És curiós que amb la velocitat i l’excés amb què a la xarxa es desenvolupen les commemoracions d’aniversaris del naixement i la mort de personatges més o menys importants de la història de la humanitat, en canvi el tercer centenari del naixement de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) estigui passant de puntetes per tots el mitjans de comunicació, i l’any s’acaba.
Aquest filòsof suís, que va alimentar el Segle de les Llums, que va influir en la Revolució francesa i que tanta “culpa” ha tingut en certs aspectes de la política liberal (la no intervenció de l’Estat) i de l’educació (la no intervenció en el desenvolupament natural dels nens), ha tingut tants seguidors com detractors, i ara es troba, precisament, a les catacumbes del pensament. La defensa de l’home en estat natural, en detriment de la cultura i de la raó, va trobar el rebuig dels il·lustrats, compromesos amb aquests valors, i de l’Església, que va incloure els seus llibres a l’Índex per llibertins.
El sistema pedagògic que defensava Rousseau pretenia que no s’havia d’exercir cap mena de pressió educativa sobre els infants perquè es desenvolupessin de forma natural sense la coerció dels adults. L’educació en contacte amb la natura està entre els seus dogmes. És una idea que en ella mateixa no és dolenta (les escoles de la República ho van fomentar amb èxit; però l’escoltisme i la seva fraternitat paramilitar i deista, també). Però si no va acompanyada de models d’aprenentatge que desenvolupin aspectes com la memòria, el coneixement i l’esperit crític endarrereix el creixement intel·lectual. Unes quantes generacions del nostre país han vist malmesa la seva educació per culpa de dur a l’extrem els postulats roussonians i han crescut enganxant gomets intentant fomentar una creativitat que substituïa les eines bàsiques intel·lectuals.
Però Rousseau és important per altres raons. Inaugura el que en podríem dir el temps de les experiències passives, que té molt a veure amb la manera contemporània com ens submergim en el record i en la memòria per extreure’n la realitat que ens fa ser el que creiem que som. Rousseau, entre els anys 1776 i 1778, escriu els passatges d’Els somieigs del passejant solitari (1) una obra en què des de la sensibilitat preromàntica descriu les seves vivències immediates. És la primera vegada a Occident que un autor deixa que sigui el jo qui percebi l’experiència dels sentits, tant del plaer com del dolor. Ho fa vinculant les sensacions als objectes de la mateixa manera que ara som capaços de fer-ho amb els records, que prenen un nou sentit subjectiu en ser portats al present. Rousseau expressa impressions de l’existència sense la interposició del pensament, en un moviment continu que sembla suspendre el temps.
Sense aquesta immersió del jo deslligat d’apriorismes, només subjecte a la nostra sensibilitat, no hauria estat possible bona part de la literatura del segle XIX, de Dostoievski a Proust. I anant més enllà, no seria possible aquesta consciència que ens fa sentir part de la Història, encara que les altes instàncies de l’Estat facin el possible per limitar-la, deslligant-nos d’aquest continu i percebent-nos com a massa fàcilment manipulable, contra la qual Rousseau també s’hi va enfrontar i a la qual va atribuir la causa del mal i de les desigualtats socials en l’obra Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755). A més, com ja va assenyalar Claude Lévi-Strauss, la consideració que Rousseau fa de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna.
Aquest bloc no seria possible sense Rousseau. Si alguna cosa pretenen els seus apunts, si se’m permet la gosadia, és lligar la realitat que ens acompanya, prenent Barcelona i la cultura de masses (la alta cultura i la història ja en formen part inevitablement) com a centre neuràlgic comú, i l’acompanya de la memòria i del record com a experiència subjectiva que la modifica però que connecta amb la memòria col·lectiva.
Quan Proa va editar Somnieigs, l’any 1996, vaig presentar l’obra al suplement “Cultura” del diari Avui. Ara aprofito aquest tercer centenari per repescar-lo (assumint el risc de repetir-me), sense més vanitat que la de sentir-nos part de la literatura cada cop que ens submergim dins d’un text. Alguna cosa li devem a Rousseau.
A la recerca del jo (2)
Els somnieigs del passejant solitari va ser escrit en els darrers anys de la vida de Rousseau i van ser publicats pòstumament entre 1782 i 1789. Són uns anys en els que l’escriptor ginebrí viu retirat del món que l’ha traït; aïllat d’aquell home bo que va voler imaginar, però que no va saber trobar sinó en ell mateix. La darrera solitud el du a reflexionar sobre l’única cosa que li queda: Jean-Jacques.
En el centre de l’obra de Rousseau, de la mateixa manera que en la major part del pensament modern i molt especialment en el de la Il·lustració, hi ha el problema de l’home i de la naturalesa, en mútua relació i en relació amb la civilització. Més que en aquest bon salvatge que creu que és l’home, és en el si de la societat on hi veu la gènesi de tots els mals. En el Discurs sobre les ciències i les arts, Rousseau ja afirmava, endinsant-se en una de les seves múltiples paradoxes, que el progrés no havia contribuït a millorar els costums. El contracte social, fruit de la suma de les voluntats dels individus, ficció genial que volia explicar l’origen de la societat, fa aigües i topa amb la cruel realitat: les tesis i la violència dels seus contemporanis. En l’intent de voler superar aquestes contradiccions, tota la seva reflexió filosòfica de caire moral es va orientar, de manera progressiva, cap a la investigació d’aquelles condicions que poguessin permetre la reconciliació entre l’individu i la societat i, alhora, harmonitzar-los amb la naturalesa.
El projecte moral i polític de Rousseau tenia un caràcter totalitzador. Des de la reforma de la pedagogia, en la que se situa la seva novel·la Emili o de l’educació (1762), segons la qual cada individu pot arribar a configurar un jo unificat a través de la de la síntesi de la raó i de la sensibilitat, sense que intervingui cap instrucció exterior; fins El contracte social (1762), on reviu una vella doctrina anticipada per la sofística grega i oferta per Hobbes, però en la que hi introdueix noves idees democràtiques i l’idealisme sentimental roussonià. El seu ideal polític és el d’una democràcia radical i sobirana en què l’Estat sigui el propi poble, que actuarà sense intermediaris a través de referèndums amb sufragi universal.
No oblidem que falten més de trenta anys per la Revolució Francesa i que, per tant, l’ambient no és el més adient per a segons quines idees. Rousseau es veurà marginat i insultat per companys i amics. Però si examinem la seva vida íntima veurem que tampoc aquesta va ser un camí de roses. Segurament, la voluntat de ser conseqüent amb les seves idees el va dur a actituds ben radicals. De la seva relació amb les dones va tenir diversos fills i tots ells van ser abandonats a l’hospici.
L’aïllament de Rousseau es fa cada cop més patent. Serà a les Confessions (1770) –obra en la qual l’autobiografia es comença a configurar com a gènere literari–, on el nostre autor iniciarà un procés de reflexió personal, d’autoafirmació del seu jo i de proclamació de la seva innocència tenint, encara, el món i els homes com a referència. Als diàlegs reunits aRousseau jutge de Jean-Jacques hi ha un darrer intent desesperat de demostrar a l’Europa il·lustrada que ell no és el monstre que tothom creu. Però a partir d’aquí, el seu aïllament serà total i ens trobarem amb l’ésser solitari dels Somnieigs.
Sens dubte, l’obra que avui tenim davant nostre té, quan la llegim, un aire familiar. A un lector avisat no se li hauria d’escapar que tenim a les mans un text del segle XVIII i que és precisament Rousseau qui enceta dos temes fonamentals per a la literatura occidental posterior. Un és el paisatge interioritzat i l’altre la poesia del record. Per primera vegada es produeix una recerca del jo fora del temps, avançant, d’aquesta manera, la revolució romàntica, bàsicament en allò que toca a l’individualisme i a l’intimisme.
A través dels seus passeigs, l’experiència i la reflexió, Rousseau anirà retrobant els espais naturals on hi té cabuda els seu món més íntim. Aquest nou camí, ja iniciat a les Confessions, fou menyspreatper la crítica de l’època, que va restar estranyada que Rousseau s’aturés a narrar episodis tan insignificants i van subratllar la seva futilitat. Però el Rousseau dels Somnieigs ja no cercava receptors. Feia un pas que anava més enllà de les llums enciclopedistes i, donant importància a allò que semblava no tenir-la –els sentiments–, obria un nou camí en la literatura. Però també evidenciava que, tot plegat, no era pas un nou camí cap a la certesa de les coses sinó que s’endinsava en el món de la follia dels romàntics. Ell i les seves contradiccions obrien la porta a l’home modern.
(1) Jean-Jacques Rousseau. Els somnieigs del passejant solitari. Traducció i pròleg: Antoni Vicens. Barcelona: Proa, 1996.
(2) Diari Avui, suplement “Cultura”, de 28 de març de 1996.
