havia dit de les Bruixes però no recordava quin. La memòria sovint posa aquests paranys quan els noms de les coses remouen emocions tristes: les remeieres havien estat acusades de bruixeria i cremades a les fogueres de la Santa Inquisició.
Les remeieres en general, com les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell, havien estat les dones sàvies que atresoraven el coneixement ancestral no només de les plantes i el seu valor curatiu, sinó que jugaven un paper important dins la medicina popular i la ginecologia, exercint de llevadores. Hereves directes de les dones jueves medievals (algunes amb coneixements de medicina), el Sant Ofici els va arrabassar aquest poder i les va acusar d’interferir en els designis de Déu.
Deixant enrere aquells camins entrecreuats d’història, la Remei baixava pel torrent del Bogatell, que era el nom que el carrer de Rogent va dur al Camp de l’Arpa fins 1916. El Bogatell era la continuació del torrent d’en Melis, que des de Can Miralletes baixava per les possessions de Joaquim de Càrcer i d'Amat, marquès de Castellbell i de Castellmeià, baró de Granera i senyor de Castellcir, que abans de morir va vendre aquestes terres a la família Sivatte-Llopart, antics propietaris de la Quadra de Vallbona i del Castell del Baró, on el Rec Comtal rega avui les darreres hortes urbanes de Barcelona. Del pas del torrent d’en Melis, que encara conserva trams al Guinardó, en queda el passatge d’en Roura, que uneix Can Miralletes amb la placeta de les Tortugues.
Quan el torrent del Bogatell es feia camí permetia unir la barriada del Camp de l’Arpa amb el poble del Clot, separats tots dos pel camí de Sant Sever, continuació del camí dels Enamorats i antiga Via Molinària que connectava els antics molins del Rec Comtal. Les llegendes diuen que el nom del Camp de l’Arpa feia referència a un antic dolmen i que “arpa” seria una malformació del mot “arca”, una forma popular per anomenar aquests monuments megalítics. D’altres veus afirmen que aquest “arpa” deriva del mot “urpa” i que recordava que quan aquests terrenys eren una zona solitària i apartada del Clot hi transitaven lladres de camins que assaltaven els viatgers.
El carrer de Josepa Massanés, a la barriada de Can Robacols
El camí més habitual hauria estat agafar el carrer de la Muntanya, que prenia aquest nom perquè unia el Clot amb el Guinardó, el barri de muntanya de Sant Martí, però la Remei feia anys que passava pel forn de Ca n’Elias, encara en actiu, instal·lat a principis del segle XX en una antiga masia del xamfrà de Freser amb Rogent; s’hi aturava des que la mare, quan viatjava amb carro, els venia matafaluga per anisar les coques de forner. Després de fer un mos de coca, la Remei s’endinsava pel barri de Can Robacols, un vell nucli rural del Camp de l’Arpa construït amb cases de cos, amb galliners i petits horts, que prenia el nom de la vaqueria dels Robacols i que va subsistir fins a la dècada de 1980 abans no fos enderrocat i convertit en plaça i desaparegués per sempre tota referència al passat.
Camí avall, la Remei sortia de Can Robacols pel carrer del Pistó (del qual es conserva un miraculosament un tram dins d’una illa de cases) i des de Degà Bahí, l’antic carrer del Foment, on s’alçava la fàbrica tèxtil de Can Rius, tornava al Bogatell. Al carrer de Provença començava el petit eixample del Clot, tancat pels horts i les casetes baixes del passatge d’Anglesola. Sota el carrer hi circulava l’aqüeducte baix de Montcada, una canalització d’aigua, de 1826, procedent de la mateixa mina que el Rec Comtal, i dins l’illa de cases entre Xifré i Independència abastia un grans safareigs on es banyaven els nens i les nenes del carrer, a l’estiu.
Un patí davant del Foment Martinenc el feia servir la companyia d’aigües com a magatzem de material i l’habitava una colònia de gats alimentats per dues velletes sempre vestides de negre. La crueltat infantil heretada de la ignorància secular les tractava de bruixes, i més d’un cop els gats havien anat a parar a la foguera de Sant Joan per trencar el malefici associat a aquests felins i la seva relació amb la bruixeria. La Remei s’estremia quan ho havia vist fer. La Nit de Sant Joan, o Nit de les Bruixes, és una festa d’origen pagà que celebra l’arribada del solstici d’estiu cremant fogueres per tota la ciutat. A la Remei, la festa li era propícia perquè venia ungüents fets amb pericó o milifulla, l’herba de Sant Joan que de ben antic es feia servir com a antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic, però també com a antidepressiu i sedant, i que havia estat utilitzat per les fetilleres com a hipnòtic.
Bogatell avall, la Remei enfilava cap el mercat del Clot. Travessava la Meridiana per on fins no feia gaire hi havia el pas a nivell del tren que corria per la superfície de l’avinguda, i s’endinsava pel carrer de la Séquia Comtal, que prenia el nom del rec que el creuava. Allà hi havia hagut els molins del Clot. El de Dalt havia tingut la bassa al mig de l’actual Meridiana i les restes del casal encara s’aguantaven dretes al costat de l’església de Sant Martí, "molt rònec i mig cobert d’heura, amb les parets –clivellades i escrostonades– plenes de molsa", com el descrivia l'escriptor clotenc Estanislau Torres.
El molí va estar actiu fent moltures fins 1936. Després de la Guerra es va tornar a posar en marxa clandestinament i va funcionar durant tota la postguerra. Les restriccions impedien l’existència d’aquestes petites indústries, però els negocis familiars subsistien d’amagat, i l’Eusebio, el vell moliner, hi torrava malt i xicoira, succedanis del cafè, i hi molia farines de llegums per fer farinetes, que bullides i amanides amb trossets de pa fregit van ser la base nutrícia de moltes famílies. El moliner va viure en el molí amb la seva família fins que va ser enderrocat l’any 1973. La Remei el va visitar per darrer cop per dur-li un ungüent per als penellons que en aquells anys clivellaven les mans de la gent.
El molí de Baix havia estat en el número 4 del carrer de la Séquia Comtal. La Remei encara recordava el vell casalot convertit en el Cinematógrafo Recreo Martinense, davant del pont on els nens es llançaven al Rec. Un cinema petit, atrotinat i humit per les aigües que circulaven pel subsòl i que tothom coneixia com el Molí. Inaugurat cap el 1914, l’any de la Gran Guerra, la Remei hi havia anat algun cop amb la mare: al poble no n’hi havia, i quan tornava al poble la canalla l’esperava per escoltar, embadalits, les aventures de les pel·lícules. Feia com aquells recitadors de romanços que havia conegut de petita, el segle passat, i que explicaven fulletons i crims horrorosos.
El cinema va tancar quan va esclatar la Guerra Civil i ja no va tornar a obrir. En el seu lloc, amb aquella memòria que l’aigua mai perd, s’hi van construir un banys públics, inaugurats l’any 1940 per iniciativa del règim franquista, i que malgrat tot van servir per pal·liar les mancances higièniques de moltes llars, que no només no tenien dutxa ni banyera, sinó tampoc aigua corrent, i compartien una comuna per a tots els veïns.
Travessat el carrer del Clot, s’arribava a la plaça del mercat. Com havien fet la mare, l’àvia i la besàvia, la Remei s’entretenia xerrant amb les gitanes que hi venien alls i flors. Malgrat la discriminació, aquelles dones encara servaven la aurèola de misteri de temps passats quan llegien el futur en les línies de les mans i entabanaven la gent amb històries de països llunyans. Eren com aquells gitanos de
Cien años de soledad que arribaven a Macondo amb estris màgics com el gel, la lupa i l’imant. Recordava quan l’any 1913 els zíngars, que durant anys van acampar amb els carros a la plaça de les Glòries, feien ballar l’ós davant del Molí seguint la cerimònia ancestral que lligava mercats –l’autèntic fòrum ciutadà de pobles i barris–, amb atraccions de fira, espectacles circenses i xarlatans que venien mercaderies de tota mena, arrencaven queixals o proclamaven la fi del món.
Gitanos fent ballar l'ós davant del cinema el Molí,
del carrer de la Séquia Comtal, el 1913
Deixant enrere aquella plaça que bullia de gent, la Remei prenia el camí cap a Barcelona per la carretera de Ribes, l’antiga Via Augusta romana, que aquí prenia el nom del barri. S’allunyava del Clot de la Mel, situat prop la Casa de la Vila de la plaça de Valentí Almirall. Aquell
Clotum Melis dels pergamins medievals, que hauria donat nom al barri, era una extensa fondalada agrícola les últimes restes de la qual, situades al costat de muntanya de la Gran Via, van desaparèixer durant la dècada de 1980 amb les obres olímpiques.
Els últims horts del Clot de la Mel, la dècada de 1960
Documentat per primer cop entre els segles XII i XIII, els cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem hi van bastir una masia fortificada per explotar els rics terrenys agrícoles regats pel Rec Comtal, font de riquesa que brolla com la mel que hi produïen les abelles, de la qual tothom parlava però ningú recordava. L’explotació del Clot de la Mel s’estenia fins al mar, ocupant els terrenys que més tard es convertirien en el barri del Taulat i del Poblenou. La zona propera al Rec era l’horta, després venien els camps de cultiu i a la més propera al litoral, en bona part pantanosa, els cavallers hi tenien els ramats de pastura. La torre dels cavallers de l’orde de l’Hospital, modificada al llarg dels segles i desamortitzada durant el segle XIX, va passar a mans de la família Casas-Guarro, que l’any 1921 la va cedir a la ciutat perquè fos escola pública, i avui acull l’Escola Casas.
Travessats els horts de la plaça de les Glòries i la farinera de Sant Jaume, la Remei seguia pel Camp del Sidral i el barri de la Sínia, on fins abans de la guerra hi havia la Florida, la torre i el jardí botànic de Maurici Torras, que havia estat un dels propietaris de l’herbolari del Pi. Regades per les aigües del Rec Comtal, a les terres de la Flòrida s’hi criaven flors, herbes i sangoneres que comercialitzava l’herbolari però que també eren venudes a altres botigues del gremi, i on la Remei, de petita amb la mare, encara hi havia comprat la mel que s’hi produïa. Tant si al Clot de la Mel hi havia hagut ruscos com si no, la mel i el Clot estaven prou lligats com perquè l’imaginari popular en fes llegenda i història, i parcs, escoles i entitats del barri n’heretessin el nom i les abelles hagin acabat formant part del bestiari de festa major acompanyant gegants, nans i diables.
Al cap de pocs anys de desaparèixer la Florida, a les primeries del segle XX, la mare de la Remei li va explicar la història del jardí botànic i d’aquella senyora que les atenia i que ja no van tornar a veure mai més. La mare era una dona prudent i va preferir no escampar en vida dels protagonistes les coses que ella sabia i que era millor callar.
El jardí botànic de la Florida en un gravat de 1890
L'herbolari del Pi, fundat l’any 1840, estava situat en el número 19 de la Riera del Pi (actual carrer del Cardenal Casañas), que rebia el nom de la riera que entrava pel Portal de l'Àngel, que al segle XIII es va anomenar dels Orbs perquè s’hi reunien els cecs, esguerrats i pobres que vivien en barraques en aquesta zona quan, abans de bastir-hi la muralla, aquest indret era als afores de la ciutat, i s'hi van mantenir durant segles perquè era la porta que tancava més tard i obria més d'hora. Per la plaça de Santa Anna, la Riera del Pi seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla.
Li havia explicat la mare, i a la mare, la l'àvia, que al Portal de l'Àngel, l'1 de novembre, dia de Tots Sants, s'hi posaven les primeres castanyeres aprofitant que del portal sortia el camí que duia al cementi del convent de Jesús; un camí d'origen romà que acabaria sent el passeig de Gràcia. A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria a l'enderroc del convent, l'any 1823, després de la Guerra del Francès. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830, any d'inauguració del passeig, apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els jardins del Criadero, del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o el Prado Catalán, que acabarien incorporant-hi teatres, balls i atraccions. Quan la ciutat era tancada dins de muralles, a Jesús s’hi anava a berenar sota l’emparrat d’un quiosc que servia cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 amb l’inici de la urbanització de l’Eixample.
I tot això venia a tomb perquè les remeieres i les castanyeres eren cosines germanes. Els més grans encara recorden quan les castanyes, que ens remeten als boscos tardorals, es guardaven calentes a les butxaques dels abrics per escalfar-hi les mans; però pocs deuen saber que els pagesos les duien a les butxaques perquè tenien la creença que guarien el reuma i el mal de ciàtica.
Aquelles dones de les quals encara conservem la imatge d'unes velletes vestides de negre amb un mocador al cap vora el foc torrant castanyes i moniatos, ens condueixen, amb la Nit de Tots Sants o de les Ànimes pel mig, que té l'origen en els lars romans, a l'època en què la natura, després de l’esclat de l’estiu i les darreres collites de la tardor, entra en un temps de letargia, s'escurcen els dies i arriba el fred. La mort aparent de la natura i el recolliment familiar porta inevitablement a recordar els morts. És en aquestes nits que les ànimes del Purgatori tornen entre els vius i aquelles que no són recordades per ningú fan el camí de tornada al Purgatori; i així any rere any.
Però com segurament li passava a la Remei en aquest darrer viatge a Barcelona, el cap ha fugit cap a records que el pas inexorable del temps intenta esborrar i amb l'edat ens neguem a oblidar. Parlàvem de l’herbolari del Pi. El negoci va ser fundat per Josep Villar, un botànic d’origen francès. Corria la veu que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i que, recuperada, regentava el negoci.
Anys més tard, probablement per les dificultats legals que en aquell temps tenia una dona per dur ella sola un negoci, la botiga va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras, que va tenir l'encert de convertir una propietat seva als afores del Clot, en el poble de Sant Martí de Provençals, en un jardí botànic que proveís el seu herbolari. I fou així que va néixer la Florida.
La mare li va explicar a la Remei que el senyor Torras s’entenia amb la criada, Pilar Bruballa, i en morir el propietari li va llegar a la seva amant l’herbolari i el jardí botànic. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència la Florida també a la dona que li feia de criada, amb qui va mantenir una relació que la mare no va voler aclarir però que la Remei va saber entendre malgrat el silenci.
La botiga va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro, company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill a la vila del Montseny, fundada pel rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.
De l’Agustinet, com era conegut Agustí Garriga entre familiars i amistat properes, no se'n sap cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.
El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres.
Griñó va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener,
Peius, periodista, escriptor i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel•les Mestres, que feien companyia a les tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic. Quan Griñó va tancar la botiga durant la dècada de 1950, va ser traslladada al Poble Espanyol de Montjuïc.
El nen de les sangoneres
Sense deixar l’antic camí romà, la Remei continuava carretera de Ribes enllà, amb el cap ple de records, fins a l’Estació del Nord entre fàbriques i magatzems vora la rasa del tren. L’Arc de Triomf la rebia tot just abans d’endinsar-se dins la Barcelona vella per on hi va haver el Portal Nou de les muralles medievals, terra d’extenses hortes regades pel Rec Comtal durant segles, l’últim vestigi de les quals van desaparèixer amb el molí que duia el nom del portal, a principis del segle XIX.
La Remei entrava pel carrer del Rec Comtal, que antigament s’havia dit dels Tints i que juntament amb el passatge de l’Hort dels Velluters recordava el passat tèxtil del barri de Sant Pere. En aquest passatge, a tocar de la plaça de l’església hi va haver en temps antics el pou de sant Gem, on es duia a beneir la fruita de les hortes del barri. Fins al segle XIX s’hi van establir venedors d’anissos i esponjats, xarops i caramels, i encara avui hi subsisteix, en un local que havia estat uns antics safareigs, el que potser és el darrer obrador de Ciutat Vella i on el Xavier Busqué elabora pega dolça, l’aroma de la qual envaeix cada matí, en una mena de llicència poètica urbana, el tortuós passatge que segles enrere va ser part dels horts on els teixidors de velluts estenien les teles perquè s’eixuguessin al sol.
Quan la família Busqué –que va començar el negoci l’any 1928– tenia l’obrador al carrer de les Freixures, la Remei hi adquiria, a canvi d’una pomada per a les cremades, l’extracte de l’arrel de la regalèssia que destil•laven en uns autoclaus, i que li servia per fer uns preparats digestius, un ungüent contra l’herpes i, sobretot, un regulador dels estrògens que millorava els símptomes de la menopausa gràcies als principis actius de la glicirricina de la regalèssia, que funcionava com a corticoide. Però és clar, això no ho sabia la Remei ni les generacions de nens i nenes que en mastegaven l’arrel: la llaminadura dels pobres.
La Remei seguia el recorregut fòssil del Rec Comtal a través dels noms dels carrers. Un esgrafiat a la paret d’una finca del carrer de Sant Pere més Baix mostra encara –rivalitzant amb sant Gem en la devoció popular– una Pomona, la deessa romana dels horts i els jardins, just abans de girar pel carrer de la Séquia cap a les Basses de Sant Pere, la plaça que va ser ocupada pel molí de Sant Pere fins mitjan segle XIX. Seguint per la plaça de Sant Agustí Vell, on s’havia fet mercat sota els porxos que subsistien miraculosament, les passes la duien per carrers de ressons medievals que conservaven els noms d’antics gremis i oficis: Blanqueria i Assaonadors, feines relacionades amb les pells i els teixits; Carders, Corders, Semoleres, Civader, plaça de la Llana o el carrer de les Candeles, amagat rere la plaça i que recorda els temps, ja a l’Edat Mitjana, en què els fabricants d’espelmes de cera d’abella s’instal·laven en aquest barri, el de la Bòria, davant de la plaça del Mercadal (avui plaça de l’Àngel), un dels primers nuclis de comerç i població nascuts fora de les muralles romanes, cap el segle XI. Els candelers eren molt senyors, des que durant el segle XVI van deixar de ser considerats menestrals per passar a ser artistes, classe social de la petita burgesia que incloïa els oficis artesanals derivats dels estudis universitaris –les arts liberals–, conjuntament amb notaris, cirurgians, apotecaris, adroguers i pintors, que ja no s'agrupaven en gremis sinó en col·legis.
En el descampat que durant molts anys hi va haver quan durant la Guerra Civil es va enderrocar Sant Cugat del Rec, una vella església del segle XI situada rere el mercat de Santa Caterina (construït sobre l’antic convent dels dominics inquisidors), encara hi havia el xarlatà que durant la llarga postguerra muntava la seva paradeta ambulant per vendre un emplastre que es deia
Serptuga. La Remei li venia càmfora per fer pomades antisèptiques i analgèsiques, extreta del llorer beneït Diumenge de Rams. La peculiaritat d’aquest firaire, seguint les velles tradicions d’espectacles als mercats, era que per atraure el públic exhibia una tortuga i una serp vives, i una mona que saltava i corria al voltant de la parada i era l’atracció de grans i menuts.
Des del carrer de la Bòria, on els reus, en temps antics, eren passejats sobre un ruc per ser escarnits per la gent abans no eren enviats a la forca, la Remei passava per la plaça de l’Àngel, el vell Mercadal on s’establí el mercat medieval més antic, abans d’endinsar-se per la Baixada de la Presó (Baixada de la Llibreteria des que fou enderrocada la presó durant la segona meitat del segle XIX), on l’antiga Via Augusta s’endinsava a la Barcelona romana per una de les portes de la muralla. Abans de pujar els costerut carrer que s’enfila per la falda de l’antic mont Tàber –un dels dos petits turons sobre els quals August hi va fer bastir
Barcino el segle I abans de l’era comuna– la Remei mirava l’aparador de La Colmena, la pastisseria que des de 1867, com un rusc d’abelles –que la perseguien des del Clot–, havia endolcit milers de barcelonins amb esponjats i torrons. Però havia de vèncer la temptació, no només de La Colmena sinó també de la pastisseria de Santa Clara i del forn de Sant Jordi: caminava lent i havia d’arribar a lloc abans no es fes fosc.
En el número 7 de la Baixada de la Llibreteria, davant La Colmena, va deixar enrere la cereria Subirà, establerta l’any 1761 al carrer dels Corders, prop dels Candeles que hem vist abans, i traslladada aquí el 1847 quan el negoci de les espelmes de cera d’abella era puixant i il•luminaven ombrívolament les llars. Ben a prop, al número 2 del carrer del Bisbe, li feia companyia l’antiga cereria de Lluís Codina, de 1825, o la de Gallissà, de 1826, en el número 5 del carrer del Cardenal Casañas al costat de l’herbolari del Pi. I una mica més lluny, però sobre el camí que li quedava per fer a la Remei, la cereria l’Abella, de 1869, en el carrer de Sant Antoni Abat. L’antiga Subirà encara sobreviu, en un magnífic local presidit per una senyorial escalinata i que abans havia estat una botiga de teixits. Passa per ser el negoci més antic de la ciutat. Però la Remei sabia que no, que el més antic era la farmàcia Padrell (avui, Fonoll) del carrer de Sant Pere més Baix, els orígens de la qual cal anar a buscar a la zona enderrocada del barri de la Ribera, l’any 1561. La construcció de la Ciutadella militar la va obligar a canviar-ne la ubicació. Però aquesta és una altra història.
Plaça de Sant Jaume enllà, el camí continuava pel carrer del Call, frontera de l’antic barri jueu devastat el 6 d’agost de 1391 per una turba ignorant i fanàtica, que va ferir de mort la comunitat de catalans jueus sobre els quals els Reis Catòlics decretarien l’ordre de conversió o expulsió, el 1492. Tristes conseqüències culturals i econòmiques va tenir aquella decisió, però l’esperit va subsistir entre aquells que van restar a la ciutat i al país, i d’amagat van continuar exercint els seus costums. D’això la Remei en sabia alguna cosa.
Va continuar pel carrer de la Boqueria fins al Pla de l’Os, rovell de l’ou de la ciutat, antic mercat a l’aire lliure i lloc on els camàlics esperaven feina al sol al mateix indret on les forques havien exhibit els ajusticiats mentre el poble hi assistia com si fos un espectacle edificant, i així va ser fins les darreres execucions públiques a garrot al patí de Corders de la presó vella de Reina Amàlia, al Raval, on avui hi ha la plaça de Folch i Torres.
I travessada la Rambla, entrava al carrer de l’Hospital, final del seu viatge. Sud enllà, després de l’antic Hospital de la Santa Creu i la plaça del Pedró, se sortia de la ciutat pel Portal de Sant Antoni de les antigues muralles medievals, pel mateix camí on la Via Augusta romana enfilava cap a
Tarraco i
Gades després d’haver deixat Roma moltes jornades enrere.
El carrer de l’Hospital era el més antic camí d’entrada al Raval, el territori que fins el segle XIV va ser fora muralles i que fins el XVIII va ser espai ocupat només per terres de cultiu, convents i institucions hospitalàries i de beneficència. Alguns d’aquests convents tenien jardins botànics on monges i capellans cultivaven herbes i plantes que feien servir per elaborar remeis, tònics i espirituosos. Un dels jardins més importants havia estat situat a tocar del Portal de Sant Antoni i la muralla. El carrer dels Salvador, que uneix els de Sant Antoni Abat i el de la Cera, passa desapercebut als vianants, però el seu nom ens recorda la família que n’era propietària.
Els Salvador va ser una nissaga d’apotecaris i naturalistes barcelonins que, de començaments del segle XVII a mitjan segle XIX, van reunir una biblioteca i una col·lecció científica de les més importants d’Europa. Situada a la farmàcia que la família tenia al carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus), van obrir el seu gabinet i el patrimoni als estudiosos i es va convertir en el primer museu obert al públic a Barcelona. En aquest emplaçament va estar activa la farmàcia fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort de Josep Salvador i Soler, el darrer naturalista de la família.
Els administradors de l'herència decidiren vendre l'apotecaria i traslladar el museu, que va restar ocult des de 1855 fins a la Guerra Civil a la masia la Bleda de Vilafranca del Penedès. Des d'aleshores i durant més de setanta anys es va donar per perduda la col·lecció fins que, l’any 1937, el botànic Pius Font i Quer, aleshores director de l'Institut Botànic de Barcelona, la va adquirir, i tres anys després passava a mans de l'Ajuntament de Barcelona, que la va mantenir guardada a l'Institut Botànic i no es va tornar a exposar al públic fins l’any 2015.
El camí de la Remei era un cúmul d’història. Les seves passes resseguien un camí gastat pels segles on ella era una de les darreres supervivents d’un món en què remeieres, apotecaris i xarlatans eren personatges del passat; on els antics horts i jardins botànics privats i monacals havien desaparegut sota l’asfalt; on els gabinets naturalistes esdevenien museus; on ruscos i abelles, com ho serien les vaques i les lleteries, havien estat expulsades de la ciutat governada per la modernitat. Subsistien a la baixa els herbolaris, com el del Rei, del número 5 del carrer del Vidre, prop de la plaça Reial. El més antic. Havia estat fundat el 1818 en el número 1 del mateix carrer amb el nom de
La Linneana, en homenatge a Carl von Linné, el naturalista del segle XVIII, i traslladat a l’emplaçament actual el 1823 quan és enderrocat el Convent dels Caputxins per construir-hi la plaça. Una botiga d’estil neogòtic isabelí, al propietari de la qual Isabel II va nomenar "Herbolari de Cambra de S. M. la Reina" i "Proveïdor de la Casa Reial". Però la Remei no sabia que en el segle següent els herbolaris reviurien gairebé de les seves cendres, en un d’aquests girs que a voltes fa el món, que sempre torna a lloc enmig de la lluita permanent entre els dictats humans i les forces de l’Univers.
Abans no es fes fosc, la Remei aniria a una pensió del carrer d’en Robador, en ple Barri Xino, en companyia de prostitutes. Una altra mena de remeieres de mals atàvics, recloses com a empestades en els mateixos carrers del proletariat anarquista, en un gueto on no hi surt el sol ni hi circula l’aire, lluny de les mirades hipòcrites que passegen pels bulevards de la ciutat; viver de revolucionaris. La Remei hi tenia bona relació de feia anys, amb les prostitutes; fins i tot dels temps en què els bordells omplien el carrer de l’Arc del Teatre i del passeig de Santa Madrona, el vell barri prostibulari d’abans de la Guerra Civil, veí de la caserna de les Drassanes i aleshores encara enrunat per les bombes. Les prostitutes li compraven abortius preparats amb olis essencials de corona de la reina o de ruda, plantes que provocaven menstruacions forçades i evitaven embarassos no desitjats.
La Remei va agafar una habitació en una pensió des del balcó de la qual veia el descampat de l’antiga Galera, la presó de dones, espai que avui du el nom de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’anarcosindicalista i heroi del barri que va aconseguir la jornada de vuit hores durant la vaga de
La Canadenca de 1919, i que va ser assassinat el 1923 al veí carrer de la Cadena amb Sant Rafael a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure de la Patronal en els anys del pistolerisme.
Carrer Sant Pau amb Robador, a la dècada de 1930. Les barraques,
la botiga de roba de León Alejandrovich i el cinema Argentina
ocupen l'espai de la Galera, l'antiga presó de dones
Brangulí, fotògrafs (ANC)
La Remei encara havia vist el sinistre edifici de la Galera però convertit en escola pública, amb els fills dels obrers contemplant la realitat agafats als barrots de les finestres. La ubicació de la presó de dones en aquell indret no era pas gratuïta. Les prostitutes i penedides eren tancades en centres religiosos del Raval. El carrer de les Egipcíaques, al costat de l’antic hospital de la Santa Creu, just abans d’on la Remei va entrar al carrer d’en Robador, ens recorda l'antic convent d'Agustines fundat el 1677, lloc d’acollida de dones extraviades. Ampliat el 1699 al carrer de Sant Pau, entre Santa Margarida i Penedides –nom que ens torna a recordar el passat prostibulari i el control femení que s'hi va exercir–, va passar a tenir la funció de presó, la Galera Vella, fins que és enderrocat l'any 1837 i es construeix la Galera Nova del carrer d'en Robador, que va estar activa fins el 1904, any en què les preses són traslladades a Reina Amàlia quan passa a ser només presó de dones en ser traslladats el homes a la Presó Model.
![]()
Parades d'herbes davant de l'hospital de la Santa Creu
Sant Ponç, 1907. Artur Valeri
Ja dins de l’habitació, la Remei va endreçar el contingut dels farcells abans de baixar a sopar. La mestressa li prepararia una escudella calenta, com sempre havia fet. Estava cansada i volia anar a dormir aviat, si la remor del carrer li ho permetia. L’endemà calia llevar-se d’hora. Era 11 de maig, Sant Ponç, i calia muntar la parada (a la bodega de sota la pensió li guardaven una taula i una cadira) abans no comences la fira d’herbes, confitures i mel, i el carrer de l’Hospital s’omplís de color i olor de primavera, i de gent disposada a celebrar l’esclat de la natura que la ciutat s’havia engolit sota l’asfalt. No en trauria gaires diners, però serien suficients per portar mel a casa per darrer cop ara que ja no la podia comprar a la Florida. Ni al Clot de la Mel, on ningú recordava si n’hi havia hagut mai.
Enric H. March
11 de maig, Diada de Sant Ponç
Taller d'Història del Clot-Camp de l'arpa
