El dia dels morts

[Publicat el novembre de 2011 i actualitzat el 2012]

El culte als morts és segurament la primera manifestació religiosa de la humanitat amb voluntat de transcendir la mort. Els enterraments prehistòrics així ho testimonien quan al costat dels cadàvers hi trobem joies, menjar i estris diversos que han de servir al mort per al viatge al més enllà. Des d'aleshores no hem deixat de recordar els nostres morts preveien el camí que també a nosaltres ens tocarà fer. La Nit de Tots Sants o de les Ànimes, de tradició cristiana i que té l'origen en els lars romans, és el darrer vestigi que ens queda d'aquesta celebració. L'Església va cristianitzar les festes paganes romanes i preromanes al voltant dels morts i les ànimes, consagrant el Panteó de Roma dedicat a Júpiter a la Mare de Déu i als màrtirs, i fent extensiva la celebració, més tard, a tots els sants.


La festa anglosaxona de Halloween, que té el seu origen en l'antiga festa celta de Samhain, ha colonitzat els nostres mercats de carabasses i bruixes. Els celtes pensaven que en aquest dia la separació entre el món dels vius i el dels morts s'estrenyia i permetia que els esperits entressin en el món dels mortals. Les disfresses amb que es guarneix la gent servien per adoptar l'aspecte d'un esperit maligne per evitar ser atacat pels esperits autèntics. La festa es va estendre pels Estats Units amb la immigració irlandesa i més tard s'ha acabat imposant per tot el món.


Celebracions que s'esdevenen coincidint amb els dies 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre, dates en què, tradicionalment, les festes agrícoles anuncien l'entrada a l'hivern. Rituals amanits amb menjars estacionals com les castanyes, els moniatos i els dolços fets de massapà (panellets, huesos de santo) o de sucre i xocolata, adornen i omplen de color la taula i decoren cases i altars, adoptant formes vegetals o imitant ossos i calaveres.

La natura, després de l’esclat de l’estiu i les darreres collites de la tardor, entra en un temps de mort aparent representada pels canvis naturals, l'escurçament dels dies i l'arribada del fred. La mort de la natura i el recolliment familiar porta inevitablement a recordar els morts. És en aquestes nits que les ànimes del Purgatori tornen entre els vius i aquelles que no són recordades per ningú fan el camí de tornada al Purgatori; i així any rere any. I com que sabem que la mort no deixa de visitar-nos en fem paròdia i riem amb ella.


El dia 2 de novembre és, pròpiament, el Dia de Difunts, eliminat del calendari litúrgic a mesura que s'ha simplificat i secularitzat el calendari laboral i civil. Aquesta festivitat s'ha traslladat al dia 1, dia en què hi ha moviment de vius en el cementiri. S'hi va a treure la pols que la mort escampa. Ara ja no ens relacionem amb la mort com ho fèiem abans. Hi ha aspectes que han desaparegut de les nostres vides. El dol permanent és un d'ells. Vídues, àvies vestides de negre. Només els gitanos conserven intacte la tradició. Però un cop l'any ve de gust anar a veure fotografies d'imatges esvaïdes, petits altars amb llànties d'oli i flors seques i de plàstic, i ànimes de qui ja ningú en recorda el nom.


El dia 2 és el Día de Muertos, festa mexicana que es remunta a tradicions prehispàniques, es basteixen barrocs altars amb flors, dolços, fotografies, records, per honrar els difunts. El personatge central de la celebració és la calaca, un esquelet humà que decorà tots els àmbits de la festa i que té en la Catrina la calaca més coneguda.

Vestida només amb un barret de plomes a la moda francesa de principis del segle XX, la calaca va ser creada per José Guadalupe Posada amb el nom de la Calavera Garbancera. Compromès amb la Revolució, Posada va voler simbolitzar la misèria i la injustícia del poble mexicà sota el Porfiriato. Va ser Diego Rivera qui la va vestir per primer cop i qui la batejà amb el nom de Catrina, que ha fet fortuna.


Us proposo una activitat diferent. Fins el proper cap de setmana es pot visitar a Barcelona la Ruta de Altares o les activitats de MEXCAT, que permeten veure com es desenvolupa aquesta tradició i la peculiar relació que alguns pobles meso-americans tenen amb la mort. Monuments i activitats dedicats a personatges mexicans de l'art i de la cultura popular com Frida Kahlo, tan influenciada en la seva pintura per aquesta imaginaria religiosa, i reina d'aquesta ruta; la pintora surrealista Remedios Varo; la també pintora i escriptora surrealista Leonora Carrington; el cantant argentí Facundo Cabral; les cantants Chavela Vargas i Mercedes Sosa; el dedicat al centenari de la mort dels escriptors Calders, Sales i Tísner; l'escriptor Carlos Fuentes El Santo, actor de culte i el lluitador més famós de Sud-amèrica, conegut com El Enmascarado de Plata; o temes com el cinema o la violència. Imagineria religiosa al costat de personatges populars; exuberància, sensualisme i, igual que en els rituals cristians, menjar: dolços i massapans. Pur sincretisme, però allunyat del sincretisme catòlic que perviu amagat en el culte als sants, a les ànimes i a les fantasmagories, que són restes paganes del folklore religiós.


Aquesta imatgeria carnavalesca ens ve de nou, importada dels Estats Units, i la barroqueria mexicana hi afegeix un tot surrealista. Les nostres lúgubres castanyeres estan sent substituïdes, sobretot en el cas de les noies, per vestimentes eròtiques, i el recolliment per expansió festiva acompanyada de begudes més alcohòliques que no pas el moscatell o el vi ranci.

Les úniques excentricitats que ens permetíem en el passat eren les visites nocturnes als cementiris a la recerca d'una mica d'emoció. De petits havíem assaltat terra sagrada, ens havíem ficat en velles criptes i havíem obert alguna làpida sense demanar permís a qui buscava descans sota terra. És la mateixa por a la mort el que fa que ens enfrontem a ella intentant negar l'inevitable i el no res. Potser si el món dels morts fos com a Mèxic ens beuríem el licor de l'eternitat. Feu un cop d'ull, sinó, a aquest curt d'animació que m'ha regalat Mil dimonis:


[+]

Els orígens remots de Tots Sants i la Castanyada a Barcelona, Altres Barcelones, de Dani Cortijo

Tanatos, Des de la meva riba, de Sícoris