Exposicions de tardor i nostàlgia

Amb totes les excepcions que calgui, segurament la generació que va néixer entre les dècades de 1950 i 1960 i que va viure la infantesa i la joventut fins que la Transició va fer tabula rasaés la darrera que ha carregat sobre les seves espatlles el pes de la memòria pròpia i aliena. La darrera que a l’experiència personal hi va afegir l’experiència col·lectiva, la dels pares, la dels avis i la que cada família i cada col·lectiu va preservar en el relat oral.

La tardor, ni que sigui de forma ideal, aporta el llanguiment del canvi estacional que ens hauria de dur cap el recolliment que antigament demanava l’hivern. Potser és aquest moment d’introspecció –inconscient– que fa que Barcelona s’hagi omplert de memòria recuperada.

L’altre dia comentava a El Desván del Abuelito–un dels blocs de referència del món dels tebeos, dels cromos, dels monstres de barraca, dels folletins i de les pel·lícules de terror i d’aventures que van alimentar la nostra infantesa i la dels nostres pares fins que la cultura popular va entrar dins la Cultura amb majúscules–, comentava, deia, que Antoni Batllori i Jofré (1915-1999) era el dibuixant de la meva infantesa i que, més que amb qualsevol altre, les primeres passes de la meva imaginació i de la lectura van lligades a ell. L’Abuelito publicava un apunt en què rescatava les aventures d’El Capitán sin Nombre, que havia editat la revista Pocholo durant els anys de la República.


Abans que El Capitán Trueno, El Jabato o El Hombre Enmascarado, o que els personatges i els dibuixants de Bruguera passessin a formar part del nostre aliment habitual, ja havíem gaudit de dibuixants com Junceda, Opisso o Batllori en revistes com el TBO, En Patufet o Els infants. Abans a les cases no es tirava res i les lectures se succeïen d’una generació a una altra sense solució de continuïtat.

Primer, o potser alhora que descobríem el món de les historietes il·lustrades, descobríem la il·lustració. I si Opisso era el gaudi de la il·lustració pura, en aquelles escenes ciutadanes populoses sense text, Batllori il·lustrava narracions d’aventures i amb els seus dibuixos ens empenyia a la lectura d'unes pàgines atapeïdes text: si no hagués estat pels seus dibuixos no ens hauríem fixat en la lletra.

Doncs bé, ara tenim l’oportunitat de veure una exposició sobre Antoni Batllori i Jofré a la Biblioteca Can Peixauet, de Santa Coloma de Gramenet (fins el 8 d'octubre), amb originals del fons documental que es conserva a Tiana.


Sense deixar el món de la il·lustració, a Can Fabra, a Sant Andreu (fins el 5 d'octubre), en el marc del CaricArt 2012, hi ha l’exposició La família Ulises. Les seves aventures, publicades durant 40 anys en el TBO, van representar, juntament amb personatges com Carpanta de Josep Escobar, un irònic retrat costumista de la postguerra i el mirall on es reflectien les aspiracions durant el desenvolupament econòmic que va seguir a l’autarquia. Un humor que aleshores semblava blanc però que tenia un alt grau de crítica social que es percep amb més claredat avui. A la mostra s’exposen originals de l'etapa que va des del seu naixement l’any 1944 fins al 1969, període en què Joaquim Buigas i Carles Bech feien els guions i Benejam els dibuixos.


Tots aquests dibuixants van viure l’esclat i l’eufòria de la República, van patir la guerra i es van haver d’adaptar i sobreviure durant la postguerra esmentada. Dels anys de la República i de la Guerra Civil són les fotografies de l’exposició de Can Framis Fundació Vila Casas (fins el 10 de febrer): Agustí Centelles, una crònica fotogràfica. Anys 30. Una mostra de 110 imatges que tenen un caràcter diferent de les altres tres exposicions que s’han fet sobre Centelles (1909-1985) després de la seva mort. El Palau de la Virreina (Centelles, les vides d’un fotògraf: 1909-1985; 2006), al Palau Robert (Centelles, l'atzar i la memòria; 2008) i al Centre d'Arts Santa Mònica (El camp de concentració de Bram, 1939; 2009) van acollir material positivat expressament per a aquestes exposicions, mentre que a Can Framis se’ns mostren còpies d’autor extretes de la maleta amb 4.000 negatius que el fotògraf es va endur a l'exili i va deixar a Caracassona fugint de la Gestapo. Quan va tornar al país, amb els negatius a les seves mans, va positivar les imatges que va triar i sobre elles hi va treballar i va donar el seu punt de vista, i en algunes hi va fer anotacions manuscrites.


Són fotografies de tota mena, una crònica fotogràfica d’aquells anys 30; imatges de caràcter cívic o esportives, polítiques, de la guerra, del camp de concentració de Bram, on va estar presoner, i imatges de personatges protagonistes dels esdeveniments, com Orwell, Caritat Mercader, Manuel Azaña, Francesc Macià o Lluís Companys, i un reportatge de la massacre de Lleida després del bombardeig de l’aviació italiana, el novembre de 1937.


De la postguerra que se’n derivà l’antiga Casa del Porró reconvertida en la Casa de la Barceloneta 1761, seu que ha de ser del centre d’interpretació d’aquest barri barroc del segle XVII, acull l’exposició de fotografies La Barceloneta de la postguerra 1939-1959 (fins el 17 d'octubre), dues dècades marcades per les dures condicions de després de la guerra. Dotze col·leccions fotogràfiques de Joan Quincoces, Pere Rodríguez, Lluís Armengol, Esperança Solà, Miquel Hernández, Quima Lorca, Ramona Iborra, Marcel·la Abril, Jaume Tomillero, Alfons Cánovas, la família Parer-Farell i l’Arxiu Popular de la Barceloneta, dipositat a l’Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella. Una exposició que retrata les característiques de la vida i els fets més remarcables del barri mariner de Barcelona, avui gairebé irreconeixible sense els antics xiringuitos de la platja, els banys de Sant Sebastià, els Astilleros, Sant Miquel, els Orientals; sense les parades de peix dels matins de diumenge; sense els tinglados que feien de magatzems; el tren travessant el passeig Nacional; l’antic aquari del CSIC a la zona de la Muntanyeta, on ara hi ha la plaça de Mar; el gasòmetre; l’hospital d’infecciosos; i, sobretot, el Somorrostro, al final del passeig Marítim, que abans acabava després de l’hospital del Mar.

[+]Catàleg de l'exposició (PDF)


I per acabar aquest recorregut per la memòria ens aturarem a l’any 1957, al final de l’anomenada segona postguerra, en què el Pla d’Estabilització Econòmica de 1959 donava pas a la creença que el consumisme era llibertat, i ens vam començar a endeutar al volant d’un 600. L’objectiu de la càmera fotogràfica de Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) recorria Barcelona, del Raval a l’Eixample, del centre a les fronteres on la ciutat perdia el nom, a la recerca de l’essència urbana i ciutadana de la Barcelona dels 50. Es tractava d’un projecte editorial que sorgia de l’editor Carlos Barral però que no va arribar a veure la llum mai perquè es va pensar que no funcionaria per lúgubre i gris. El 2003 el Palau Robert ja va oferir una exposició sobre tota la trajectòria professional de Pomés, com a fotògraf i com a publicista, però aquelles fotografies de 1957 no han estat exposades mai fins ara que la Fundació Foto Colectania (fins el 26 de gener) presenta l'exposició Barcelona 1957. Leopoldo Pomés, una mostra que recupera aquell projecte, complementat amb un documental sobre la trajectòria de Pomés i amb un llibre que Colectania ha editat amb La Fábrica, amb textos de Juan Manuel Bonet, i una conversa entre el fotògraf i l'escriptor Eduardo Mendoza: Leopoldo Pomés (Madrid: La Fábrica, 2012).

Segurament, la tardor portarà més records. I si algú es pregunta com es pot sentir nostàlgia d’un passat no viscut o d’un paisatge que no és més que un rerefons d’una ment infantil no reflexiva que es pregunti per què els contes ens marquen per sempre, per què les veus del passat no han deixat de parlar mai en els nostres records. El relat de la nostra existència va començar molt abans d’haver estat concebuts.