Kirman: 50 anys de fakir i la màgia de Déu

50 anys als escenaris

Un faquir és, des del punt de vista místic, un asceta que controla el cos i la ment, i aconsegueix dominar el dolor, levitar i assolir estats de catalèpsia. En el món de l'espectacle, els faquirs se centren en la demostració de la insensibilitat física. Com la màgia, és un art escènic envoltat del misteri que el propi artista s'encarrega de crear invocant mons llunyans que encara ara imaginem a Orient.

Josep Miret Quitllet (Cornellà de Llobregat, 1946) és el darrer representant d'un món mític associat al vell circ de les ànimes itinerants, avui convertit en un espectacle purament estètic deslligat de l'alteritat, de la vida en els marges de la realitat.

Enlluernat per Sueños de circo (Kurt Hoffmann, 1954), amb Lilli Palmer i Romy Schneider, amb 10 anys Josep Miret decideix que serà artista de circ. De formació totalment autodidacta, debutarà l'any 1964 com a Fakir Kirman. La seva dilatada carrera professional exhibint-se sobre llits de punxes, llançant foc per la boca, travessant el cos i el nas amb punyals, encantant serps, o mastegant i menjant vidres, l'ha dut per tot el món, i si no hagués refusat el contractes que li oferien a Miami i Las Vegas, estaríem parlant d'un mite mundial de l'espectacle circense.

En lloc de fer les amèriques, Kirman es queda aquí, que tampoc es poca cosa perquè la fama del circ català i espanyol no és de primer nivell. Actua acompanyat dels millors artistes tant de les carpes com dels escenaris. Però si hi ha un punt d'inflexió en la seva carrera (no per qüestions qualitatives, sinó pel gir conceptual que representa) és el moment en què coneix Joan Brossa. L'any 1979, Brossa, imbuït del seu esperit heterodox, organitza un itinerari nocturn per Barcelona en el qual combina espectacles musicals i circenses que apleguen personatges com l'actor Albert Vidal, la ballarina Christa Leem, el músic Carles Santos i el mateix Kirman, que passegen el seu art per escenaris tan diversos com el Liceu, l'Estació de França, l'Escullera, el Mercat del Born, el Tibidabo o el Palau de la Música. L'any 1982 va participar en el projecte de music-hall que Brossa va dur a l'Arnau, aleshores tancat. I també amb Brossa, participarà a la pel·lícula Màgica Catalunya, amb guió del poeta i direcció de Manuel Cussó.




Kirman continua encara en actiu, i des d’aquell 1964, any del seu debut, han passat 50 anys i els companys, amics i seguidors hem volgut fer-li un homenatge per celebrar aquest mig segle de vida professional dalt dels escenaris. Va ser el passat diumenge 25 de gener en el Teatre del Rei de la Màgia, a l’escenari, actuant sobre un llit de punxes i traient foc per la boca, acompanyat dels mags, Idrox, Vizan, Selvin, Els Norman i del bon amic Alain Denis, autor de Mags i màgia a Catalunya, i col·laborador a Bereshit en les recerques sobre Francesc Roca.



Aquest teatre i museu està regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre màgic de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre 30. El Teatre del Rei de la Màgia està situat en el carrer de Jonqueres 15. La primera impressió és que aquest teatre de màgia està localitzat en un lloc sense més història, però no és pas així. Aquesta illa situada sota la plaça d’Urquinaona i delimitada pel triangle format per la plaça, la Via Laietana i el carrer de Jonqueres, ocupa l’espai que va deixar el monestir de Santa Maria de Jonqueres.

Construït l’any 1293, el monestir acollia una congregació de monges procedent de Sabadell i Terrassa. Tancat per la muralla medieval, el posterior baluard i el Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana), la congregació es va dissoldre el 1810. L'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 es va convertir en església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es va decidir enderrocar-lo per raons urbanístiques.




El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 (ocupava la plaça de Sant Miquel de darrere de l’Ajuntament, a sota de la qual hi ha restes d’unes termes romanes).

D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi alcen dos teatres, el Borràs i el del Rei de la Màgia. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és. Perquè, la màgia no és real, oi? No, la màgia és fantasia. I si fos real? Aleshores ho seria per art de màgia.

Màgia Borràs

I això és tot? Déu ha abandonat el seu temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.

La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297, i posteriorment va passar a designar la piadosa dona que va eixugar la faç de Crist, Verònica, l’etimologia del qual prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament.

Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz–una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.

Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i al morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina.




La capella ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre el Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu camí del Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç i es pot visitar de dilluns a divendres de 10 a 13 h i de 16 a 19 h, excepte a l'hivern, que només obra dimarts i dijous a les 18 h.


[Boles extres]

Le fakir de la chapelle, a Toronto

El Oratorio de la Santa Faz de Barcelona, a Crónicas de Thot