Quan la Ciutadella va ser el Coney Island de Barcelona

L’any 1911 es complien deu any de la inauguració de les atraccions del Tibidabo i en feia prop de quaranta de la desaparició dels Camp Elisis, inaugurats el 1853 en el passeig de Gràcia entre els carrer d’Aragó i Rosselló, i desmantellats el 1872, i del qual només un passatge amb el seu nom en recorda l’existència.

El 1911 dos projectes es posaven en marxa. Un, el Gran Casino de l’Arrabassada (1911-1934), del qual en queden múltiples restes (escales, balustrades, túnels i pous) escampades pel Collserola ocultes pel bosc. L’altre, el Saturno Parque (1911-1926), que va ocupar dos emplaçaments diferents dins del Parc de la Ciutadella. Fins el 1916, en el Pati d’Armes, entre l’actual Parlament de Catalunya i l’institut Verdaguer; i d’aquesta data fins que tanca el 1926, en la zona ocupada per l’estany del Parc, la Cascada i zones adjacents.

Ens interessa parlar del Saturno Parque (després rebatejat com a Saturno Park) perquè el coneixement que es té de les atraccions que el componien s’ha obtingut a les hemeroteques a través de la premsa, o de les moltes postals que circulen, però no d’una font directe, cosa que sí hem pogut fer recentment i que ha reportat moltes sorpreses.




El Saturno Parque pren com a referència els Luna Park de Coney Island, a Nova York, i el de París, i pretén convertir-se en el gran centre atraccions i d’oci popular de Barcelona. La comparació, però, és purament formal perquè el parc d’atraccions barceloní no tenia ni la magnitud ni la capacitat d’atracció del Luna Park novaiorquès, capaç de rebre un milió de visitants en un sol dia si sumem atraccions, restaurants i platges. Malgrat tot, l’entorn del Parc de la Ciutadella li donava un aspecte grandiós i elegant que es multiplicava a la nit amb els milers de llums estàtics que il·luminaven les atraccions i els que es movien al ritme dels trens, els cotxes i les vagonetes circulant incessantment sota la música i la cridòria del públic excitat.




Entre les atraccions del Saturno, que van anar variant amb els anys, destacaven el Patín Siglo XX (un tobogan gegant), l’Skating Ring (pista de patinatge), la Plataforma de la Risa o Rueda del Diablo (una pista giratòria que feia perdre l’equilibri), els Columpios reales (barques que es gronxaven, com les del Caspolino), el Planeten-tunnelbahn (un carrusel ondulatori), La Taberna de la Destrucción (un pim-pam-pum), la Flecha de los cigarros, el Laberinto de la escalera diabólica, el Tiro automático con figuras móviles, el Cucut (un capgròs autòmat), el trenet Metropolitan miniature (vegeu En tren pels parcs de Barcelona) i un Tiro de pichón que permetia disparar amb armes de veritat sobre coloms, conills i pollastres, en uns temps en què eren habituals no només les atraccions de tir amb animals, sinó que per Barcelona s'escampaven locals amb espectacles de lluites d'animals.

Les atraccions estrella, però, eren les famoses Witching Waves (onades embruixades, a les quals s’entrava a través d’unes grutes amb estalagmites i estalactites), el Water Chute (vagonetes llançades a l’aigua d’un estany per una pendent), el Tobogan Glissoir (en forma de tirabuixó amb tres pistes) i una muntanya russa de grans dimensions coneguda com Los Urales. Aquesta atracció havia vingut de València, on el 1909 havia presidit la zona d'esbarjo de l'Exposició Regional. Hi destacava un cuc enorme a meitat del recorregut que semblava engolir les vagonetes. Les vies s'enlairaven fins a 30 metres d’alçada i sembla que va arribar a ser la muntanya russa més llarga d'Europa.

A més d'establiments de restauració, refrescos, cafeteries i bars, el parc comptava amb salons fotogràfics que permetien fer caricatures i caracteritzacions, bàscules, telescopis, gramòfons, cinetoscopis (una màquina d’ús individual que permetia veure una pel·lícula introduint una moneda) i un aparell que permetia recuperar forces mitjançant corrents elèctrics. L'electricitat estava de moda-

També hi havia un teatre i un cinema en un edifici d’aires egipcis i babilònics, i el Kaiser Panorama, un aparell òptic que permetia que vint persones alhora poguessin veure imatges il·luminades en tres dimensions (estereografies), atracció molt popular a tot Europa, que il·lustraven, com si fossin reals, els esdeveniments “més importants del món” de la història antiga i actual: paisatges, guerres, incendis, terratrèmols, inundacions, erupcions de volcans, naufragis, crims, comèdies, tragèdies i festes, que satisfeien la curiositat de la gent en un temps en què viatjar era un luxe i no era possible conèixer el món de cap altra manera. S’anunciava com el panorama favorit del kàiser alemany Guillem II. Procedent dels anys del precinema, aquests aparells encara atreien més públic que el cinema, un art sense prou entitat que compartia espai com a element de transició entre els espectacles escènics.




Fenòmens, autòmats i inferns

A banda de les atraccions, el Luna Park de Coney Island, igual que els parcs d’atraccions de les grans ciutats americanes i europees, atreien el públic, sobretot abans del triomf del cinema com a espectacle de masses, amb autòmats, màgia, fantasmagories, barraques de fira que exhibien fenòmens i tota mena de manifestacions que resultaven exòtiques o incomprensibles per a un públic fàcil d’enganyar.

El Saturno no va ser aliè a aquestes experiències malgrat que la premsa no se’n va fer ressò, com ha passat sovint a Barcelona amb aquelles manifestacions d’oci popular que s’escapaven de l’ortodòxia o que eren prou excèntriques com perquè el bon gust i el seny no les publicités.

Pel que fa als fenòmens, és coneguda la presència dels famosos Paquito i Vendeen, un nan i un gegant que van fer força fortuna per tot Europa i que eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX, com han deixat constància a les cartelleres, però que es remunta a moltes dècades abans. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito feia hi havia des de números circenses a corrides de toros més o menys còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Toril de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.

Entre les atraccions desconegudes fins ara, una de les que despertava la curiositat del públic era el Departamento de los fenómenos, misterios y enigmas. Repartits en escenaris diferents hi havia cinc autòmats:

Cabeza de María Stuart: En un tron i sobre dos sabres, el cap de Maria d’Escòcia, que va morir decapitada el 1587 per ordre de la reina Isabel I d’Anglaterra, movia els ulls, plorava, reia i contestava les preguntes del públic.

La mujer pez: Un altre cap parlant que responia preguntes, però aquest cop dins d’un aquàrium de vidre ple d’aigua i peixos.

La mujer sirena: En aquest cas una bella ondina surt del mar a la posta del sol i fa contorsions sospesa a l’aire, sense cap subjecció aparent, i al so de la música. Després de diverses piruetes, se submergeix de nou dins de l’aigua.

El busto enigmático de Silvia: La noia que respon al nom de Sílvia només té mig cos que reposa sobre una tauleta. La seva és una història trista i la va explicant mentre el públic puja a l’escenari per veure el bust de prop.

La Ninfa de las Flores: En un escenari en forma de teatret de fusta, decorat a l’estil japonès amb garlandes, borles i espelmes enceses, un gerro mostra un ram de flors que es van obrint al so d’una música melancòlica mentre entre els pètals apareix el cap d’una nimfa d’aspecte oriental, que també parla i respon les preguntes del públic.

Sota el títol genèric de Diversiones familiares Dorwan, aquest personatge dirigia i oferia “espectàculos instructivos y morales” que recreaven quadres plàstics amb al·legories de la naturalesa, de l’infern i representacions de l’Antic Testament. Les imatges se succeïen com il·lusions passatgeres que apareixien i s'esvanien com a meteors fugitius fent servir, en paraules de Dorwan, “un método eminentemente científico”.

Les atraccions amb emocions fortes començaven amb el Camino del infierno, una recreació, com anunciaven, de “lo que se cree de las regiones infernales”. Era una mena de túnel del terror, amb passadissos a diferents nivells que conduïen “por los caminos montañosos del Averno” i als quals s’accedia amb unes plataformes elevadores. Els terres inestables, els efectes òptics i la projecció de fantasmagories procuraven un autèntic descens als inferns.




El plat fort, però, era el Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso. Vam sentir parlar per primer cop del Cabaret de la Muerte arran del descobriment d’un espectacle que amb aquest nom s’exhibia en el número 72 de l’avinguda del Paral·lel, entre els anys 1925 i 1926, en els soterranis del Café Concert Sevilla. Si aquest descobriment va ser una sorpresa, ho és més saber que un espectacle semblant i amb el mateix nom ja existia l’any 1911 quan es va inaugurar el Saturno Parque.







L’escenografia del Cabaret de la Muerte del Saturno era semblant al del Cabaret du Néant, fundat el 1892 per l’il·lusionista Antonin Dorville, amic de Georges Méliès, i situat en el número 34 del Boulevard de Clichy de París. El local parisenc, que funcionava alhora com a taverna, oferia espectacles relacionats amb la mort, els fantasmes i l’infern, en un ambient d’esquelets, calaveres i taüts, mentre els clients prenien begudes que s’anunciaven fetes de sang, pus i esputs de tuberculosos, i on s’entretenia els espectadors amb trucs d’il·lusionisme i fantasmagories.

El nom i les imatges del Cabaret du Néant es feien servir, precisament, com a reclam de l’espectacle del Saturno Parque. Una de les atraccions proposava als espectadors ser introduïts en un taüt per a ser transformat en un esquelet sota el suggeridor anunci que proclama la transfiguració de les ànimes. L’espectacle, en un entorn similar al d’una cripta, durava una hora mentre una música tètrica composta especialment per al show aterria un públic ingenu i necessitat d’emocions fortes.

Probablement, l’espectacle del Paral·lel deuria ser semblant a aquest del Saturno Parque, mentre el Café Concert Sevilla feia les funcions de taverna, diferenciant-se d’aquesta manera del Cabaret du Néant, que compaginava les dues funcions.

El Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso completava la seva oferta amb les Experiencias anatómicas que, sense saber exactament què contenien, oferia “operaciones instructivas, morales y atractivas” que ens porta a pensar en l’existència d’un petit reservat que mostrava un gabinet de figures anatòmiques de cera que podien mostrar el procés de gestació i el part, amb una atractiva Venus anatòmica, o els estralls de les malalties venèries, com més tard va fer el Museu Roca.

Hi ha encara molt per descobrir en el món de l’oci popular de la Barcelona del segle XIX i principis del XX. La recerca és lenta i costosa, però les descobertes són grans, com ho van ser els museus anatòmics que es van exhibir a la ciutat. El coneixement d’aquestes atraccions i exhibicions del Saturno Parque ha estat casual gràcies a la localització d’un catàleg de la inauguració de l’any 1911. Quan es tracta d’espectacles itinerants la dificultat de trobar-ne algun rastre augmenta. Pel camí hem trobat zoològics humans que s'exhibien en el Tibidabo i el Turó Park, on una tribu himàlaia era exhibida, el setembre de 1915, entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". La recerca continua.

En l'homenatge que li va dedicar el Museu d'Història de Barcelona dimecres 18 de maig, Francisca Pallarès Salvador va pronunciar  la conferència "Barcino: excavacions a la plaça de Sant Miquel. Experiències i records". La doctora Pallarès és arqueòloga, formada a la Universitat de Barcelona, i va estar vinculada des de 1958 a l’Istituto Internazionale di Studi Liguri de Bordighera, institució de la qual va ser directora a partir del 1978. Ha publicat nombrosos treballs sobre arqueologia romana, entre les quals destaca Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino (1969) i La topografia e le origini di Barcellona romana (1970).

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats  de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.






Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.




Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.




Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.




Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.




El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit l'any 1994.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original quan es va obrir la Via Laietana a principis del segle XX.




Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.




Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.


Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.

Barcelona, metròpoli colonial

Des del dia 10 de juny, el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada acull l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”. Comissariada per Andrés Antebi (antropòleg, documentalista i un dels fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana), Pablo González Morandi (antropòleg), Alberto López Bargados (professor d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona) i Eloy Martín Corrales (historiador), ens mostra la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola i ens permet recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, la Ciutat Comtal es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.




Fent memòria del passat colonial

Quan viatjar i l’accés a la informació no eren tan assequibles com ara, el coneixement del món ens arribava oralment, o a través del cinema i la lectura. En tot cas, la percepció de la realitat sempre té molt de subjectiu i la imaginació, sovint programada institucionalment, juga un paper fonamental en el constructe social i cultural. Aquesta és la raó per la qual la llegenda i la història a vegades es confonem en l’imaginari col·lectiu.

La infantesa de les generacions formades amb la lectura de tebeos han estat també viatgeres i aventureres a través de les narracions de les històries gràfiques i de les pàgines dels atles. La imaginació buscava el desconegut i les terres exòtiques més allà de les fronteres conegudes, de la mateixa manera que al carrer ens aventuraven als límits prohibits del barri: elfinis terrae dels mapes antics.

Una font de coneixement ha estat per a molts nens els segells de correus. Les imatges i els noms dels països ens parlaven de terres llunyanes, com les etiquetes d’hotels de les velles maletes de viatge, i en molts casos de països que havien deixat d’existir durant la transformació que Europa havia patit en el període d’entreguerres. Alguns tornarien després de la caiguda del mur, però Bòsnia, Sèrbia, Ruhr, Sarre o Candia tenien ressons imperials i colonials.

Durant els anys 60 vam assistir a la desaparició de l’imaginari colonial espanyol. Els sons dels tambors ens arribaven de llocs com Río Muni (Mbini), Fernando Poo (Bioko), Elobey, Annobon i Corisco (Mandyi), unificats a partir de 1926 sota el nom de Guinea Espanyola; i Río de Oro, Ifni, Cabo Juby, unificats amb el nom d’Àfrica Occidental Espanyola i més tard Sàhara Espanyol. Més llunyà quedava el Protectorat del Marroc, que aplegava ciutats importants com Tànger, Tetuan o Orà, a les regions de Yebala, Tarfaya i el Rif. Del Rif en coneixíem, sobretot, el Desastre d’Annual, la batalla on Abd el-Krim (Abd al-Karim) va ridiculitzar l’exèrcit espanyol i va aconseguir crear la República del Rif, de vida efímera (1923-1926).

El Sàhara Espanyol, que en el nostre imaginari ens porta a històries de la mili, va ser entregat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la marxa verda (1975), composta de 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins, que va acabar malmetent els drets dels sahrauís (berbers) a la independència.

El Protectorat va ser entregat al Marroc l’any 1956, i d’aquella colònia en queden les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (el Marroc les continua reclamant) i els enclavaments repartits per la costa de Perejil, Peñón de Vélez de la Gomera, Islas Alhucemas i Islas Chafarinas. Les illes Canàries també són territorialment africanes, però el aborígens canaris (els anomenats guanxes, de probable origen berber) van ser gairebé exterminats i els pocs que van quedar es van difuminar entre la població colona. Malgrat tot, el MPAIAC (Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), creat per Antonio Cubillo el 1964, va reivindicar les arrels guanxes i africanes de les illes i la independència a través de la lluita armada amb les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fins que l’organització es va dissoldre el 1979.




Guinea Equatorial

Pel que fa a Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco, la colònia va ser possessió espanyola entre 1885 i 1968. Va ser unificada el 1926, i el 1959, convertida en la Guinea Espanyola, Fernando Poo i Río Muni (riu Mbini, batejat com a “Benito” pels colonitzadors) van adquirir l’estatus de províncies espanyoles d’Ultramar. I va ser en aquell 1959 que l'Ajuntament de Barcelona (amb el finançament del Zoològic, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic, aleshores dirigit per August Panyella) muntava a Ikunde un Centre d'Experimentació i Adaptació Animal, que va proveir d'animals el zoològic de Barcelona i el més famós dels quals va ser Copito de Nieve. En llengua fang (ètnia que comparteix el territori guineà amb els bubi) el nom original era Nfumu Ngui ("goril·la blanc"), i Jordi Sabater (primatòleg i conservador ded centre, a qui uns caçadors van vendre l'animal, l’any 1966) el va anomenar Floquet de Neu. Inicialment presentat a Tele/eXpres com a Blancaneus, va fer fortuna el nom de Sabater quan la revista de la National Geographic el va treure en portada del març del 1967 amb el nom Snowflake. Un blanc entre negres, el Floquet de Neu es va convertir en la icona de la Barcelona del tardofranquisme.




Però aquesta no va ser l’única relació de Barcelona amb la colònia guineana. Des del segle XIX, els territoris guineans s’havien convertit en subministradors d’esclaus que nodrien la industria espanyola a Amèrica, sobretot a l’estrella de la Corona, Cuba, gran productora i exportadora de canya de sucre, especialment en forma de rom: moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. El rom cremat i les havaneres que ens transporten melangiosament a les llegendàries Antilles són fruit de la suor d’esclaus guineans. Cuba, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i Guam, es van perdre després de la Guerra de Cuba, el 1898, i un any després Espanya va vendre a l'Imperi alemany els arxipèlags de les Marianes, Palau i les Carolines, al Pacífic.




A finals del segle XIX, però, Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobon i Corisco es van convertir també en centres productors de cacau, cafè i fustes nobles, principalment, i van ser també empreses barcelonines les que es van aprofitar de les colònies: la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats des de les concessions que tenia a Guinea; Cafés y Maderas de Guinea SA (CAMASA); o la Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). I entre els empresaris amb nom, el pare de Fèlix Millet (espoliador del Palau de la Música), que va enviar el fill a fer-se la pell dura a les plantacions africanes, propietat de la Compañía Agrícola Industrial de Fernando Poo, que el pare presidia. La hisenda més gran de l'illa, productota de cafè i cacau, es deia, per a més glòria, Montserrat.

Mentrestant, els missioners claretians de Vic s’encarregaven de les tasques d’evangelització de les poblacions autòctones alhora que es convertien en els primers exploradors i colons que desenvolupen l’acció extractiva de les riqueses de Guinea. La religió exercia un fort paper aculturitzador, malgrat que el missioners van fixar la literatura i la gramàtica de les llengües locals i, en certa manera, es van convertir en notàris d'investigacions antropològiques i han conservat un valuós fons fotogràfic que testimonia el procés colonitzador.






Però les empreses més populars van ser les que explotaven les plantacions de cacau per a la producció de xocolata o derivats, com Batanga (que va editar l’àlbum de cromos A través de África), Amatller i Cola-Cao. Totes elles feien servir la imatge paternalista del negret al servei del consum de l’home blanc, com queda ben reflectit a la cançó “Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao”.

“Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial” ens permet mirar enrere i analitzar amb mirada crítica el nostre passat. Un acte de contrició que no demana necessàriament penitència però que sí ens fa conscients i ens permet enriquir qualsevol discurs. No n’hi ha prou amb demanar la retirada de l’estàtua de López y López, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica a la Cuba colonial (1850), de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881) i cofundador i primer president del Banco Hispano Colonial (1876). Cal contextualitzar la història i entendre que som fills del passat, amb tots els seus encerts i errors, i que ser-ne conscients ens ajudarà a no repetir-los. Amb el pic com a argument ens caldria enderrocar tot el modernisme, per posar un exemple; amb la pala acabarem desenterrant el passat enderrocat amb un lament. Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva.

[Actualitzat 10 de juliol de 2016]


La relació amb els canòdroms és generacional, molt semblant a com ho explicava Xavier Theros a l'article "Historias de perros veloces", que publicava a El País l'agost de 2011. És generacional perquè forma part del paisatge físic i emocional d'una determinada època. Canòdroms com el Pabellón del Deporte eren una relíquia del passat que ens posava en contacte amb la postguerra, amb els ambients que havien sobreviscuts al passat temporal i moral a la ciutat, entre la dècada de 1960 i principis de la de 1970, fins la desaparició dels tramvies. El Price, les Atracciones Apolo, el Caspolino del Paral·lel o els burots que encara quedaven dempeus; el Somorrostro, del qual el 2016 se'n celebra el 50 aniversari de l'enderrocament (1966), i que, com un espectacle del far west, es podia observar des del passeig Marítim que acabava bruscament a l'hospital del Mar; l'asil del Parc amb la immensa bassa d'aigua en el seu sostre... I si l'experiència es volia tenir a l'estómac, en una graneria de Collblanc podies comprar farines de garrofa i de guixes per fer farinetes, el plat per excel·lència dels anys de la gana.

D'altres espais han sobreviscut més temps i el record és més generalitzat, com els banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Orientals, Astilleros; llocs de record amable i familiar tot i que pels racons i les ombres s'hi amagava el misteri de la carn. L’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras, les muscleres de l'escullera, les parades que s'instal·laven el diumenge al matí al passeig Nacional i els bulliciosos restaurants de la platja de la Barceloneta, a peu de sorra, olor de peix i bronzejador d'oli de coco.

Més selecte, a Sarrià hi havia Piscines i Sports, que va acollir campionats esportius escolars, olimpíades populars i tota mena d'activitats culturals, balls i revetlles. Durant els anys de la guerra va esdevenir un centre de reclutament. Durant la Dictadura va recuperar la seva funció com a centre privat de pràctica esportiva amb el nom espanyolitzat de Piscinas y Deportes.

També l'Avenida de la Luz (1940-1990), que va néixer com a modern carrer comercial subterrani però que els anys van convertir en un lloc trist i decadent; igual que el seu cinema i d'altres cinemes miserables com el Cine Mar, freqüentats per prostitutes i borratxos que hi buscaven sostre i refugi fins que arribés la nit. Les Termes Municipals de la plaça d'Espanya o els Baños Turcos del carrer Calàbria amb Sepúlveda també van veure com s'escrostonaven les seves parets i perdien la pàtina moderna dels seus primers dies.




Aquell imaginari infantil i adolescent ha acabat deixant un gust pels llocs decadents a la darrera generació que va viure el llum de gas i va veure els trens traient fum. Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure (també espectacles de postguerra), el canòdrom del Pabellón del Deporte era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, medrant i buscant companyia a les grades, o els més inquiets en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.




Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle Viena sobre hielo, però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Podeu veure aquí les últimes imatges del Canòdrom Pabellón.




Un altre canòdrom està en la memòria recent dels barcelonins. El Meridiana (1963-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, havia de ser el Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'oval de la pista i l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig, però no va reeixir i ara sembla que es convertirà en Parc de Recerca Creativa. Malgrat la modernitat de les instal·lacions, l'ambient continuava tenint un cert aire decadent per l'espectacle i per una afició que com la dels bingos haurà acabat trobant altres formes d'oci.




Potser també hi haurà qui recordi el canòdrom Diagonal (1962-1984), que es va dir Avenida fins 1979. Situat a la Diagonal al costat del Club de Polo, l'afició era tan gran que hi havia unes taquilles a l'avinguda de la Llum que en despatxava apostes, com ja ho havia fet d'altres canòdroms, que també havien venut butlletes en el Cafè Espanyol del Paral·lel. A manca d'hipòdrom (el de Barcelona era a Can Tunis i va subsistir entre 1883 i 1934), aquest canòdrom volia acollir un públic més selecte, per aquesta raó les instal·lacions comptaven amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, amb unes graderies amb 72 llotges i un acollidor saló social que disposava de llar de foc, bar i restaurant, i oferia sessions nocturnes. Va tancar l'any 1984, però les ruïnes van ser presents uns quants anys fins les obres olímpiques. El banderí que il·lustra l'apunt el vaig rescatar d'entre la runa.


Una passió que neix durant la República

L'afició per les curses de llebres a Barcelona no és una novetat de la postguerra; no neix com una forma de circ per entretenir les masses i fer que oblidin els problemes socials i polítics derivats de la guerra i la repressió. Neix durant la República fruit d'una moda que s'havia estès per tot el món i d'un negoci extraordinari al voltant de les apostes, tot plegat afavorit per una liberalització de les formes i els costums que no hem de mirar amb els ulls d'avui. També havien estat habituals els espectacles de baralles de galls des de principis del segle XIX fins que es van prohibir l'any 1913, malgrat que van continuar de forma clandestina fins que durant la República van desaparèixer definitivament. La sensibilitat vers el patiment dels animals és relativament recent, com es fa palès amb les corrides de toros, que a Catalunya i les Illes Canàries estan prohibides però no a la resta d'Espanya ni a França.

Dèiem que l'afició naixia els anys 30, i potser el que sorprendrà als barcelonins és que a la ciutat hi hagi hagut vuit canòdroms. El blog Barcelofília ens ha anat oferint els apunt dedicats a aquestes instal·lacions i a Bereshit hem volgut sistematitzar i ordenar aquesta informació per tenir-ne una cronologia clara i enllaçarem cada canòdrom a les notes que ens aporta aquest blog dedicat a la Barcelona desapareguda.




El primer canòdrom de què tenim notícia és el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell, en uns terrenys adquirits pel FC Barcelona l'any 1926 i on van jugar les seccions d'atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. A més de curses de llebrers també s'hi van fer competicions de cavalls trotons, de motocicletes dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants hi va organitzar algunes proves ciclistes. Els terrenys van ser recomprats pel FC Barcelona quan es va construir el Camp Nou




El segon canòdrom va ser Kennel Club (1934-1938), construït a la Torre Melina, al final de l'avinguda del 14 d'Abril (Diagonal), en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo.




El tercer va ser el Canòdrom Club Catalunya (1934-1936) del Guinardó, situat en el Torrent de Melis entre l'Hospital de Sant Pau i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la guerra es va convertir el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i posteriorment en el camp de futbol del Martinenc.




El quart canòdrom va ser el Kennel de Sarrià (1935-1938), que després de l'aturada de la guerra es va dir Canódromo Barcelona (1940-1944). Estava situat en els terrenys de Can Ràbia a la carretera de Sàrria, on el Reial Polo Club tenia les seves instal·lacions abans de traslladar-se a l'avinguda 14 d'Abril (Diagonal). A Can Ràbia també hi havia Piscines i Sports, avui convertits en uns jardins amb terrasses, restaurants i cinemes.




El cinquè canòdrom va ser el del Pabellón del Deporte (1950-1999), que ja hem esmentat abans i del qual en podeu veure un magnífic reportatge fotogràfic dels seus darrer dies, fet per Josep Lluís Navarro Garrich.



El sisè va ser el Loreto (1955-1962), situat entre els carrers Loreto, Bordeus i la carretera de Sarrià. L'any 1962 la Sociedad Galguera Loreto va vendre els terrenys a una immobiliària i va muntar unes noves instal·lacions a la Diagonal, al costat del Reial Club de Polo: el Canódromo Avenida.

El setè canòdrom va ser, doncs, aquest Avenida, després rebatejat Diagonal (1962-1984), i el vuité el Meridiana (1963-2006), dels quals ja n'hem parlat al principi de l'apunt.




El 24 de setembre de 1935, La Vanguardia publicava que s'estaven fent gestions per construir un canòdrom a les instal·lacions del Resus Esportiu, que s'havia d'inaugurar el dia de Tots Sants del mateix any. No he trobat, però, cap notícia que certificqui que aquesta s'arribés a realitzar.

Entre els anys 60 i 80 del segle XX Catalunya tenia quatre dels disset canòdroms que funcionaven a Espanya. Al Pabellón, el Diagonal i el Meridiana caldria afegir el Canòdrom Badalona, actiu durant els anys 70 i 80 al barri de Can Claris, on avui hi ha el Pavelló Olímpic. Sense la possibilitat de mantenir l'única instal·lació que quedava, el Meridiana, a causa de la pujada d'impostos que la Generalitat va imposar a les apostes privades, la Federació Catalana de Llebrers, adscrita a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, es va dissoldre el 16 de novembre de 2007. Mai més es va tornar a sentir per megafonia l'avís "Dentro de breves momentos quedarán cerradas las taquillas para la venta de boletos".






Fragment de la pel·lícula Petit indi (2009), de Marc Recha, enregistrat al Canòdrom Meridiana. La pel·lícula va ser estrenada tres anys després de tancar el canòdrom, el 22 de febrer de 2006, però Recha el va fer reviure per immortalitzar-lo a la seva cinta.

Buscant imatges i informació per al recull dedicat a Somorrostro i literatura que publicarem el proper 2017, he topat diverses vegades amb la fotografia de la platja del Somorrostro que encapçala aquest apunt, realitzada per Frederic Ballell l’any 1915, i dipositada actualment a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Com que la fotografia no documenta el barri de barraques que anys més tard s’estendria per tota la platja, l’he desestimada per il·lustrar els fragments literaris que tenen aquest barri com a protagonista. A tocar del Somorrostro ja hi va haver les anomenades barraques de mar en els segles XVI i XVII, abans que l’indret adquirís aquest nom, i a mitjans del segle XIX es constituí com a barri de pescadors fins arribar a convertir-se el barri de 1.400 barraques que va desaparèixer l’any 1966 sota la piqueta, no per raons socials, sinó per evitar que Franco veiés mentre presidia les maniobres navals que van tenir lloc en aquella data aquell poblament que no s'adeia amb l'esperit trionfalista del règim.

Però a força de mirar la fotografia de Ballell, hi ha alguns detalls que criden l’atenció. El primer és la descripció que l’Arxiu Fotogràfic fa de la imatge: “Nens jugant a estirar l'arc a la platja del Somorrostro l'any 1915, una de les zones històricament més deprimides de la ciutat”. No cal fixar-s’hi gaire per adonar-se que els personatges no són nens jugant, sinó pescadors estirant l'art (no l'arc), un tipus de pesca, com s'indica a la següent fotografia, possiblement també de Ballell. Un error sense més importància.




D’altra banda, sí que crida molt més l’atenció i resulta interessant el terraplè de l’esquerra que serveix de suport i fonament a algunes de les construccions i fàbriques que s’estenen paral·leles a la línia de platja. La forma inclinada de la part baixa té tot l’aspecte d’una escarpa i està rematada per un cordó decorat per caps antropomòrfics. És l’estructura típica de la paret externa d’una fortificació.

Buscant documentació hem trobat una fotografia en un exemplar de la revista Barcelona Atracción, editada per la Societat d’Atracció de Forasters entre els anys 1908 i 1936. En aquesta imatge de 1936 es poden apreciar amb detall l’escarpa, el cordó i els caps; i a més, el peu de foto indica que es tracta de restes de l’antiga Ciutadella militar de Barcelona que, començada a construir l’any 1716 després de la derrota de 1714 contra les tropes borbòniques, fou enderrocada entre els anys 1869 i 1878 i per construir-hi l’actual Parc de la Ciutadella.




L’afirmació sembla raonable, però caldria precisar-la. Els baluards de la Ciutadella, amb els seus contraforts, sobresortien poc més enllà dels actuals límits del parc. En el cas del Baluard de Don Felip, la part més extrema superava per poc l’actual passeig de Circumval·lació. Per tant, l’estructura perimetral de la fortalesa no podia arribar fins a la platja. Es podria pensar que formava part del Fortí de Don Carles, que estava unit a la Ciutadella per un llarg viaducte fortificat, arribava fins la platja i servia com a castell de guaita de la zona marítima.




Sobre aquest terraplè es construí la Secció Marítima de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, aprofitant el fortí com a pavelló, que estava unida al recinte de l’exposició del Parc de la Ciutadella també amb un pont com en el cas del fortí. Després de l'exposició el fortí va ser enderrocat i en aquell indret s'hi va construir l'Hospital d'Infecciosos (el llatzeret), que després esdevindria l'Hospital de Mar. Les restes del fortí a la foto de 1936 van quedar com a testimoni, amb la plaça de toros del Torín i la fàbrica de gas custodiant-lo a esquerra i a dreta respectivament.




Però encara es pot precisar més l'origen i l'ús del terraplè. Si ens fixem en el plànol superior, de 1890, el Fortí de Don Carles està molt separat de la costa i no encaixa amb les fotografies, on la construcció és sobre la sorra de la platja.




La solució la trobem en plànol topogràfic geomètric realitzat per Miquel Garriga i Roca l'any 1862. Aquí es pot veure i llegir perfectament que la fortificació pertany a una bateria defensiva de tot el conjunt, Ciutadella Militar i Fortí de Don Carles. L'última relíquia supervivent d'aquelles construccions militars fins que les obres de la Barcelona olímpica van acabar amb les fàbriques i van obrir la ciutat al mar. D’aquella fortalesa, que com el Castell de Montjuïc havia servit per controlar la ciutat rebel en lloc de defensar-la, havien sobreviscut el Palau del Governador, convertit en institut d'ensenyament secundari; l'Arsenal, ara seu del Parlament de Catalunya; i la capella castrense, que es resisteix a abandonar aquest món que no és el seu. Edificacions que s'alcen impertèrrites sense saber que els bustos antropomòrfics del fortí romanien castigats sobre la sorra, d’esquena a la ciutat, veient com les barraques del Somorrostro els privaven de la vista del mar, esperançades quan la marina de Franco va desembarcar sobre la platja fins que la piqueta les va convertir en engrunes i els donà el descans etern.



Agraïments:

En la recerca documental i planimètrica hi han participat Francisco Arauz i Alfred Puig, als quals agraïm la seva col·laboració com en tantes d'altres ocasions.

Ni les festes de la Mercè, que comencen a celebrar-se, amb anys de plenitud i anys de decadència, el 1868 (tot i que el predicament s'origina el 1687 per una plaga de llagostes), però que no esdevé una autèntica festa ciutadana fins 1902 amb un programa que pretén mostrar la diversitat folklòrica del país amb diverses expressions de la cultura popular, moltes de les quals havien desaparegut a la ciutat o estaven circumscrites a les processons del Corpus, autèntica font de l'expressió festiva popular: balls de bastons, diables, gegants, bestiari, castellers, sardanes, etc.

Ni les festes de Santa Eulàlia, una patrona d'origen hispanoromà i vida tortuosa inventada, que és un cas curiós de desdoblament hagiografia: un personatge que acaba sent-ne dos: l'original de Mèrida i la barcelonina, aquella que quan plou per la Mercè diuen que plora de pena per haver estat oblidada pels barcelonins.

Ni Santa Madrona, la més antiga i ignorada de les patrones de Barcelona, que va voler quedar-se a la ciutat camí de Marsella, on duien les seves relíquies, després que el vaixell que les transportava es posés a recer a la platja de Sant Bertran un dia de tempesta del segle X.

La Mercè fa de senyora de la ciutat mentre Eulàlia, més acostumada a patir, treu el nas a l'hivern, i la vella Madrona gaudeix d'un aplec a l'ermita de Montjuïc que no per petit és menys sentit.




Però la festa grossa de veritat (les de Gràcia són d'un altre poble) és la de Sant Roc a la plaça Nova del desaparegut barri de la Catedral, del qual en vam poder veure l'exposició que va acollir la Casa dels Entremesos i que enguany ens mostra "Mirades de gegant. 110 anys dels gegants de Sant Roc de la plaça Nova".




Celebrat el 16 d'agost de forma ininterrompuda des de 1589, les festes comencen dies abans (el dia 12 el 2016) amb el nan Cu-cut passejant dalt del ruc pels carrers que sobreviuen després de les obertures de la Via Laietana i l'avinguda de la Catedral, i amb la instal·lació de la històrica cucanya. La festa s'allarga fins al dia 16, quan, entre moltes altres activitats centenàries, el diable trucarà a Cal Bisbe durant el seguici de Sant Roc perquè no oblidem que les claus del Cel i l'Infern comparteixen clauer i, potser, forat del pany (vegeu el programa complet).




És tan encomiable l'esforç i l'entusiasme del plaçanovins per mantenir viu Sant Roc com l'oblit dels barcelonins que passen per la plaça Nova ignorant que trepitgen  el primer raval construït fora de la muralla romana: la Vila Nova dels Arcs, un antic mercat.

Però com que sempre s'està a temps de solucionar oblits i de saber-ne més, aneu a les festes de Sant Roc, a l'exposició de la Casa dels entremesos i us deixo (per a qui no ho hagi llegit) lectura estiuenca sobre el barri de la Catedral (i d'altres indrets fora muralla romana).


L'origen dels mercats medievals a Barcelona

Carrers amagats dels mercats medievals de Barchinona

De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor

Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu

Barcino i la plaça de Sant Miquel

[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.




En aquest context de postguerra, l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.




Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès l’1 de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.




Montserrat Fortuny

Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.




El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.




A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia la podem taral·lejar, però no en sé el nom; sembla un vals. Potser algú la pot identificar en el vídeo adjunt (cap el minut 2). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).




Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.





[Bola extra]




[+]

En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.

Espinosa i Mirabet, Sílvia. "Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil". Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].

Herrera Damas, Susana. "La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?"Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.


Comentaris

El parc d'atraccions de Montjuïc va ser inaugurat el juny del 1966 i va estar en actiu fins el 27 de setembre del 1998. Estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions; i les barriades de barraques de Maricel i Tres Pins. Abans de totes aquestes construccions, però, aquests terrenys i els que ocupava el Tiro Pichón havien estat el cementiri jueu de Barcelona (raó per la qual la muntanya es diu Montjuïc: muntanya dels jueus), clausurat entre l'assalt al Call de 1391 i el decret d'expulsió de 1492. Les restes d'aquest cementiri forma part d'un jaciment arqueològic que encara espera ser dignificat i monumentalitzat.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippi o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo.

El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Per als amants dels misteris, els túnels del Tren Fantasma continuen existint, avui tapiats, fent companyia al polvorí i les dependències subterrànies de l'antic destacament d'artilleria, i afegint-se a una llarga llista de llegendes que expliquen que la muntanya es travessada per diversos túnels, com la famosa Cova d'Alí Babà de la Punta del Morrot, un túnel de cent vint metres, set ramals i dos pisos que havia d'haver estat un dipòsit de benzina durant la Guerra Civil i que amb el nom irònic d'Hotel Montecarlo va ser refugi de desheretats i gent de l'hampa, que ja havien habitat durant el segle XIX i principis del XX les coves i amagatalls, com descriu Juli Vallmitjana a la novel·la Sota Montjuïc.

Per als nostàlgics, us deixo la guia oficial de 1968 i un vídeo de Ramon Maria Martín amb una filmació del darrer dia d'activitat del parc d'atraccions.

Ja podeu trobar a totes les llibreries el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona. Una publicació que viatja per la història d'aquesta canalització medieval tot repassant com s'ha proveït d'aigua la ciutat a través dels segles des de la seva fundació: l'aqüeducte romà, les fonts gòtiques, els pous, fins arribar a les modernes companyies d'aigua. Veurem quins han estat els usos: molins, regadiu, indústria, safareig, sanejament, oci... Descobrirem què en queda de viu, quines són les restes arqueològiques i urbanes, i quin és el seu futur. I per acabar, passejarem pel traçat del Rec Comtal a través de les imatges històriques cedides per institucions i particulars.

La presentació oficial serà el proper dijous 20 d'octubre, a les 19h, a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona (plaça del Rei, entrant pel Tinell). L'acte serà a càrrec de Carme Miró, arqueòloga i responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, i el presidirà Joan Roca, director del MUHBA.

Esteu tots convidats a aquest esdeveniment que s'afegeix a l'esforç i la voluntat de voler rescatar de la memòria la que ha estat una de les infraestructures més importants de la història de Barcelona, tant pel que fa al seu creixement econòmic com urbà.




Al llarg de l'any es faran diverses presentacions, xerrades i rutes als barris dels antics pobles del Pla (Montcada, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) per on circulava el Rec Comtal i l'aqüeducte romà, del qual és hereu i continuació: Montcada i Reixac, Can Sant Joan, Vallbona, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Sant Andreu, Sagrera, Navas, Clot, Fort Pienc, Eixample, Sant Pere de les Puel·les, Santa Caterina, Born i Barri Gòtic.


19 d'octubre, a les 19h, a la Biblioteca del Clot - Josep Benet, a càrrec de la Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, que ens parlarà de les espectaculars restes del jaciment del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Plaça de les Glòries Catalanes, 37.

26 d'octubre, a les 19h, a la Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, a càrrec de Joan Carles Luque, catedràtic de Geografia i Història, i Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou. Carrer del Joncar, 35

14 de novembre, a les 19h, a l'Auditori de Can Fabra de Sant Andreu de Palomar,  a càrrec de Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (CEII), i l'historiador Pau Vinyes i Roig, que farà de moderador. Carrer del Segre, 24-32.

La casualitat (o no) ha volgut que coincidissin aquest mes d'octubre a les llibreries dues obres de contingut ben diferent (o no) editades casualment (o no) per la mateixa editorial: Comanegra.

Anectotario de Barcelona, escrit per Roser Messa–amiga i companya d'inquietuds barcelonines–  i il·lustrat per Pep Brocal, i El barret prodigiós i la barraca de monstres, de Pere Calders i il·lustrat per Pep Boatella, són dos llibres que criden l'atenció d'aquest blog que tant d'interès té en els fenòmens relacionats amb la cultura i l'oci populars del segle XIX i principis del XX. Però a la vegada, també són especialment atractius per l'edició. Tots dos presenten una acurada estètica amb la qual, a banda de la bondat indiscutible dels textos, els il·lustradors ens transporten al món de la imatge, no com a suport de les històries, sinó com una manera més de caure en el relat i ser transportats a aquells temps en què contes, auques i romanços captivaven per igual adults i infants.




De l'Anecdotario de Barcelona només cal fer un repàs al sumari per no deixar el llibre fins arribar al final i recrear-se una i altra vegada en la narració i la imatge que se'ns va escapar de la cultura oficial i que escriptores com la Roser es preocupen per recuperar i meravellar-nos amb aquell món estrany que sembla tret de la imaginació.

Des de la fundació mitològica de Barcelona i el seu estimat Hermes, Roser Messa ens porta a visitar històries i misteris recorren, entre d'altres, els cultes pagans de la basílica dels Sants Just i Pastor; la col·lecció d'animals exòtics del Palau Reial Menor; el gabinet de ciències naturals i curiositats de la família Salvador; el teatre anatòmic de l'Acadèmia de Medicina; la revolta del Torín i els espectacles circenses que s'hi van representar; les places de toros; les execucions que el botxí de Barcelona va voler convertir en espectacle; el museu de les bèsties de la plaça Reial; la inquietant fàbrica de nines que avui acull, entre d'altres locals, l'editorial que publica el llibre; el Raval dels museus anatòmics, la prostitució, les tavernes i els locals de music hall; personatges sinistres, museus de cera, titelles, trens fantasma, túnels, fars i moltes més curiositats que, com veieu, ens atrauen especialment.




D'altra banda, El barret prodigiós i la barraca de monstres de Pere Calders, a través d'un conte de ficció ens transporta a aquella món imaginari que alguns han volgut atribuir a la ment infantil però que en realitat, com en els vells contes centreeuropeus, són les pors dels adults les que acaben dibuixant els escenaris dels malsons. En aquest cas, les barraques de monstres i de fira prenen el protagonisme del mític bosc per convertir-se en l'escenari on un cavaller sense cames escapat d'una baralla de cartes s'enamorarà de dues siameses i viuran la dissort que comporta la diferència i viure al marge.

Calders fa servir l'imaginari circense en molts dels seus contes i probablement va conèixer les barraques de fira que durant tot el primer terç del segle XX es van passejar amb els circs ambulants o es van instal·lar al Paral·lel exhibint nans, gegants, dones barbudes o siameses com les d'aquest conte. Per a nosaltres és una alegria descobrir aquesta barraca de monstres en Calders, com ho va ser a La 'Niña Gorda' de Rusiñol.

L’arquitectura, l’art, l'evolució social o el creixement urbanístic i demogràfic en les quatre dècades que transcorren entre l'Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929 han estat objecte de nombroses recerques històriques. En canvi, el paper de la ciència, la tecnologia i la medicina, i fins i tot l'oci popular que hi va associat, en uns anys en què el seu desenvolupament és crucial, ens resulta encara força desconegut i sovint passa desapercebut per als ciutadans de Barcelona.




La ciutat dels prodigis científics (1888-1929) és un cicle de conferències, coordinat per Oliver Hochadel (CSIC) i Agustí Nieto-Galan (UAB) i que es farà a la Sala Martí l'Humà del Museu Història de Barcelona els dies 3, 17 i 24 de novembre i 1 i 15 de desembre, és el resultat d’una recerca sobre història urbana de la ciència que ja ha donat fruit amb el llibre publicat recentment Barcelona: An Urban History of Science and Technology (Routledge, 2016). Les deu històries urbanes que es presenten pretenen recuperar la riquesa i la complexitat de la cultura científica barcelonina del 1900. Es parlarà de temes, molts dels quals han estat llargament tractats en aquest blog, però ara tindrem l'oportunitat de sentir-ne parlar a alguns dels grans especialistes sobre matèries com parcs zoològics, museus d’història natural, parcs d’atraccions, noves especialitats mèdiques, pràctiques científiques alternatives, geografia mèdica de la marginalitat, els primers mitjans de comunicació, l’electricitat domèstica o els observatoris astronòmics.

La ciència estava sobretot vinculada a les elits urbanes (polítics, arquitectes, metges, urbanistes, empresaris), però també va ser forjada per actors històrics fins ara poc coneguts: usuàries de tecnologies elèctriques, radioaficionats, pacients de clíniques i dispensaris, col·leccionistes d’objectes, visitants de museus, dones espiritistes, etc. Com a la famosa novel·la d’Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios (1986), tots van contribuir a la Barcelona dels “prodigis” científics, amb una ciència, tecnologia i medicina íntimament lligades al desenvolupament urbà, en tensió permanent entre el control i la crítica social.


Programa de conferències




Alguns dels temes tractats a Bereshit

Cambres de meravelles: Salvadoriana

La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona

El Zoològic de Barcelona. d'Horta a la Ciutadella

Moby Dick a Barcelona

El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa

El Saturno Park: atraccions a la Ciutadella

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX

El Museu Darder de Barcelona

Museu Roca: l'espectacle de la sífilis

Diumenge 6 de novembre de 2016 ens assabentàvem per un article de l’Helena López a El Periódico, que el Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, 46, corre el perill de ser tancat. Aquest establiment compleix des de fa més de 75 anys una funció social relacionada amb l’higienisme i avui és encara un centre que aplega els veïns dels barris del Raval i de Sant Antoni, molts d’ells amb un poder adquisitiu molt baix i fins i tot amb risc d’exclusió. Però raons socials a banda –sens dubte més importants que qualsevol d’altra–, aquest establiment té una història que cal explicar i preservar perquè la ironia del destí ha volgut que el que passa avui estigui íntimament lligat amb el seu origen. Començarem pel principi.

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, a finals del segle XIX es van començar a instal·lar per la ciutat urinaris públics a l’aire lliure, coneguts amb el nom de vespasianes en honor a l’emperador romà Vespasià, que establí un impost sobre els orins. Però no va ser fins l’any 1908 quan l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients; i va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, que ha persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre, Espanya, Urquinaona, Catalunya, Lesseps, Sagrada Família, davant l’Arnau o a l’avinguda de la Llum.

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.





Alguns banys van tenir molta fama, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada; els Banys Romans del carrer Nou de la Rambla; el Baños Higiénicos y Medicinales del carrer de Sant Pau; els banys de Tras-Correos, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc; els Baños Orientales (1872) de la Barceloneta, que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: Astillero (1856), Sant Miquel (1872), Sant Sebastià (1910), o clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929). Els banys de Manuel Soler del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, avui carrer Gran) formaven part d'un gimnàs que oferia servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).





N'hi va haver molts més, alguns dels quals van sobreviure fins la dècada de 1970 en un estat força precari: plaça de Sant Agustí Vell; Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; carrer de Santa Anna; els Orientales del carrer Nou de la Rambla. Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999.




Va ser precisament l’any 1929 que, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.





De la dècada de 1930 són els Banys Turcs del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.





Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema va tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.




Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. I és aquí on aquest repàs per la història de les mancances higièniques de la població de Barcelona. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva.




Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, com “el Molí”. Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.




El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.




En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu, i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats dels més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari sinó que ens explica una història que es repeties i que hauria de ser explica al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.

Fruit d’una immaculada concepció, pocs parts, llegendaris o no, han tingut unes conseqüències històriques tan importants com el de Jesús. Tant és així que any rere any mig món el celebra el 25 de desembre aprofitant el solstici d’hivern. De fet, això no és ben bé així: a l’hemisferi sud el Nadal escau en el solstici d’estiu (coses d’estar cap per avall) i per als cristians ortodoxes el Nadal del seu calendari (el julià) es correspon amb el nostre 7 de gener del calendari gregorià.

Les dones, però, porten parint des que l’espècie humana va adquirir el certificat de qualitat que li ha permès arribar fins avui. I tot i que de fer fills, gestar-los i parir-los sembla ser que tothom en sap (cadascú segons el seu grau de competència de gènere), la història del sexe des del punt de vista reproductiu no s’explica només en quatre línies. L’evolució social i científica ens parla d'un relat que va des de la mateixa idea de la concepció com a fenomen misteriós que va elevar les deesses mare als altars prehistòrics a la reproducció humana sense passar per una cosa tan vulgar com l’intercanvi de fluïts. Pel camí trobem la història del control de la gestació i el part, i els avenços científics que han facilitat una pràctica que sense deixar de ser natural sí que ha patit una sèrie de transformacions que tenen a veure amb la pròpia evolució humana: si més no a Occident, la selecció natural ha quedat aparcada per altres formes de perpetuació de l’espècie, que tenen a veure més amb els gustos (selecció sexual) que no pas amb la supervivència dels millors individus.

I pel que fa al control de la gestació i el part, que hem esmentat abans, la història ens parla de la pèrdua gradual per part de la dona del control sobre el seu propi cos. L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi.

Aquesta negació de la dona al control del seu cos va dur a una situació tan inversemblant que l’any 1936 el percentatge de ginecòlogues i tocòlogues a Barcelona era inferior al cinc per cent (cap a la resta de Catalunya), el 1975 inferior al quatre per cent. Amb el canvi polític posterior a la dictadura i l’accés majoritari de la dona a la universitat, el 2005 se superava el trenta-tres per cent, i actualment, a la província de Barcelona, ja supera la meitat de ginecòlegs practicants.

Les llevadores –que podríem lligar a aquelles dones sàvies que atresoraven el coneixement tradicional lligat al cos i els remeis, i que l’Església convertiria en bruixeria i a elles en carn de foguera–, van anar perden el seu paper preeminent per convertir-se en assistents de cirurgians i metges. Sense oblidar, però, que la tasca de les llevadores ha substituït durant molt de temps la dels ginecòlegs de manera no oficial, sobretot en aquells casos en què un embaràs no desitjat obligava a buscar solucions alternatives a les institucions oficials i a pràctiques clandestines, tant de seguiment com abortives.




L’evolució de la ginecologia supera la història de la medicina i es converteix en un relat que abasta tots els estaments de la societat. Sembla raonable, doncs, que aquesta història, la de la medicina en general i la dels avenços científics que hi estan relacionats tinguin un lloc des del qual explicar a la societat quin ha estat el camí recorregut, i que expliqui, sobretot, la relació que s’ha establert entre la medicina i els seus usuaris. Però malauradament, el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, que existeix i custodia una col·lecció magnífica d’instruments, fotografies, gravats, llibres, documents i figures anatòmiques, no té una seu des d’on mostrar-se al públic. No és un cas únic. Són moltes les col·leccions (còmic, cinema, farmàcia, autòmats, publicitat, màgia, arts escèniques...), algunes entre les més importants d’Europa i del món, que esperen que els poders polítics apostin per posar-les a l’abast de tothom.

Puntualment, les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina surten a la llum. És el cas de l’exposició “La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya”, que fins el dia 5 de gener es pot veure en el Col·legi de Metges de Barcelona (passeig de la Bonanova, 47). Comissariada per Alfons Zarzoso, la mostra és una bona oportunitat per seguir aquesta història que he apuntat i de veure, entre d’altres objectes, instruments quirúrgics i una cadira de parts, que permet una reflexió que va més enllà de la transformació espacial de les persones que hi participen; figures anatòmiques en guix policromat i cera, sorgides dels tallers escultòrics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona del segle XIX; un espectacular quadre de J. Sala, que ens permet assistir a una intervenció quirúrgica en una de les primeres sales d'operacions de la Barcelona de finals del segle XIX.




Entre el passat mes de maig i novembre d’enguany vam poder gaudir d’algunes de les peces de la col·lecció del Museu d’Història de la Medicina a l’exposició “Objectes mèdics sorprenents” del Museu d’Història de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, on vaig presentar la Venus Anatòmica. Aquesta figura anatòmica prové del Museu Anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, incorporat a la Facultat de Medicina quan la Universitat de Barcelona va tornar de l’exili de Cervera a principis de la dècada de 1840 i es instal·lar a la seu de l’actual Reial Acadèmia de Medicina, al antic Hospital de la Santa Creu. Feta de cera, compartia els usos propis d’aquestes peces per a l’ensenyament de l’anatomia. El seu abdomen es pot desmuntar i permet l’observació dels òrgans, el procés de l’embaràs i l’estructura del fetus. El seu aspecte, lluny dels cadàvers que es feien servir per fer disseccions, és artístic i representa una dona nua amb l’aparença d’estar dormint.




Mitjan segle XIX, les col·leccions anatòmiques, a les quals es van afegir figures que mostraves els efectes de les malalties venèries, les drogues i l’alcohol, van sortir de les facultats i es van convertir en espectacles més o menys morbosos, que al llarg de cent anys van viatjar dels salons de la burgesia culta a les barraques de fira populars de la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrers adjacents i el Paral·lel. En aquests context, el cos nu de les Venus servia d’esquer per atraure un públic que no tenia gaires alternatives per accedir al coneixem mèdic i científic, en uns temps en què la sífilis s’havia convertit en una plaga i l’assistència sanitària encara no era un dret universal (vegeu “Quan el cos i les malalties eren un espectacle”).

De les col·leccions que van passar per Barcelona n’hem parlat més d’un cop gràcies a Francesc Roca, un mag convertit en empresari que va passejar la seva barraca de fira en companyia dels seus fills per Catalunya, Espanya i França. Com explicàvem a “El redescobriment del Museu Roca”, aquesta col·lecció va anar a parar a mans d’un particular que la té exposada a Anvers (Bèlgica) perquè a la Barcelona de finals de la dècada de 1980, que és quan es va descobrir, ningú la va voler. Francesc Roca, a més, va aprofitar l’èxit popular del cinema als anys 30 per comercialitzar dues pel·lícules “científiques”: Los averiados (1933), que incidia de nou en les malalties venèries, i Como venimos al mundo (1934), que parlava de la gestació i el part, i que va aixecar la mateixa expectació morbosa que l’any 1968 va despertar Helga: el milagro de la vida quan es va estrenar a Barcelona.

La medicina tal i com la coneixem avui li deu molt a aquell món d’intercanvi de coneixement en mans d’agents diversos, de la mateixa manera que el coneixement tradicional adquirit per aquelles dones sàvies de què parlàvem més amunt ha estat assumit per la farmacologia i la medicina després de passar pels herbolaris. I avui, les col·leccions anatòmiques, a més d’explicar-nos com s’ensenyava anatomia a les facultats i com els públics populars van començar a tenir coneixement del seu cos a través d’espectacles de barraca de fira, ens posa en contacte també amb el món de l’art.




El cas de les Venus és paradigmàtic. El seu valor estètic és tan alt que ha portat a Joanna Ebenstein, fundadora del Morbid Anatomy Museum de Nova York i assistent al Congress for Curious People que vam organitzar a Barcelona, a editar el volum The Anatomical Venus. El llibre, en el qual hi hem col·laborat amb notícies i il·lustracions de Venus que hi va haver a Barcelona, recull la fascinació misteriosa per aquestes figures escampades per tot el món. Bellesa, erotisme i mort es barregen en aquestes reproduccions de dones, la majoria de mida natural, que descansen sobre velluts i sedes ornamentades amb collarets de perles i diademes daurades, i ens fan reflexionar sobre les fronteres difuses que separen la vida de la mort, l'art de la ciència, la naturalesa i de la humanitat. Un espectacle entre sublim i sinistre, que prové d'un temps en què el llum de gas il·luminava una part de la realitat mentre la vida mirava de sortir de les penombres.

Des de fa més de cinquanta anys, coincidint amb les festes nadalenques, se celebra a Barcelona el Festival de la Infància i de la Joventut. Nascut el 1963, any en què el saló es va instal·lar en el recinte de la Fira de Mostres de Barcelona a Montjuïc, fins l'any 1966 va dur el nom de Festival de la Infancia.

En aquell 1963 ja feia quinze anys que Radio Nacional de España a Barcelona organitzava la Campaña benéfica, iniciativa de l’actor Emili Fàbregas, conegut popularment com Senyor Dalmau, i el locutor de l’emissora, Joan Viñas. Aquest popular programa tenia com a objectiu que cap nen es quedés sense joguines i dirigia la seva activitat sobretot als nens hospitalitzats, raó per la qual recaptaven donatius que es traduïen no només en joguines sinó també en material quirúrgic, mantes i medicines. L'any 1967, va ser Ràdio Barcelona l'emissora que va agafar el relleu de la campanya, que encara perviu cinquanta anys després. Però aquesta no és precisament una bona notícia: senyal que alguna cosa no es fa bé quan la pobresa afecta tantes llars.






Per incrementar la xifra dels donatius es va organitzar una rifa que més tard es va convertir en tómboles benèfiques. No obstant això, arribats a l'any 1963, i un cop superada l'autarquia i instal·lats els ministres tecnòcrates em el Govern de Franco, els responsables de la campanya van acordar desenvolupar aquesta campanya en un festival, la primera edició del qual es va celebrar entre el 20 de desembre i el 6 de gener al Palau número 1 de Montjuïc.




La iniciativa va comptar des d'un primer moment amb el patrocini de l'Ajuntament de Barcelona i la Delegación Provincial del Ministerio de Información y Turismo, i la col·laboració econòmica de diverses firmes comercials interessades en el nen com a consumidor just en el mateix moment en què començaven a entrar en algunes llars els primers electrodomèstics. Malgrat la innocència infantil, el festival no tenien cap més objectiu que el purament econòmic, com ja s'havia posat de manifest a partir de l'any 1942 amb la creació de la Feria Oficial y de Muestras de Barcelona amb què el nou règim volia enllustrar la capital catalana un cop acabada la Guerra Civil. Mireu l'enllaç següent. Espanya entrava en la modernitat.

El 12 de gener de 2017 HAL 9000 fa 25 anys des de la data del seu naixement a la pel·lícula 2001: Odissea de l'espai, dirigida per Stanley Kubrick i estrenada el 1968. HAL és una supercomputadora dotada d'intel·ligència artificial. Celebrar-ne la data de la creació no tindria més importància si darrere d'aquest "personatge" cabdal en l'argument de la pel·lícula no s'hi amagués una història que ha passat desapercebuda fins ara. Per arribar a l'ànima de HAL, comencem pel principi, abans del seu naixement, amb unes dades que no per ser conegudes deixen de ser interessants i que ens permeten recular fins el segle XIX.




L'any 1892 el compositor britànic Harry Dacre (1860-1922) escrivia "Daisy Bell", una de les cançons més populars del music hall del segle XIX i que va popularitzar la cantant anglesa Katie Lawrence (1868-1913), l'any 1899.

Entre els anys 1961 i 1962, el físic John Larry Kelly, de Bell Labs, utilitza un ordinador IBM 704 per sintetitzar per primer cop la veu humana i fa servir la coneguda cançó de Harry Dacre.




El recorregut de la cançó continua quan l'any 1968 "Daisy Bell" es converteix, no pas per casualitat, en una de les cançons més tristes de la història del cinema. Reculem mentalment a aquell 1968, tan significatiu per moltes raons. Sortíem un vespre del cinema Florida de Barcelona, just al costat de l'enyorat Price de les vetllades de boxa i de lluita lliure, després d'haver participat en un espectacle visual com fins aleshores no havíem vist mai en una pantalla. Els més petits no teníem edat per entendre ni el significat ni el sentit narratiu de 2001: una odissea de l'espai, d'Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke, però els adults tampoc; l'ús de la música, la coreografia, el so com a tècnica narrativa, els efectes especials i tots els elements tècnics de 2001 ens van segrestar els sentits. Vam sortir del cinema amb la sensació d'haver participat en un esdeveniment important. Vam créixer sense ser-ne conscients.

Però un regust agre ens quedava a la boca després d'haver presenciat la trista mort de HAL 9000, després de rebel·lar-se contra la tripulació de l nau, mentre s'esllanguia cantant "Daisy, Daisy", la cançó que li havia ensenyat el seu instructor, Mr. Langley, a la planta de HAL Laboratories d'Urbana, Illinois, on va néixer aquell 12 de gener de 1992 (1997 a la novel·la de Clarke) que ara celebrem, i per no deixar les xifres rodones, cent anys després que Dacre la compongués sense saber que seria l'últim alè de HAL i del seu àlter ego, el Gólem.




Kubrick, jueu fill de pares emigrats des de l'est d'Europa (1), juga amb la idea del Gólem, un gegant de pedra al qual li dóna vida, segons la càbala, la paraula hebrea emet (אמת), que significa "veritat" i que du escrita en el seu front. Coneixem aquesta figura llegendària, entre d'altres autors, a través de Jakob Grimm, a El periódico para ermitas (1808); Ludwig Achim von Arnim, amb Isabela de Egipto (1812); E.T.A. Hoffmann i Der Sandmann (1816); pel conte El Gólem, de Isaac Bashevis Singer; però sobretot per El Gólem (1915) de l'escriptor austríac Gustav Meyrink (1868-1932), i per les tres versions de la pel·lícula Der Golem (1914, 1917 i 1920), de Paul Wegener. Malgrat tot, El Gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (1909), obra clàssica de la literatura jueva en llengua jiddisch del segle XX, de Yudl Rosenberg (Rodomsko, Polònia, 1859 - Mont-real, 1935), rabí, cabalista i estudiós de la tradició jueva, és la història que narra el mite modern del Gólem.

La llegenda explica que el rabí Loew va construir el Gólem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme. Quan el gegant de pedra embogeix i comença a matar indiscriminadament, com l'ordinador HAL de 2001, Loew el sacrifica esborrant-li del front l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, amb la qual cosa queda la paraula met (מת), "mort", de la mateixa que David Bowman apaga els sistemes cognitius de HAL, que es va apagant mentre canta "Daisy, Daisy".

D'acord amb la llegenda, les restes del Gólem estan guardades en un taüt a les golfes de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari. Només caldrà connectar de nou el sistema operatiu.

Quan vaig donar a conèixer públicament per primer cop aquesta relació entre HAL i el Gólem, un lector em va comentar que havia vist en una escena de la pel·lícula la paraula emet (אמת) a l'ordinador. Jo no l'he sabuda trobar. Si fos així, la teoria del Gólem es convertiria en alguna cosa més que una afortunada coincidència.






Nota:

[1] Kubrick va deixar sense realitzar una pel·lícula sobre l'Holocaust. Com afirmen Jan Harlan, durant molt de temps productor executiu del director nord-americà, i la seva filla, volia fer una pel·lícula sobre l'Holocaust, però mai va tenir un bon guió. Kubrick volia aconseguir els drets de la novel·la de Louis Begley, Wartime Lies, la història d'un nen jueu i la seva tia que fugen de l'ocupació nazi de Polònia. Begley  s'havia mostrat reticent a cedir els drets del seu llibre, però la seva admiració per Kubrick va suavitzar la seva postura.

Una vegada més, Kubrick es va embarcar en una investigació exhaustiva. Va fer la localització d'escenaris per Europa i va posar en marxa el càsting: Uma Thurman i l'actriu holandesa Johanna ter Steeg es perfilaven com a candidates al paper de la tia. Però va tenir la mala sort que Spielberg es va avançar amb La llista de Schindler i Kubrick va desestimar temporalment posar en el mercat una pel·lícula de temàtica tan semblant.

Barcelona, ritmo de un día va ser dirigida per Antonio Román, que pertany a aquell grup de cinestes que van aparèixer durant la república, però que van fer fortuna a la postguerra, com José Luis Sáenz de Heredia o Rafael Gil, i a qui alguns recordaran, sobretot, per ser el director de Los últimos de Filipinas (1945).

Antonio Román va acabar el documental de 9'45 de durada l'octubre de 1939, i s'incorporava al catàleg de Cifesa per a la temporada 1940-41. Tant Román com el guionista José González Ubieta fan evident amb el títol quina és la seva font d'inspiració: la pel·lícula de Walter Ruttmann Berlín, sinfonia d'una ciutat (1927). Salvant les distàncies ètiques i estètiques de l'Alemanya de la República de Weirmar, el documental és un exercici d'estil, de ritme i muntatge que vol retratar la vida de la ciutat pocs mesos després de l'entrada a Barcelona de l'exèrcit sublevat, el 26 de gener d'aquell mateix any.




El retrat de la vida urbana posa un èmfasi especial en la indústria, la mecànica i tot allò que pot ser un signe de progrés, i en les actituds quotidianes dels personatges anònims que hi surten, tot per evitar qualsevol signe dels estralls de la guerra i de la misèria que va comportar. Res no ha passat: la Barcelona industriosa i treballadora camina autocomplaent després d'haver-hi posat ordre a cop de bombes i repressió, acompanyant les imatges d'una veu en off amb la retòrica que ens acompanyaria durant tota la dictadura en els noticiaris de No-Do.

I malgrat tot, és una mirada sobre la ciutat, que ens ajuda a descobrir-la; una de les moltes Barcelones construïdes i deconstruïdes al llarg dels temps. Els discursos també fan la ciutat i construeixen imaginaris que s'acaben compartint de manera totalment acrítica.

 

Dissabte 4 de març de 2017, la historiadora Érica Couto-Ferreira presenta a la llibreria Chronos (Roger de Flor, 237) el llibre Cuerpos. Las otras vidas del cadàver (GasMask Editores, Màlaga, 2017).

Doctora amb la tesis Etnoanatomía y partonomía del cuerpo humano en sumerio y acadio. El léxico ugu-mu, Érica Couto-Ferreira és investigadora afiliada de l’Institut d’Assiriologia de la Universitat de Heidelberg, i les seves línies d’investigació són sobre lexicografia sumeroacàdia, història del cos, transmissió dels sabers mèdics i salut de les dones a la Mesopotàmia antiga.

A Cuerpos, l’autora ens guia per un inquietant, divertit i filosòfic retaule de mòmies, esquelets, "petrificats" i altres despulles terribles -i belles-, i en el procés ens regala una reflexió sobre tots nosaltres. L’obra ens mostra l'art de petrificadors rivals que competien per descobrir la millor tècnica de conservació de cadàvers, l'exposició artística dels difunts, les execucions públiques (amb famosos botxins que van escriure les seves memòries), el consum de parts del cos humà amb fins mèdics, la circulació de relíquies, vampirisme, etc. Tot això esquitxat de reflexions filosòfiques i referències literàries que defensen la idea que la vida del cadàver pot ser més duradora que la del cos animat.

Cadàvers: memòria, veneració i espectacle

El rebuig i l’atracció cap els cadàvers són les dues cares d’una mateixa moneda, la mort. Els enterrem en un intent de tornar-los al fang primordial, però insistim a retenir el seu alè vital, la seva ànima. Se’ls fotografia –com les postmortem que es feien antigament quan el cos del mort era encara calent– o se’ls transforma embalsamant-los, congelant-los, cremant-los o deixant-los a l’aire lliure perquè les bèsties recullin el seu esperit. Se’ls plany de cos present –el de ploramorts havia estat un ofici fins no fa gaires anys–, es fan altars, criptes sumptuoses, catacumbes, reliquiaris... D’una manera o una altra, hi ha un intent de perpetuar la vida donant una nova oportunitat al cadàver, i ens la donem a nosaltres mateixos perpetuant la seva presència i el seu record.

El dia de Tots Sants es visiten cementiris, es renoven les flors i s’encenen llànties, es fan misses de difunts o festes per encarar-se a la mort, com fan a Mèxic. Pot semblar estranya aquesta necessitat de mirar cara a cara la mort, però fer-ho ha estat, també, una atracció morbosa, fins al punt que a París es va convertir en un espectacle, i visitar el dipòsit on s’exposaven els cadàvers va formar part, durant el segle XIX, dels costums dels parisencs.




Al voltant del segle XVI es va començar a exposar els cossos dels morts sense identificar al Chatelet de París perquè els parisencs els identifiquessin els ofegats al Sena, els suïcides i les víctimes de crim i infanticidi a través d'una finestra. L’any 1804, es va construir la Morgue a Île de la Cité, però l’espectacle com a tal no arribarà fins la segona meitat del segle XIX, el 1868, quan s’obre un nou dipòsit la plaça de Île-de-France, darrere de Notre-Dame, amb un espai públic d’exhibició amb grans finestralls, on els cadàvers nus apareixen sobre taules inclinades de marbre, refrescats amb un fil d’aigua.




L’apogeu d’aquesta morbosa atracció arribarà a finals del XIX quan es converteix en un fenomen turístic. Als parisencs curiosos, amb nens inclosos, s’hi afegien turistes britànics, que se n’havien fet ressò a través de les lectures de Dickens. I camuflats entre els visitants, s’hi van amagar uns personatges curiosos, els assassins, que allargaven el plaer sàdic contemplant la seva obra en públic, com els artistes. En parla Émile Zola a la novel·la Thérèse Raquin: "El marit de la Teresa era mort, però l'assassí volia que el cadàver fos trobat en un acte formal".

Per raons morals i d’higienisme, la Morgue va tancar les seves portes al públic el març de 1907, i va ser substituït des de 1914 per l’Institut médico-légal. Però fins aleshores, 40.000 visitants al dia passaven per la Morgue amb el mateix esperit morbós amb què visitaven els zoològics humans –en deien “jardins d’aclimatació”, com si parlessin de plantes–, que van arribar amb les exposicions universals i s’hi van quedar fins el primer terç del segle XX –a Bèlgica, que encara mantenia la colònia del Congo, el darrer es va exhibir durant la dècada de 1960.




Com ja hem explicat d’altres vegades, Barcelona no va ser aliena als espectacles de zoos humans. A la ciutat es van exhibir la tribu dels aixanti, prop de la plaça de Catalunya; la tribu àrab dels benj-zoug-zoug i els nans bengalís, al Circ Eqüestre; una tribu mahometana i el seu harem, el village lil·liputenc i la tribu del himàlaies, al Turó Park; i un village senegalès, al Tibidabo.

Es van exhibir cadàvers? Com es va fer a París, no n’hi ha cap dada. Però mentre es van fer disseccions a l’Acadèmia de Cirurgia (actual Reial Acadèmia de Medecina), els cadàvers s’acumulaven al Corralet (després substituït per l’amfiteatre anatòmic) i el cementiri situats en el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, al barri del Raval. Aquell espectacle, sense ser una atracció, era visible des dels carrerons que aleshores l’envoltaven, i era habitual deixar-s’hi caure per veure-hi els morts. Ho explica Joan Sales a Incerta Glòria:

“[…] Quan érem petits, travessàvem quatre vegades cada dia el pati de l’hospital de la Santa Creu per anar i tornar del nostre carrer al del Carme, on hi havia l’escola laica d’on els papàs eren mestres. Ell es deturava de vegades davant del “corralet”, que així anomenàvem el dipòsit de cadàvers; donava a un carreró transversal i només una reixa el separa dels transeünts. Jo m’havia d’arrapar a la reixa i posar-me de puntetes per veure els morts; n’hi solia haver tres o quatre cada dia, de vegades més. Com que estaven dipositats de cara a la reixa, el que se’n veia millor eren els peus descalços: uns peus grocs... i bruts. ¡Quina tristesa, la d’aquells peus! ‘Vet aquí la fi que ens espera’, deia invariablement en Llibert, ‘si no ens espavilem’”.

En aquell indret hi havia un impressionant ossari, que va aparèixer entre 1925 i 1931 quan es van fer les obres per instal·lar-hi la Biblioteca de Catalunya. Ara, l’antic espai del corralet és la plaça del Doctor Fleming, aliena als humors en descomposició que van impregnar el sòl, o al tràfic de cadàvers que segons Joan Amades servien per fer encanteris: podies comprar un mort per un duro. O de les històries de fantasmes i ànimes propiciades per l’obscurantisme popular i pel culte religiós al Sant Crist del Corralet que presidia l’arc d’entrada: tres confraries (la del Sant Crist del Corralet, la Confraria de les Ànimes del Purgatori i la Pia Unió del Santíssim Rosari) es tornaven tots els diumenges i festes de guardar per passar un rosari cantat.

Si en voleu saber més del Corralet, els morts i les ànimes, hi trobareu un capítol en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis, que serà presentat el proper dijous 16 de març a la Sala Ciutat. Hi esteu tots convidats!

Les primeres galeries comercials


Les galeries comercials enteses com a passatges coberts destinats als serveis d’oci (cafès, teatres, cinemes) i botigues on s’exposen mercaderies per a la venda apareixen a Europa durant el segle XIX –sobretot durant la Belle Époque, entre l’últim terç del segle XIX i la Gran Guerra (1914-1918)–, en el context de les reformes urbanes que transformen els centres històrics de les ciutats en benefici dels eixamples moderns i els grans bulevards. Són els anys en què les burgesies procedents, en bona part, de la revolució industrial conquereixen nous espais de la ciutat fugint dels centres històrics altament densificats, a causa, principalment, del creixement de la població en uns nuclis que havien estat tancats per muralles. És el cas de Barcelona, on la burgesia que habitava els carrers de Montcada i Ample, construiran els seus habitatges en els pobles del Pla, com Sarrià, Sant Gervasi o Horta, i, sobretot, a l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà l’any 1859, expansió que va ser possible, precisament, gràcies a l’enderroc de la muralla, iniciat l’any 1854.

Les galeries i passatges coberts vuitcentistes, construïdes amb luxoses estructures de ferro i vidre, i posteriorment integrats en la planta baixa dels edificis, permeten garantir l’aïllament dels carrers, cada cop més transitats per ciutadans de tota mena. Tenen, per tant, un component classista, que permet passejar sense barrejar-se amb les classes baixes i subalternes que han conquerit la ciutat. Com deia Walter Benjamin en els seus apunts inacabats sobre els Passagen-Werk (1), la separació dels dos mons s’aconsegueix creant un univers que ens porta directament a l’imaginari dels qui hi passegen a través d’objectes i situacions que componen un collage que ens remet directament a les cambres de meravelles. Si aquestes volien representar el món de les ciències naturals, els passatges i les galeries ens porten als productes de consum i als llocs d’oci que recreen un cert luxe i una manera d’entendre la vida dels burgesos.

Un altre símil el podem trobar amb els parcs d’atraccions, que conformen un món tancat que representa de forma simbòlica la vida a través de l’atzar, la fortuna, la por, el cel, l’infern o els laberints. Així ho veia Juan Eduardo Cirlot a Ferias y atracciones (2), mentre els surrealistes, com Aragon, que definia els passatges comercials com una exaltació del món de la màgia i la il·lusió, on els productes de consum són fantasmagories perquè van més enllà del seu valor d’ús i de canvi. No serà estrany que moltes d’aquestes galeries hi integrin espectacles com panorames i cinemes. I ho veurem més clar encara si tenim present l’estructura laberíntica que mostren moltes de les galeries comercials que hem conegut, i com, en les darreres dècades, han evolucionat fins a convertir-se en centres comercials i lúdics on és possible –i aquesta és la intenció– passar-hi el dia sencer.

Perquè això sigui possible, però, caldrà arribar a la dècada de 1950 del segle quan després de la Segona Guerra Mundial es produeixi l’esclat definitiu de la societat de consum i veiem aquelles galeries classistes convertides en paradisos d’un consumisme que travessa transversalment totes les classes socials. Es crea entre la classe obrera la il·lusió d’aspirar a classe mitjana, i que aquesta busqui en els usos que fa dels espais comercials i lúdics –com havien fet els burgesos de les galeries del segle XIX– una manera d’integrar-se en l’estructura social conquerint el seu espai. No és res diferent del que passa en la resta de l’espai urbà. Entre finals del segle XIX i principis del XX les masses populars conquerien el Paral·lel –immensa galeria descoberta– al mateix ritme que la burgesia ho feia a l’Eixample. I avui, la gent passeja pel passeig de Gràcia de mercaderies prohibitives i fan la despesa al Portal de l’Àngel, continuació natural del passeig de Gràcia amb el Corte Inglés fent-hi de frontissa.




La primera galeria comercial va ser la Galerie de Bois o Camp des Tartares, construïda el 1786 pel Duc d'Orléans, en els jardins del Palau Reial de París, avui desapareguda. Però la més antiga que es conserva és el Passage des Panoramas, construïda entre 1799 i 1800, també a París. Aquesta galeria rep el nom del panorama instal·lat a l’entrada, un aparell de grans dimensions anterior al cinema que permetia des de l’interior d’una rotonda veure imatges de grans ciutats i paisatges del món, creant efectes realistes gràcies a la llum i la perspectiva. París, a més de ser la ciutat precursora d’aquestes construccions, encara conserva més d’una vintena de galeries , va estendre la moda per ciutats com Milà, Nantes, Nàpols, Viena, Praga, Londres, Berlín, Trieste. Brussel·les, Istanbul...


Les galeries comercials de Barcelona al segle XIX

Barcelona també va formar part d’aquella eclosió urbana burgesa, però no ho va fer inicialment en el nou Eixample sinó dins de muralles. Els exemples són pocs i no van reeixir perquè en aquella ciutat de carrers atapeïts i densament poblada l’autèntic nucli comercial de mitjan segle XIX va ser el carrer de Ferran (1827/1876/1910). Els espais guanyats a les edificacions religioses després de les desamortitzacions (Medizábal, 1836; Madoz, 1855) van ser utilitzats per guanyar-hi places o per construir-hi equipaments com el Liceu o el mercat de Sant Josep (Boqueria). Tot i així, són d’aquesta època els passatges Bacardí i del Crèdit, però no tindrem en compte altres passatges com Magarola, Madoz, de la Pau o del Rellotge perquè no s’ajusten a la tipologia, en uns casos perquè no són coberts, d’altres perquè són tancats o perquè no són comercials.

Passatge Bacardí (ca.1850)

Projectat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina per encàrrec del propietari Ramon de Bacardí, uneix la Rambla (números 42-42) amb la plaça Reial (1850-1859). El tram més pròxim a la Rambla suporta l'edifici superior; en canvi, la meitat més pròxima a la plaça Reial està coberta per un envidriat a l'alçada de la coberta, que il·lumina tot l'espai. Una galeria, d’estructura de ferro i totalment envidria, travessa perpendicularment el passatge a mitja alçada.




Passatge del Crèdit (1879)

Projectat per l’arquitecte Magí Rius i Mulet per encàrrec de la Societat Catalana General de Crèdit, l’edifici de què forma part va ser construït en part del solar del Convent de l'Ensenyança, enderrocat entre 1873 i 1874 per permetre enllaçar el carrer de Ferran amb la plaça de Sant Jaume. Aquest passatge és conegut perquè hi va néixer el pintor Joan Miró.

Com es feia al Passage des Panoramas de París, entre 1891 i 1900, al numero 1 del passatge hi va haver el Panorama Imperial, seguint una tradició que ha Barcelona va començar amb l’Exposició Universal de 1888 i que va portar en aquest final de segle diversos panorames de gran format a la ciutat: Waterloo (1888) a la plaça de Catalunya; Plewna(1888-1889) i Setge de París (1889-1890) a la Gran Via amb rambla de Catalunya; o el de les Coves de Mallorca (1888-1889) a Fontanella amb plaça de Catalunya.




Al llarg dels anys, el Panorama Imperial del passatge del Crèdit, acompanyat per música de fonògraf, va anar canviant les vistes estereoscòpiques o diorames per temporades, i el públic va poder veure paisatges urbans i monuments d’Itàlia (Venècia, Milà, Pisa, Roma, Gènova, Florència, Nàpols, Pompeia, Torí), Espanya (Aranjuez, La Granja amb els interiors del Palau d’Isabel de Borbó), Suïssa, Portugal, Àustria, una excursió als Pirineus, Algèria, Tunis, Marroc, Amèrica del Nord, les exposicions universals de Chicago de 1883 i París de 1900, maniobres militares a Alemanya o Tierra Santa, que el desembre de 1900 s’exhibiria al carrer de Rivadeneyra, enfront de l’església de Santa Anna. Tierra Santa era un autèntic panorama, realitzat pel pintor italià Surdi, que abastava una superfície aparent de 60 quilòmetres, amb muntanyes, grutes i més de tres-centes figures modelades per escultors italians com Monteverdo, Cifariello, Spalmach o Pescarella, repartides per les poblacions palestines i els llocs més emblemàtics de la història sagrada.


Passatges reconvertits

Existeixen alguns passatges, com Bernardí Martorell, Sert i Manufactures, que neixen durant la segona meitat del segle XIX, a partir de velles edificacions que han perdut el seu ús original, no com a galeries comercials sinó com a llocs de pas, però que amb el temps aniran adquirint aquest caràcter a mida que s’hi instal·lin comerços.

Passatge de Bernardí Martorell (ca. 1850)

Situat en el carrer de l’Hospital, 99, l’uneix amb el de Sant Rafael. Va ser fruit del tancament de la casa-fàbrica de l’industrial tèxtil que li dóna nom, bastida com a tal l’any 1829 aprofitant una finca anterior. Però la fàbrica tanca el 1849 i els nous habitatges que s’hi construeixen acaben conformant el passatge. No neix com a galeria comercial, però amb el temps s’hi acabarà convertint.

També de la segona meitat del segle XIX són els passatges Sert i Manufactures, que comuniquen el carrer de Trafalgar amb el de Sant Pere més Alt travessant dues antigues fàbriques i salvant el desnivell entre tots dos carrers, produït a causa del graó barceloní, un escarpament geològic que divideix la plana barcelonina en dues parts, i que també podem identificar a l’Estació del Nord o al carrer de Rivadeneyra, que uneix la plaça de Catalunya amb l’església de Santa Anna.




Passatge Sert (1867)

Amb entrada pels carrers de Sant Pere més Alt, 49-51, i Trafalgar, 38, té el seu origen en la fàbrica de tapissos de Sert Germans i Solà. És un passatge descobert, amb botigues, restaurants i cafès a banda i banda del recorregut.




Passatge de les Manufactures (1876, Indústria fins 1980)

Amb entrada pels carrers de Sant Pere més Alt, 31, i Trafalgar, 26, té el seu origen en la fàbrica de teixits de Joan Cirici. És un passadís cobert que travessa tota la finca, el primer tram del qual, al carrer de Trafalgar, és més elevat i el separen de la part baixa 28 graons. En els últims temps, totes les botigues eren tancades i només funcionava un bar a l’entrada del carrer de Sant Pere més Alt. Actualment és en obres per construir-hi un hotel i caldrà veure quin serà l’ús que se li donarà al passatge.




Fayans Català (1900-1982)

Rebatejades per imperatiu polític com a Fayans Catalán i conegudes en els darrers anys com a Galeries Fayans, aquestes galeries ja no seguien el model parisenc sinó que estaven integrades com a passadissos interiors a la planta baixa de l’edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes, 615 (primer Cortes, 250, i durant la dictadura José Antonio Primo de Rivera, 615).

Fundades per Marian Burguès, procedent de Sabadell, com a taller i botiga de ceràmica, van ser conegudes sobretot com a sala d’art i exposicions del noucentisme de la mà de Santiago Segura, nebot de Burguès, i gràcies a la col·laboració d’artistes com Miquel Utrillo, Xavier Nogués i Xènius. L’any 1915, Segura funda les Galeries Laietanes i les Fayans acolliran exclusivament la botiga de ceràmica i objectes artístics, perfumeria, queviures i una agència de viatges que dispensava els bitllets d’interrail.


De principis del segle XX fins a la República

Galeries Laietanes (1915-24 de maig 1958)

Situades a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes, 613 (primer Cortes, 248, i José Antonio Primo de Rivera durant la dictadura) van ser creades pel marxant i promotor artístic Santiago Segura com a galeria d’art, substituint les veïnes Fayans del seu oncle.




Les Galeries Laietanes es van convertir en un dels focus més actius de promoció de l'art noucentista i de les avantguardes. Al soterrani s'hi va instal·lar un celler que com els 4 Gats per als modernistes, va ser un dels punts de trobada dels artistes i intel·lectuals de l'època. L'interior era decorat amb pintures murals al tremp de Xavier Nogués, amb llegendes i inscripcions humorístiques. Després de la guerra, el celler va ser convertit en magatzem i les pintures van ser arrencades i posades a la venda, i actualment, una bona part es troben al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Les galeries, però, van continuar la seva activitat artística; l'any 1949, per exemple, hi va exposar Joan Miró. L'any 1918 s'hi va crear la Llibreria Nacional Catalana, on Salvat-Papasseit hi va treballar com a encarregat i editor, fet que recorda la catifa commemorativa que s'hi va col·locar l'any 2010.




Passatge Mil vuit-cents (1931)

Situat en el carrer del Carme, 31, porta cap a la plaça de la Gardunya, darrere del mercat de la Boqueria. Neix com a galeria comercial l’any 1931 durant la reforma de la casa Torrents, una edificació de la segona meitat del segle XVII. Les botigues del passatge ocupen el lloc on eren les quadres a l'època en què la construcció era un habitatge unifamiliar. De la casa es conserven els tres portals escarsers i la porta de l'escala, i la façana, amb tres balcons i una finestra a cada pis, coberta d'esgrafiats d'estil Lluís XV, amb plafons amb temes mitològics, gerros de flors i putti, sanefes i garlandes.




Encants Nous (1931/1959)

Els Encants Nou o Local de Vendes es constitueixen l’any 1930 a iniciativa d'un grup de paradistes del Mercat Fira de Bellcaire, que decideixen escindir-se dels Encants Vells situats al Camp del Sidral (plaça de les Glòries). El lloc triat va ser el solar de l'antic camp de futbol del Martinenc, situat entre els carrers de València, Dos de Maig i Enamorats. Després d’uns anys de precarietat, no serà fins els anys 50 que es decideix construir-hi un gran bloc d’habitatges amb les galeries ocupant la planta baixa de gairebé tota l’illa, obres que no acabaran del tot fins l’any 1968, amb un laberíntic entramat de passadissos que acullen comerços de tota mena, i que tot i no oferir cap tipus d’atracció ni oci (a banda d’algun bar) és l’exemple més paradigmàtic d’un món dins d’un món. Malgrat que als Encants Nous no podem parlar pròpiament de galeries fins aquesta data, hem volgut situar la seva història abans de la guerra per oferir el contrast entre les galeries burgeses i la iniciativa popular dels Encants, i poder-nos situar en el segon gran període de la vida de les galeries comercials barcelonines.


Les galeries comercials durant la postguerra i la fi de la dictadura

Acabada la guerra, les galeries comercials van representar una de les propostes per retornar l’activitat i la normalitat a una ciutat molt castigada pel conflicte. Amb l’Avinguda de la Llum podem parlar de les primeres galeries comercials tal i com les entenem avui, com a conjunt de d’establiments i comerços de caràcter popular, i seran les que donaran el tret de sortida a l’aparició de noves propostes al llarg de les dècades entre 1940 i 1960 que, depenent de la seva situació, aspiraran al caràcter burgès de les del segle XIX.




Avinguda de la Llum (1940-1999)

Com ja vam explicar a Bereshit, la idea original era construir una ciutat subterrània (la Ciutat de la Llum) des de la rambla de Catalunya fins a la plaça d'Urquinaona, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Al final, aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema Avenida de la Luz (1943-1992), que en els seus anys daurats havia projectat pel·lícules infantils i va acabar convertit en una sala X on s'exhibien pel·lícules pornogràfiques; els billars; la taverna de Montroy-Pedro Masana; les neules i galetes Pampers, que aromatitzaven tota l’avinguda; la Granja Royal (la casa dels dònuts); el Colmado Fortuny; la Bomboneria Cataluña; o el local del dibuixant BON.




Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la grisor dels carrers de Barcelona, tot just un any després d’acabada la guerra. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, màquines d’escriure, el local de la Singer de màquines de cosir, l’armeria Beristáin, les taquilles d’apostes del canòdrom Avenida, l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamons. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida.

A partir de la dècada de 1970 va començar el seu declivi més pronunciat. L'enderrocament, l’any 1999, de la major part dels edificis d'aquella illa per aixecar-hi el centre comercial El Triangle va significar la mort de l'Avinguda de la Llum, les columnes de la qual encara es poden veure avui, integrades en la botiga de perfums Sephora, i en el vestíbul de les entrades dels carrers de Balmes i Bergara.




Galeries Maldà (1942)

Projectades per l’arquitecte Josep Maria Sagnier, es van construir durant la primera postguerra en el jardins del palau de Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, original del segle XVII. Amb entrada per la plaça i el carrer del Pi i pel carrer de Portaferrissa, són les galeries comercials més antigues que continuen en actiu, malgrat el tancament de molts del negocis antics

Com en el cas de l’Avinguda de la Llum, en un antic saló del palau, a més de bar, el 4 de desembre de 1945 s’hi va inaugurar el cinema Maldà, que continua en cartellera, i el 1980 una de les sales del palau va ser convertida en l’espai teatral Círcol Maldà, com ja ho havia fet el Baró de Malda l’any 1799. Abans de ser cinema, l’antic saló havia estat un teatre de titelles.




Durant una reforma del cinema, l’any 2006, darrera de la pantalla va aparèixer una fornícula entre d’altres restes d’una antiga capella construïda durant la Guerra Civil per l’Asociación de Mujeres Patriotas Vascas. Tenia una cabuda d’unes set-centes persones i s’hi celebraven misses i celebracions religioses clandestines, com expliquen Albert Manent i Josep Raventós a L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939).




La botiga més emblemàtica de les Galeries Maldà és la Policlínica de bebès (local 52). Inaugurada l’any per Maria Rigol, és l’únic taller de reparació de nines que queda a Barcelona. Quan es va inaugurar el local, hi havia altres negocis com aquest, com la Clínica de nines del carrer de la Tapineria. Maria Rigol va morir el 2014 amb 97 anys i des d’aleshores porta el negoci tota sola la seva filla, Magda Pla, que a més de fer de cirurgiana es dedica també a la confecció de vestits a mida per a les nines.




Galeries Horta (1959)

Les Galeries Horta tenen entrada per la plaça d'Eivissa i el carrer Lisboa, i formen part de la planta baixa d’un edifici construït per una caixa d’estalvis. Remodelades, continuen en actiu i amb bona salut perquè es troben en el cor comercial i històric d’Horta. Segueixen en part el traçat de l'antic carrer de la Dona, que unia el centre de la població amb el barri de la Clota. La construcció de l'edifici i les galeries a finals de la dècada de 1950 van canviar definitivament aquell paisatge rural de casetes, pous i el taller de carros d'en Cebrià Riera.

Com ens explica la Carme Martín, en Cebrià, a més de carreter, exercia de curandero, seguint la tradició de les velles remeieres que encara vam conèixer carretejant herbes de la muntanya fins els anys 60. Ell, però, es feia dir “Doctor en Botànica”.


Galerías Conde (ca. 1945-1989)

Cap a mitjan de la dècada de 1940 es van inaugurar les Galerías Conde al carre Nou de la Rambla, 60 (aleshores Conde del Asalto), amb entrada també pel carrer del Marquès de Barberà). Van ser potser les galeries comercials amb un públic més populars, sobretot pel barri on eren situades, l’antic Districte 5è, convertit en Xino després de la desaparició del barri de les Drassanes. A diferència de les galeries més cèntriques, a les Conde s’hi aplegaven botigues que si no eren de primera necessitat tampoc eren d’articles de luxe o de complements. El que les feia atractives era, precisament, el que hem explicat més amunt: aquesta mena d’il·lusió de veure aplegats en un laberint negocis diversos. Si preguntes als veïns, recorden la cafeteria, la papereria on la canalla comprava i canviava cromos, l’ocelleria que hi donava el toc exòtic, les botigues de novetats i gèneres de punt, i la perruqueria. Però, sobretot, el patge dels Reis d’Orient i, com no podia faltar, una atracció: els miralls màgics que distorsionaven el cos, com els de les Atraccions Apolo, i que servien de reclam tant dels nens i nenes com dels pares.

A finals dels anys 80, quan l’edifici es va enderrocar, les galeries vivien en plena decadència amb gairebé tots els locals tancats.




Galeria Condal (1946-2016)

Situada en el número 11 del passeig de Gràcia, la Galeria Condal neix, entre 1946 y 1949, del projecte dissenyat per l'arquitecte Lluís Bonet Garí, amb influència de l'Escola de Chicago, per encàrrec del Banco Vitalicio de España -avui grup Generali-, propietari de l'edifici. El 1990 va passar a dir-se Condal Corner.

A més del vestíbul d'entrada al banc, la galeria tenia 22 locals per a botigues, un saló de te (1951-1990) -que va mantenir fins el darrer dia la distinció de les cafeteries burgeses- i una petita i selecta sala d'espectacles per a poc més de quatre-cents espectador, concebuda com a cinema i per a concerts. El cinema Galería Condal va ser inaugurat el 13 de desembre de 1946, abans que fossin acabades les obres de l'edifici, i va tancar el 13 d'abril de 1986 després d'uns anys de degradació tant de la sala com de la programació, que va acabar oferint pel·lícules catalogades "S".

L'edifici es va construir després d'enderrocar el Palau Samà, que ocupava aquesta cantonada del passeig de Gràcia amb la Gran Via des de finals de la dècada de 1860. Del palau només va sobreviure la font de marbre dels jardins, que va ser ubicada en el centre de la lluerna que il·luminava la galeria. Tot esperant una nova ubicació, la font va ser desmuntada el 2016 després d'unes reformes que van mutilar la galeria en desconnectar les dues entrades.

Galerías Universidad (1954-1977)

Situades en el número 3 de la plaça Universitat, les Galerías Universidad van ocupar l’espai deixat pel Salón Tirolés (1950-1954), una sala de varietats popular que oferia revista, ball i màgia, i que va durar pocs anys.

Dissenyades per Domingo Serra, van ser inaugurades el 21 de desembre de 1954. Disposaven de dos nivells; la planta baixa aplegava una trentena de locals, amb una cafeteria i una oficina de loteria i d'Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas a l'entrada més propera a la ronda de Sant Antoni. Al fons del local, una font lluminosa decorava l'espai i a través d'una escala de marbre s'accedia al nivell superior, on es feien exhibicions de moda i artesania, i on, l'any 1955, es va inaugurar una sala de projeccions que oferia gratuïtament documentals i filmets publicitaris. A mitjans de la dècada de 1970, les galeries van tancar i l'immoble va ser adquirit per Finques Forcadell, que hi va construir la seva seu.




Galerías Astòria (1955-1968)

Les Galerías Astoria van ser inaugurades el dia 15 de desembre de 1955 en el número 133 de la Rambla, amb entrada i sortida també pel carrer Xuclà. Van ser construïdes sobre una part del solar dels antics magatzems El Siglo(1881-1932), que van acabar consumits pel foc d'un incendi pel Nadal de 1932. La desaparició dels magatzems va permetre obrir el carrer del Pintor Fortuny fins a la Rambla i durant més de vint anys aquell solar es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El promotor de les galeries va ser Sánchez Egea aprofitant l'eufòria econòmica un cop acabada l'autarquia i la moda d'aquesta mena de comerços. El negoci no va funcionar tan bé com s’esperava, i a partir del 19 de desembre de 1959 una part de les galeries van ser adquirides per la família Amat i convertides en el Superservis, un dels primers supermercats de la ciutat, fins el tancament de les galeries, el 1968, que serien convertides definitivament en supermercat, primer Simago, el 1969, i més tard Carrefour.




Galerías i Hotel Manila (1957-1991)

Dos anys després de la construcció de les Galerías Astoria es va construir l’Hotel Manila just al costat, fent cantonada amb el carrer del Pintor Fortuny i ocupant la resta del solar dels magatzems El Siglo. Amb doble entrada per la Rambla i Pintor Fortuny, s’accedia a la recepció de l’hotel per una galeria comercial amb botigues de luxe. L’any 1991 va canviar la propietat del negoci, el Manila es va convertir en Le Méridien i les galeries van desaparèixer convertides en part de la recepció.




Passatge Arcàdia (1957)

El passatge Arcàdia va ser construït com a passadís d'unió del carrer de Tuset, 14-16, amb el de Balmes, 179, projectat per l’arquitecte Sebastià Bonet i Ayet entre 1956 i 1960. A l'edifici del costat de l'entrada de Tuset s'hi va inaugurar, el 1957, el cinema Arcadia (1957-1998), que acabaria donant nom oficiós al passatge. L'Arcadia va ser el segon cinema de Barcelona amb categoria d'art i assaig després del Publi del passeig de Gràcia, aquelles sales que ens van permetre accedir a una modernitat (a voltes estrany) que no era permesa a les pantalles comercials.

A l'interior hi va haver el bar Stork Club (avui Arkadia Newage), que va ser un més dels pols d'atracció d'aquella Gauche Divine que freqüentava el barri, com els fotògrafs Colita i Xavier Miserachs, el director de cinema Joaquim Jordà, o Oriol Regàs, que va ser aquí on va gestar la idea d'obrir Bocaccio (3).

Amb alts i baixos, com totes les galeries comercials d'aquesta època, conserva encara, entre una perruqueria, un despatx de loteria i un quiosc de premsa, alguns dels negocis dels anys seixanta, com la xarcuteria Aragón, tota una curiositat en aquest entorn i aquesta barriada on són tan poc habituals els comerços tradicionals. També hi sobreviu la galeria d'art Carmen Sallent o la sastreria de Jaume Balart, ara regentada pel seu fill, que entre peces de roba i maniquins exposa pintures i dibuixos de Xavier Cugat, client i amic del sastre. La botiga de col·leccionisme d'en Joan Ginjoan omple el passatge d'un encant antic amb les vitrines on exposa postals, sifons i ampolles de refrescos pirografiades que ens porten a una antiguitat prou recent com per fer-nos còmplices.

Galerías Olimpia (1955)

Situades en el xamfrà de la ronda de Sant Pau amb el carrer d’Aldana, on va haver el Teatre Circ Olympia (1924-1947), van ser inaugurades a mitjans de la dècada de 1950 en un solar que va ser lloc d’estada de circs ambulants fins que no s’hi va construir el nou immoble, compartint espai amb el descampat de l’altra vorera de la ronda, l’actual plaça de Josep Maria Folch i Torres, construïda on va haver la presó de Reina Amàlia (1839-1936) i anteriorment el convent de Sant Vicenç de Paül, construït el 1833 i desamortitzat i incendiat només dos anys després. La presó de Reina Amàlia, que acollia dones, nens i homes (només per a dones a partir de 1904, quan es va inaugurar la Model), va ser, a més de lloc de reclusió i d’execucions públiques a garrot, una de les institucions repressives més infames de la ciutat. Tant és així que, el 1936, va ser enderrocada amb l’ajut dels ciutadans com si fos la presa de la Bastilla.




El Teatre Circ Olympia va ser un dels teatres més grans no només de Barcelona, sinó de tot l’Estat. A les 3.000 localitats s’hi sumava una pista que ocupava part de la platea davant de l’escenari i que tant podia fer-se servir com a pista de circ com de piscina per a espectacles aquàtics. Fins no fa gaire temps, les restes de les gàbies dels animals del circ es podien en el subsòl d’un garatge proper.

Pel que fa a les galeries, a partir dels anys 90 van patir un progressiu abandonament que arriba fins avui, malgrat l’ús esporàdics com a mercat de roba i objectes vintage, i l’obertura de negocis relacionats bàsicament amb la música.





Drugstore Passeig de Gràcia (1967-1992)

El mes de juny de 1967 s'inaugurava el Drugstore del passeig de Gràcia, 71, el primer dels quatre que hi va haver a Barcelona. Tot i que mantenia els principis bàsics dels passatges i les galeries comercials integrats en un edifici, el seu horari s'allargava fins a altes hores de la matinada i estaven pensat per al públic noctàmbul que volia trobar un lloc on fer una copa després de sortir dels espectacles nocturns o que volia allargar la nit, però també com a espai on era possible comprar qualsevol article de necessitat fora dels horaris estàndard.




Com ens explica Barcelofília, a la inauguració, que va aplegar a la plana major de la intel·lectualitat barcelonina del moment, hi van ser Salvador Dalí i l'actor George Hamilton. El local, seguint l'itinerari d'entrada des del passeig de Gràcia, presentava en primer lloc la barra de la cafeteria, després seguia una sèrie de botigues -les de moda hi van tenir molta tirada en els primers anys-, una llibreria amb les parets de vidre de format no gaire gran però molt atapeïda de llibres, un bar restaurant amb un altell i al fons una botiga de queviures, conserves, licors i vins, on hi havia una porta que donava al passatge Domingo.




Galeries i Drugstore David (1969)

La història de les Galeries David del carrer Tuset, 19, estan associades l'antiga fàbrica de cotxes David, que va ser inaugurada l'any 1931 al carrer d'Aribau, 230-240. El 1942, una vegada acabada la Guerra Civil, es va començar a parcel·lar l’edifici per a petites indústries, magatzems i oficines, i els clients podien accedir per una rampa a cadascuna de les plantes amb el seu propi vehicle.A partir de 1958, l'empresa David va incorporar serveis automobilístics i va conformar l'edifici com un espai integral d'aparcament i pupil·latge de vehicles amb estació de servei inclosa, situada a la segona planta de l'edifici.

L'any 1964 es va ampliar amb la finca de Tuset, 19, i entre 1967 i 1969 es van inaugurar una terrassa i les Galeries David. Aprofitant l'esplendor que el carrer Tuset va adquirir durant els anys d'aquella primera modernitat que girava. sobretot, al voltant dels fills de casa bona i de la Gauche Divine, el 20 d’octubre de 1973 es van remodelar, es va fer un accés per la Travessera de Gràcia i es van passar a dir Drugstore David, apuntant-se a l’èxit del local del passeig de Gràcia.

Amb els anys, les galeries han anat canviat i adaptant-se, i per no apartar-se de l'oci que acompanya aquestes instal·lacions comercials, hi inclou un gimnàs.

Drugstore Liceo (1972-1982)

El dia 16 de setembre de 1972 obria portes el tercer drugstore de la ciutat, a la part baixa de la Rambla, al costat del Teatre del Liceu.

El local disposava de planta baixa, primer pis i soterrani, on es podien trobar les botigues i els productes habituals d'aquesta mena de galeries comercials: bars i cafeteries, quiosc, perfumeria, boutiques, discos, llibreria, vins i licors, joguines i articles de regal, estanc i, fins i tot, una xarcuteria.

La diferència amb els altres drugstores va ser, precisament, el seu emplaçament. Si bé la Rambla propiciava la clientela habitual d'aquest locals, a partir de la matinada es convertia en reclam de prostitutes, delinqüents i drogoaddictes, i la confluència de tot plegat generava problemes i baralles constants.


Drug Blau (1973-1978)

Situat en el número 33 de la plaça de Lesseps, al capdamunt del Príncep d'Astúries, antiga Riera de Cassoles, nom que es reivindica per a la frontera natural dels barris i antics municipis de Gràcia i Sant Gervasi.

El Drug Blau ocupava la planta baixa d'un peculiar edifici de color blau, i oferia restaurant self-service dia i nit, boutiques de roba, perfumeria, floristeria i complements, llibreria, discos, una perruqueria unisex i un local de jocs recreatius.


De la dictadura als centres comercials




El Mercadillo (1975)

Sucursal de l'antic Mercadillo de Balmes, que cantonada amb Sant Hermenegild, no està situat exactament en un passatge, sinó en el vestíbul de la Casa Martí i Fàbregas del carrer de Portaferrissa, 17, un palau del segle XVIII, reformat per Francesc Batlle però projectat per Garriga i Roca l'any 1864. Conegut popularment com “El Camell”, aplega botigues de roba, complements i articles de regal, i un bar que ocupa el jardí elevat d’estil renaixentista original de la finca. Neix com a una forma alternativa de comerç, que triomfa entre la joventut, sobretot per l’oferta de productes artesans i per una nova manera de relacionar-se i entendre el consum.


Bulevard Rosa (1978)

Inaugurat el 14 de desembre de 1978, ocupa els passadissos interiors de l’illa delimitada pel passeig de Gràcia, Aragó, rambla de Catalunya, València. És hereu del Salón Rosa (1932-1974) del passeig de Gràcia, 55, un dels llocs de trobada de l’alta societat i local de referència per a una part de la generació de la postguerra. El Bulevard implicarà una nova modernitat allunyada del reducte hippy del Mercadillo, al posar a l’abast de la joventut el concepte de roba de “marca” lluny dels preus prohibitius de les botigues selectes del passeig de Gràcia.




Fins el 2005, en el baixos del Bulevard hi va haver els cinemes Publi 1 i 2, inaugurats el 1976 substituint el Publi Cinema inaugurat el 1932, que va ser la primera sala d’art i assaig amb la projecció, un març de 1967, de Sueños, d'Ingmar Bergman.

Pedralbes Center (1989), a l’edifici El Dau de Diagonal, Joan Güell, Europa; i Via Wagner (1985-1993), a l'illa delimitada per Diagonal-Beethoven-Bori i Fontestà i Ganduxer al voltant de la plaça Wagner, són dues conseqüències de l’èxit del Bulevard Rosa, un amb més fortuna que l’altre, i serveixen d'exemple a una llarga llista de galeries comercials de barri que han anat naixent i morint pel camí com Argentina Center, Galeria Sarrià, Nou Boulevard, Galeries Virrei, Urgell Center, Gralla Hall, Galeria Turó...


Centre Comercial Gran Via (1982)

Hem deixat per al final el Centre Comercial Gran Via, de la Gran Via de les Corts Catalanes, 691-695, al barri de Fort Pienc, per explicar una anècdota i arribar a l’epíleg d’aquest article. Aquestes galeries comercials, que apleguen botigues de tota mena, bar mercat, comparteixen nom amb el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet de Llobregat. Heus aquí l’origen d’aquest “2”, diferenciació que no evita que a les galeries de Fort Pienc rebin constantment trucades de clients que les confonen.


Epíleg... o no

Amb la fi de la dictadura comença una nova etapa per a les galeries comercials, que tindrà el seu màxim exponent en el Bulevard Rosa i que ens portarà directament cap a una nova manera d’entendre les galeries comercials, ja no com a passatges o part d’un edifici, sinó com a centres autònoms, petites ciutats on es possible trobar-hi tot tipus de botiga i de servei, bar, restaurants, multicinemes i múltiples formes d’oci, amb la finalitat no només de captar clients, sinó oferint la possibilitat de passar-hi el dia sencer com en un parc d’atraccions del consum. Maremàgnum, Centre de la Vila, Glòries Centre, L'Illa, Diagonal Mar, Gran Via 2, Les Arenes, La Maquinista o Heron City són alguns d’aquest centre comercials que a més de productes de consum tenen una plaça central, una mena d’àgora que s’ha convertit en lloc de troba, socialització i intercanvi. Sens dubte, podríem fer valoracions de tota mena tant pel que fa als hàbits de consum com a la forma de relacionar-se. Però això és una altra història.




Notes

1. Buck-Morss, B. Dialéctica de la mirada. Walter Benjamin y el projecto de los pasajes. Barcelona: Visor, 1995.
2. Cirlot, Juan Eduardo. Ferias y atracciones. Barcelona: Argos, 1950.
3. Xavier Theros, "Una Arcàdia burgesa", Ara.

Manuel Delgado, "Àgora i simulacre en els nous centres comercials", Revista d'etnologia de Catalunya,  1998, núm. 12.

L'any 2013 s'editava el llibre El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (1), i el 2015, Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" (2). El primer, a mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.




Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (3), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (4).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular.




Per la seva banda, l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)", de Luis Ángel Sánchez Gómez aprofundeix en la figura de Pedro González Velasco i estudia els museus anatòmics organitzats pel doctor en dos dels seus domicilis particulars del Madrid vuitcentista, projectes en els quals pren sentit la figura del gegant Agustín Luengo. El text revisa les circumstàncies que fan possible la creació d'aquests museus, vinculats tant amb l'estudi i la docència de l'anatomia com amb els projectes polítics de regeneració i modernització de la medicina espanyola que tracta de posar en marxa el seu propietari. Es comenten les seves singulars col·leccions (d'anatomia, teratologia, zoologia, etnografia i curiositats diverses) i s'analitza la projecció docent i sociopolítica d'ambdós centres, sense l'existència dels quals no hagués estat possible que Velasco construís poc després el seu gran Museu Antropològic, seu de l'actual Museo Nacional de Antropología de Madrid.

Si no en la seva totalitat, el Museo Nacional de Antropología de Madrid mostra en una petita sala part de la col·lecció del Doctor Velasco, que ens permet acostar-nos a com eren aquells museus decimonònics. Barcelona, com hem explicat diverses vegades, va gaudir del pas de més d'una vintena de museus anatòmics entre els anys 1848 i 1938. D'aquelles col·leccions, que es mostraven en la frontera de la ciència i de l'espectacle, la del Museu Roca va sobreviure tancada en uns magatzems del Paral·lel fins 1987, però quan va aparèixer ningú la va voler i va acabar a mans d'un col·leccionista a Bèlgica. D'altra banda, la col·lecció del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya continua tancada, com la resta del fons del museu, per manca d'espai. Un ric patrimoni que no es pot mostrar al públic per manca d'interès de les institucions polítiques, com passa amb altres fons com el del Museu de les arts escèniques o el de farmàcia, entre d'altres.











Notes i bibliografia:

(1) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" [en línia]. Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, vol 67, nº 2 (2015). Madrid: Instituto de Historia del CSIC.

(2) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(3) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(4) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. <https://revistas.ucm.es/index.php/REML/article/download/REML1010130010A/22910.

Dins del marc del Diàlegs que organitza el Centre de Recerca i Debats de Museu d’Història de Barcelona, el proper dilluns 12 de juny, a les 19h, es presenta la conferència “El Palau Reial Major de Barcelona: els grans interrogants”, a càrrec de Ramon Pujades, del Museu d’Història de Barcelona. Sala Martí l’Humà, plaça del Rei, s/n.

El Palau Reial Major de Barcelona, documentat per primer cop amb aquest nom el 1116 per diferenciar-lo del Palau Reial Menor, que s'aixecava vora la plaça de Sant Miquel i que va ser enderrocat el 1847, va ser la residència dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó.

Situat a la plaça del Rei, durant la segona meitat del segle XI el palau s'estenia des de la catedral romànica (de 1058, sota la planta de la gòtica actual, i a la vegada construïda sobre la basílica paleocristiana del segle IV; se'n poden visitar les restes en el Museu d'Història de Barcelona) fins a la plaça de Sant Iu. D'aquesta època és l'escalinata exterior, encara existent, on es feien les reunions dels membres del Consell de Cent quan encara no disposaven d'edifici propi.




Molt reformades al llarg de la història, de les parts de què es compon el conjunt el Saló del Tinell (anomenat vulgarment "Saló del Borboll" o "Gorgoll" pel soroll que hi feien els escrivans i els agents dels tribunals de la Reial Audiència) va ser construït pel mestre d'obres Guillem Carbonell, entre 1359 i 1362, per encàrrec de Pere el Cerimoniós. La capella palatina de Santa Àgata (que substituïa l'antic oratori del palau)  és de 1302 i va ser encarregada per Jaume el Just i Blanca de Nàpols, i construïda sobre la muralla romana, com es pot veure molt bé des de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. El 1856 va ser restaurada per l'arquitecte Elies Rogent i el 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari. A l'interior s'hi conserva el retaule del conestable Pere de Portugal, del pintor Jaume Huguet (1465). El tercer element, que s'hi entra per la plaça de Sant Iu, aplega les dependències del palau i el Verger, porticat. Va ser seu del tribunal de la Inquisició i de la Reial Audiència (que exercia el poder judicial en nom del rei)  i actualment és la seu del Museu Frederic Marès.




L'any 1403, el rei Martí I l'Humà va reformar la plaça del Rei i la va engrandir perquè s'hi poguessin celebrar tornejos, i va fer bastir un pas elevat cap a la catedral al costat del portal de Sant Iu, que va ser enderrocat l'any 1823.




El Mirador del Rei Martí, situat entre el Palau del Lloctinent i el Palau Reial, va ser enllestit el 1555. No té res a veure, per tant, amb el rei Martí l'Humà, mort el 1410, però és possible que el nom recordi una torre més antiga que podia haver existit en aquest mateix lloc. Té planta rectangular i cinc pisos formats per galeries d'arcs de mig punt. Originalment acabava amb un teulat a quatre aigües.

El Palau del Lloctinent va ser construït per Antoni Carbonell entre 1549 i 1557, per encàrrec de Carles V, com a residència del representant del rei a Catalunya, però no va arribar mai a acomplir aquesta funció, però sí que va formar part de la Inquisició i del convent de Santa Clara, fins que amb la desamortització de 1836 torna a propietat civil i es converteix, el 1853, en seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, de propietat estatal. Amb entrada per la plaça i el carrer dels Comtes, l'edifici es bastí aprofitant pedra d'altres construccions, com per exemple, la procedent del cementiri jueu de Montjuïc, com es pot apreciar en les inscripcions hebrees de la façana.

Després del setge de Barcelona (1713-1714) durant la Guerra de Successió i amb la dissolució de l'aparell polític català arran de la victòria militar borbònica, al Palau Reial s'hi van instal·lar part de les tropes filipistes; i el 1718, el rei Felip V va cedir el palau a les monges clarisses, que provenien del convent de Santa Clara, enderrocat amb part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella militar.

Després de la Guerra Civil, les monges ja no hi retornen i el conjunt passa a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona. De la mà dels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, i sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere, es va recuperar el saló gòtic (que havia estat compartimentada per les monges) i va ser integrat al Museu d'Història de la Ciutat, fundat el 1943 i amb seu a la Casa Padellàs (que tanca la plaça del Rei pel carrer del Veguer), afectada per l'obertura de la Via Laietana i traslladada a la plaça del Rei des del carrer Mercaders.




El trasllat de la Casa Padellàs va començar l'any 1930 i les obres de fonamentació van permetre descobrir les restes romanes del subsòl. Tot un conjunt de locals, edificacions carrers situats en un barri industrial de Barcino, que aplega una bugaderia (fullonica) i tintoreria (tinctoria), una factoria de salaó i garum (ceteria), i una de vinícola. Aturades durant la Guerra Civil, les obres es van continuar amb posterioritat i es van estendre més enllà de la plaça del Rei i conformen el jaciment que es pot visitar des del Museu d'Història de Barcelona.




Aquestes obres van transformar totalment la plaça i es va aprofitar per recuperar els elements gòtics dels edificis, que havien quedat amagats pels afegits dels segles posteriors. Amb la reforma arquitectònica i urbanística van desaparèixer també els arbres i la font neogòtica projectada per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, construïda el 1853 i retirada el 1935.




Un altre element característic de la plaça va ser la columna romana. Construïda a partir de fragments de dues columnes malmeses en enderrocar, el 1850, un edifici del carrer de la Llibreteria, el seu destí havia de ser el Museu d'Antiguitats de la Capella de Santa Àgata, però a causa de l'excés de grandària es va haver de deixar, cap al 1879, a l'exterior, on hi va estar fins 1965, any en què va ser traslladada amb les restes del Temple d'August del carrer del Paradís. El nom d'aquest carrer no fa referència al Paradís bíblic, sinó a un hort plantat d'arbres; és a dir, un verger o jardí, que deuria créixer al voltat del temple quan aquest, enrunat o no, ja no complia les funcions originals, gràcies al dipòsit d'aigua (castellum aquae) construït per distribuir l'aigua de l'aqüeducte romà.




Entre la Capella de Santa Àgata i la Casa Padellàs, al costat d'una torre d'aigua de les fonts gòtiques de la ciutat, hi havia la Casa del Botxí, avui integrada al Museu. Aquí hi vivia el funcionari que s'encarrega d'executar els reus. Tot i estar en el centre neuràlgic de la ciutat antiga, aquest racó li permetia viure al marge dels ciutadans, amb els quals no hi tenia cap relació pel tabú que representava el seu contacte amb la mort.