El fugitivo de Amberes: atraccions Apolo (1955)

En un apunt anterior presentàvem la pel·lícula Apartado de correos 1001 (1950), de Julio Salvador, amb les imatges que van ser rodades a les desaparegudes Atraccions Apolo de l'avinguda del Paral·lel. Ara li toca el torn a El fugitivo de Amberes (1955), de Miguel Iglesias, de la qual en podem veure un bon article a Circo Méliès. Si a la primera podíem veure una persecució per la Casa de la risa, en aquesta segona es pot gaudir d'una altra persecució pels túnels sinistres de l'Autogruta. Nou minuts de pel·lícula que ens permeten recuperar les grutes amb els personatges que decoraven el recorregut de les vagonetes per les vies que anaven del segon pis al soterrani: el drac, les nimfes, els condemnats, Llucifer... i ens permeten creure en el que els nostres somnis imaginaven: que dins de la gruta hi havia d'haver d'altres passadissos que amagaven un món ocult que potser no coneixien ni els propietaris de les atraccions, i que als protagonistes de la pel·lícula els serveix d'amagatall.


Les atraccions Apolo, que aquí apareixen amb el nom de la Bola de oro tot i que en alguna escena es veu parcialment el nom autèntic, van ser per a tots els que les hem conegut, des de la seva inauguració l'any 1935 amb el nom d'Autopark, l'origen de molts dels nostres somnis i dels nostres malsons. La persecució de la pel·lícula recrea l'esperit laberíntic i màgic de la majoria d'atraccions: aquesta és la seva funció, recrear un món d'il·lusió; però també recrea la foscor claustrofòbica de l'Apolo, que no estava a l'aire lliure com els altres parcs sinó que el conjunt d'atraccions conformaven l'edifici que les acollia. Aquesta característica les feia especialment atractives i evocadores perquè l'arquitectura estava al servei de la imaginació.





Les atraccions Apolo també van servir d'escenari per a dues pel·lícules més. Una és Camino cortado (1955), d'Ignacio F. Iquino, de la qual no hi ha imatges de vídeo disponibles a internet, però sí una foto en què s'aprecien els cavallets que hi havia en el terrat, al costat de la pista de ball i de patinatge.


La darrera, però la primera quan a data de producció, va ser Mi adorado Juan (1949), dirigida per Jerónimo Mihura, germà de Miguel Mihura, que en va fer el guió. El protagonista, Conrado Sanmartín, viu a la Barceloneta i durant una investigació va a parar a les atraccions Apolo, però tampoc disposem de cap imatge.