Del passatge Maymó a Illinois amb l'Alsina Graells

No tota la toponímia urbana de Barcelona té cabuda en el nomenclàtor oficial, en alguns casos perquè el carrer o la plaça no ha tingut mai nom, en d’altres perquè, misteriosament, ha desaparegut. Amb aquest apunt iniciarem una sèrie (relacionada amb la de Relíquies urbanes) que rescatarà aquest oblit i aprofitarem per recuperar un paisatge perdut, però que va ser viu fins fa res, els suficients pocs anys com perquè encara el tinguem ocult a la memòria, com ja vam fer amb els espectres de la plaça Urquinaona.

Com en aquest darrer cas i el de la plaça Catalunya, que ja veurem un altre dia, l’enderrocament de les muralles ha deixat aspectes a mig resoldre i curiositats urbanístiques que sovint passen desapercebudes a la vista del vianant. En el triangle format pels carrers Pelai, Balmes i Ronda Universitat hi ha actualment un passatge sense nom que comunica Pelai amb la Ronda, en l’espai on hi va haver els números 3 i 4 dels respectius carrers, que tenien un petit jardí però on no era possible passar d’un carrer a l’altre com ara. És on hi ha l’hotel Jazz, inaugurat l’any 2004.



L’any 1881, en el número 4 de la Ronda Universitat hi va haver la impremta llibreria de la revista Avenç, però la imatge que tenim a la memòria és la de la terminal d’autobusos de l’Alsina Graells (1931-1993) i els jardins que donaven accés al local del despatx de bitllets. No m’ha estat fàcil trobar fotografies d’aquest indret; de fet, les he tret de la pel·lícula El cerco (1955), de Miguel Iglesias, de la qual reprodueixo el fragment que, a més, evoca la persecució i la mort el 19 de juliol de 1951 del maquis anarquista Cèsar Saborit, a la plaça Tetuan de Barcelona (1).


A l’altre extrem, en el número 3 del carrer de Pelai, hi havia l’escola Radio Maymó (paraula aguda que sempre vaig sentir i pronunciar com a plana), on es feien cursos d’electrònica a distància. L’entrada era per un pati al qual s’hi accedia per una gran porta enreixada, coronada per un gran rètol amb el nom de l’escola.


Creada l’any 1931 per Ferran Maymó Gomis, en un principal del carrer Sant Pere més Alt de Ciutat Vella, l’any 1933 es trasllada al número 8 de Pelai i el 1939 al seu emplaçament definitiu, on l’hem conegut. El més peculiar d’aquest lloc era, però, la publicitat dels diaris i revistes dels anys 60. Amb aquella expectació que generava el futur, ara que les imatges eren capaces de viatjar per l’espai fins el televisor de casa (mireu com s’explicava Maymó l’any 1941 en l’homenatge que li dedica les excepcionals i indispensables Reflexiones de Repronto) i amb l’arribada de l’home a la Lluna, Maymó ens anunciava les meravelles de què podríem gaudir en pocs anys i com ens hi podíem implicar si estudiàvem a Radio Maymó perquè “El Futuro es de la Electrónica”. De tota manera, la millor publicitat la van fer l’any 1950 amb una sèrie anomenada “Vida futura”, dibuixada per Emili Boix (1908-1976), nascut a Barcelona i mort a Caracas, un dels grans dibuixants d’historietes infantils de l’editorial Marco, totalment oblidat, que va marxar a Veneçuela on va ser un important dissenyador gràfic. Per no allargar massa l’apunt, podeu veure les vinyetes de “Vida futura” en el Blog Ausente, un altre d’aquest llocs de visita obligada si es té tirada per la cultura popular.


Il·luminats per aquestes expectatives de ciència-ficció (anticipaven la telefonia mòbil), no és estrany que ens féssim una imatge peculiar de l’escola Maymó i ens la imaginéssim com una sucursal de la NASA. No hi vaig posar mai els peus però m’ha quedat un record lluminós com un tub de raigs catòdics.


No s’acaba aquí l’interès per aquest triangle urbà. Si mireu l’enllaç de Google Maps, veureu l’espai de l’interior de l’illa de cases, habitual a l’Eixample però que en aquest cas servia d’espai de comunicació entre els patis interiors de l’Alsina Graells i de l’escola Maymó i el de l’edifici del carrer Balmes, que malgrat l’especulació urbanística i immobiliària no ha estat enderrocat i edificat de nou.


Segur que tots tenim present la construcció d’una sola planta del número 3-5 del carrer Balmes (segurament pertany a l’edifici situat a l’esquerra), coronat per l’emblemàtic rètol de lletra cursiva de Bella Aurora, i els que vivíem amb la ràdio encesa tot el dia recordem la falca melòdica que anunciava que “Para juventud , belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”. Llàstima que no he trobat l’arxiu sonor perquè més d’un s’hauria emocionat.


Bella Aurora era, i és, una empresa de productes cosmètics especialitzada en l’eliminació, o ocultació, de les taques a la pell. És probable que tothom hagi relacionat aquest tractament amb el nom del producte i hagi pensat que la “bella aurora” té a veure amb el naixement d’una nova pell i una nova imatge. Però no. Aquesta Aurora és el nom d'una ciutat nord-americana d’Illinois, relativament a prop de Chicago, on l’any 1890 es va fundar aquesta empresa. A Barcelona hi va arribar els anys 20, i d’aquí, potser, les reminiscències entre art déco i racionalista de l'edifici.

I ja que hi som, en aquest mateix número de Balmes hi va haver la segona botiga de Santiveri (encara hi és, però molt reformada), després de la fundacional del carrer del Call 22. Al costat, en el número 1, hi va haver la popular botiga dels calçats Minerva, agafant tota la cantonada, on ara hi ha una caixa d’estalvis. Just davant hi ha la boca dels ferrocarrils, i segur que encara recordeu aquella parada de venda de premsa i revistes, a l’aire lliure i sense quiosc, que ocupava bona part de la vorera.


Però no hem arribat fins aquí perquè sí, sinó perquè dels anys en què Santiveri es va instal·lar en aquest indret, en la dècada de 1930, és l’anunci cinematogràfic que podem gaudir aquí. Una d’aquelles relíquies que ens fan somriure però que ens transporten en el temps, amb una manera de fer diferent i políticament i deliciosament incorrecte.

Ah, i reivindico el nom de Maymó per al passatge que va de Pelai a Ronda Universitat, un topos sense nomen.


(1) D’aquest episodi cinematogràfic i històric se’n fa ressò l’antropòleg Manuel Delgado en el seu bloc El cor de les aparences. Si encara teniu temps i ganes de continuar llegint, us recomano llegir els comentaris per transportar-vos en el temps, als anys en què es mou aquest apunt, i podreu viure en directe les ferides obertes que la Guerra Civil i la postguerra han deixat entre comunistes, trostkistes i anarquistes.