Els jardins ocults de la Barcelona renaixentista (III): carrer d'en Carabassa

September 8, 2013, 11:00 pm

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1855, amb la zona descrita

(Font: Institut Català de Cartografia, ref. RM 2577r)

El carrer d’en Carabassa va del carrer Ample, davant de l’església de la Mercè, fins el carrer dels Escudellers. Segons explica Miquel Ponseti Vives en els Fulls històrics (1), aquest carrer va ser un dels primers oberts a l’anomenat “lloc del còdols”, dit així perquè en aquell indret hi havia la línia de costa des d’època romana, i era format per fragments de roca arrodonits per l’acció del mar.

On ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli hi va haver el turó dels Codals o morro del Codolar (2), sobre el qual es va bastir el baluard de Sant Francesc adossat a la muralla de Mar. Entre el turó dels Codals i el de les Falzies, on al segle XIV es va construir la Llotja (tots dos afloraments geològics de la mateixa tipologia i edat que el mont Tàber i Montjuïc), hi havia la Platja de les Barques, sota les drassanes velles del segle XIV, que ocupaven l’espai dels actuals carrers de Fusteria, Avinyó, Ample i Mercè (3).

Més cap a la Rambla, encara hi ha el carrer dels Còdols, que fa referència al mateix indret descrit més amunt, tot i que el nom prové del topònim Codals, indret per on desguassava la riera de Collserola després de vorejar el Tàber (4). I per sobre del carrer d’en Carabassa, el tram que el continua entre el carrer dels Escudellers i el de n'Arai rep el nom de les Arenes. Un altre terme relacionat, en aquest cas provinent dels sorrals on es van construir les primeres cases d’aquest carrer a finals del segle XIV o principis del XV. Aquest sorral era conegut amb el nom d’Arenària, topònim medieval segurament supervivent de l’època romana (5).

El nom del carrer, segons la tradició popular, Amades inclòs, prové d’un prostíbul que ostentava una carabassa com a símbol identificatiu. Però la teoria que preval, com el nom oficial indica, és que es tracta del nom d’una persona. Segons Miquel Ponseti, en aquest indret hi tenien els obradors i els forns els guerrers, i probablement en Carabassa era un guerrer d’ofici (6).

Tot plegat ens serveix per situar-nos en un dels carrers més peculiars de la Barcelona vella; un indret que, com hem vist, està ple d’història malgrat els canvis soferts al llarg dels segles. En el número 8 bis, per exemple, en els treballs arqueològics realitzats l’any 2006 abans de construir-hi l’Escola Bressol Carabassa, s’hi van trobar restes tardoromanes (segles IV i VI dec), medievals (segles XIII i XV) i d’època moderna i contemporània (segles XVI-XIX) (7).

l carrer d’en Carabassa té una estructura peculiar. El costat dels números sanars està format per una filera de cases, moltes d’elles senyorials, datades entre els segles XVII i XIX i inclosos en el catàleg patrimonial, que en molts casos tenen doble façana, una d’elles al carrer d’Avinyó. A la banda dels números parells, les façanes pertanyen, entre els carrers Ample i de la Rosa, als edificis del carrer d’en Serra, però amb la peculiaritat que entre la calçada del carrer d’en Carabassa i aquestes edificacions hi ha un conjunt molt peculiar de patis i jardins que li donen a aquest espai un aspecte i una lluminositat especials, que ha estat inspiració de molt pintors i localització de pel·lícules com El embrujo de Shanghai, de Fernando Trueba, o La ciutat dels prodigis, de Mario Camus.

Un d’aquests patis és el que hem esmentat anteriorment, on s’ha construït l’escola bressol, en el número 8, que està unida amb un pont a la façana del número 15 (que comunica amb el del número 52 d’Avinyó. Però el que és del nostre interès està situat en els números 6 i 8, jardí que durant molt temps va ser famós per la seva esvelta palmera, una de les més altes de la ciutat, i avui desapareguda.

La palmera desapareguda del jardí elevat

Es tracta d’un jardí terraplenat, terrassa sobreelevada formada per dos grans paquets de colmatació que, probablement la farcien en la seva totalitat. El més antic es tractava d’un gran estrat amb material del segle XVII-XVIII per poder construir i elevar el jardí. Sembla que aquesta intervenció urbanística estava directament relacionada amb la construcció de la casa senyorial que ocupava el número 7 d’en Carabassa i el 44 del carrer Avinyó, que data de 1775. El segon nivell de colmatació és d’època contemporània, resultat de l’adequació del solar i la instal·lació de serveis (aigua) (8). El jardí conserva una zona arbrada i antics safareigs.

Aspecte actual del carrer d'en Carabassa,
amb els dos ponts i l'arbre del jardí

(Font: Xavi)

La relació d’aquest jardí amb l’edifici del número 7 es fa evident a través del segon pont que sobrevola el carrer. Aquest edifici, construït bàsicament al segle XVII, les dues façanes han estat reformades posteriorment: la del carrer Carabassa al segle XVIII, amb la incorporació d'uns excel·lents esgrafiats, datats a l'entorn de 1775 (restaurats el 2004), amb escenes mitològiques, relacionades amb la verema i l’ornamentació floral; i la del carrer Avinyó, modificada al segle XIX, que té l'aspecte d'una casa típica d'aquell segle, amb un arrebossat que imita carreus. De tot el conjunt destaquen, a més dels esgrafiats, el portal d'accés de pedra, el vestíbul i el pati amb l'escala coberta per una galeria arquejada de voltes inclinades, amb l'artifici dels capitells penjants sense el sosteniment de cap columna (9).

Aspecte interior del jardí elevat

(Font: Descobrir. cat© Óscar Rodbag)

Una altra de les peculiaritats d’aquest edifici és la presència d’un rellotge de sol esgrafiat a la paret, que marca les hores de les vuit del matí a les sis de la tarda, encarat cap al sud. Segons Amades (10), aquest és l’únic rellotge de sol que resta a la Barcelona antiga.

El rellotge de sol del número 44 del carrer d'en Carabassa

(Font: Tot Barcelona)

L'edifici és la seu del Moviment Laic i Progressista i de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.

Notes:

(1) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Unitat Operativa del Pla de la Ciutat [dins Jesús Portavella, Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996.

(2) Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol, Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009, p. 34-35.

(3) Miquel Sanz Parera, El Pla de Barcelona: Constitució i característiques físiques. Barcelona: Els llibres de la Frontera, 1988, p. 52-53.

(4) Miquel Ponseti Vives, Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(5) Josep Roca i Ramon N. Comas, manuscrit B-138 al 1411, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 1922. I Pau Vila i L. Casassas, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos, 1974.

(6) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(7) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 8 bis. Memòria 034-06 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/282>.

(8) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 6 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/783>.

(9) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 3051, Carabassa 7 / Avinyó 44 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=3051&id.districte=01&>.

(10) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 554-555.

↧

El Somorrostro dels rics

May 28, 2013, 11:00 pm

≫ Next: Somorrostro: señas de identidad

≪ Previous: Els jardins ocults de la Barcelona renaixentista (III): carrer d'en Carabassa

El passeig Marítim del General Acedo, mirador i frontera

(Foto: Josep Corrons)

Llibre tercer
(1961)
Jordi

[...]
I una tarda que ja era dels sis i l’u, l’Andreu i jo vam jaure en un promontori de la platja bruta, prop del Somorrostro, sota el cel impenetrable de la meva ciutat d’hivern. Les ones estaven molt neguitoses, però el seu brogit, més que no pas tumultuós, era d’un ritme delicat, que suggeria [contenia] pau. Si giràvem el cap vèiem els terrats de palla de les barraques dels gitanos, algunes de les quals tenien xemeneies tortes i rònegues, que deixaven anar una fumera escarransida [atapeïdora] (1). El fum anava a barrejar-se amb la boira industrial de la ciutat, al lluny. Els raigs postrems d’un sol molt feble amaraven les parets de les barraques de tonalitats molt brutes; feien, a més, una pinzellada, pàl·lida, directa, sobre unes dunes de la platja, vora de la claveguera enorme que portava a mar les escombraries de Barcelona; sobre les dunes hi ballaven gitanets mig nus: cossos ennegrits, crostes de mocs i de durícies, peus descalços, amb una altra crosta de fang de brutícia. I jo em mirava el meu jersei de caixmir i em sentia [jersei de moda, gruixut, amb quadres blancs sobre un fons de llana verda, i em sentia ple d’un urc que em feia sentir progressivament] superior a la resta del món.

La claveguera travessant les cases del Somorrostro

Vam passejar pels carrerons de la gitanada. Feia poc que havia plogut i el terra encara estava fangós; tant, n’estava, que fins i tot feia fàstic de trepitjar-lo. La pluja havia inundat algunes barraques i a les portes s’amuntegaven tota mena de trastos: casseroles rovellades, moblatge corcat, sunyers de molles rebentades un miler de cops i que encara hom mirava de servar lligades amb bocinets de corda, matalassos tacats, capçals molt bruts, que devien ser dels que dormien a terra... I era trist, de sobte; n’era molt, de trist, i ni tan sols malenconiós, de melangia dolça: trist a seques. Els rostres, captaires i estrafets, tenien una expressió d’allunyament, con si fossin aliens no sols a nosaltres, que ens els guaitàvem amb tafaneria de realitat exòtica –perquè entre els rics de Barcelona s’havia posat de moda anar a veure, de tant en tant, la gitanada de les barraques–, sinó fins i tot al cel, que els cobria [cobejava] amb una manca absoluta de pietat i de futur. I els nens jugaven predestinats, sabedors, ells mateixos, d’un futur massa cert, cruel i tot, en el qual era preferible no pensar.

[I tot pudia, totes les rodalies feien pudor forta, repulsiva, con si aquella gent no haguessin sentit mai del perfum Givenchi o, si més no, de qualsevol Balmain, ni que fos menor.]

L'acumulació de deixalles formava un turó artificial

Els anàvem deixant enrere, mentre tornaven a la ciutat feliç. Abans de perdre’ls de vista em vaig girar, potser amb un últim esforç per retenir-ne la imatge. Els pares ens aconsellaven molt sovint que anéssim a veure la misèria, que en podríem treure una bona lliçó. “Aneu al Somorrostro, vegeu com pateix aquella pobra gent, i així aprendreu a estalviar per les velleses.” I, es clar, ¿qui no n’era, d’estalviador, després de veure aquella estampa? Era espaordidor de pensar que algun dia ens hi podríem trobar nosaltres. Després, cada vegada que he intentat d’evocar aquella gent del Somorrostro, no ho he aconseguit mai d’una manera total. Els seus ulls pertanyien a una mena de raça irreal, que estava molt lluny de la nostra: la seva vida era massa enllà de qualsevol possibilitat d’apropament que nosaltres realitzéssim: no van existir mai, potser no els vaig veure. Aquesta sensació de separatisme –el separatisme d’ells, ja que nosaltres, la meva classe social, prou amatents estàvem d’ajudar-los– la hi vaig comunicar a l’Andreu, però només vaig obtenir un somriure que no comprenia. De fet, ni tan sols ara que han passat tants anys, no he aconseguit saber què pensava de la misèria dels altres. Tampoc no crec que li robés el son. Sé que durant la guerra, les havia passades molt magres, però era un estat social que havia superat a còpia de feina i esforços i que, per tant, s’estimava més oblidar. No cal dir que li interessava més el maquillatge que duia Myrna Loy a Vinieron las lluvias o bé si la Gámez estava ben conservada quan va venir a Barcelona a cantar Soy el águila de fuego, yo soy la misma de ayer.

El dia que va morir Marilyn, Terenci Moix

Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 223-224 (1)

Notes:

(1) Edició revisada: els fragments en cursiva i entre claudàtors són de l'edició de 1969 i han estat suprimits en la de 1996.

↧

Somorrostro: señas de identidad

September 15, 2013, 11:00 pm

≫ Next: La vida i la mort en un shtetl (1938)

≪ Previous: El Somorrostro dels rics

"...expresión simbólica de vuestra primitiva

y genuina estructura tribal"

Somorrostro, 1958. Oriol Maspons

CAPÍTULO II

Allanad con el pie las múltiples bocas de un hormiguero pacientemente construido grano a grano sobre terreno ingrato y arenoso y pasad al día siguiente por el lugar: lo veréis de nuevo sutil y floreciente, como una plasmación del instinto gregal de su comunidad laboriosa y terca, así la habitación natural de la fauna española, la ancestral y siempre calumniada barraca de caña y latón, condenada a desaparecer, ahora que sois como quien dice europeos y el turismo os obliga a remozar la fachada, o por la vía expeditiva y un tanto brutal, preciso es reconocerlo, del moderno y pujante neo-capitalismo de organización, barrida un día de la Barceloneta y Somorrostro, Pueblo Seco y la Verneda, resurge inmediatamente, lozana y próspera, en Casa Antúnez o en el puerto franco como expresión simbólica de vuestra primitiva y genuina estructura tribal.

Señas de identidad, Juan Goytisolo

México: Editorial Joaquín Mortiz, 1966 (4a edició, 1975), p. 64

↧

La vida i la mort en un shtetl (1938)

September 19, 2013, 11:00 pm

≫ Next: De baluards i velòdroms

≪ Previous: Somorrostro: señas de identidad

Passaport de Chann Rachel Glucksman

(Font: Yad Vashem)

Shtetl era el nom que rebien, les localitats d’Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Shoà), on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total, en la zona delimitada entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i Romania, i sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria semblant al nostre concepte de call.

La invasió romana de Jerusalem (70 dec) i la derrota dels israelites va propiciar la diàspora: bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per la Mediterrània i una bona part es va assentar a la zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual van anomenar Ashkenaz, topònim del qual deriva el terme asquenasita amb què s’anomena als jueus procedents del centre i est d’Europa. A partir del segle X, aquestes comunitats van emigrar Europa de l’Est (vegeu Els jueus de l’est d’Europa)i cal diferenciar-los dels jueus alemanys que, més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya fins l’arribada de Hitler al poder.

Els jueus de l’Est van desenvolupar durant la seva estada en terres del Rin una llengua pròpia, el jiddisch (alemany medieval amb influències eslaves i hebrees, escrit amb caràcter hebraics), que encara parlen més de 3 milions de persones i que té un premi Nobel de literatura: l’escriptor nord-americà d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.

Com a terme cultural, “shtetl” s'utilitza com a metàfora de la forma tradicional de vida del segle XIX entre els jueus d'Europa de l’Est. Els shtetls eren comunitats observants del judaisme ortodox, socialment estables al llarg dels segles malgrat la influència externa o els atacs que, com no podia ser de cap altra manera, de tant en tant rebien dels seus propis veïns. Aquesta situació es la que es veu reflectida a la pel·lícula El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison. L'Holocaust (Shoà) va donar lloc a la desaparició dels shtetls i de tota la seva cultura, tant a través de l'extermini massiu com de l'èxode cap als Estats Units i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de jueus exterminats pels nazis eren asquenasites (vegeu Chagall, Yósik i l’extinció del món i Quan l’Est End era la fi del món).

A vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que tenen els jueus de preservar la memòria, fa que per art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha ningú que recordi els morts. Un petit documental familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix el miracle.

Rare Color Footage Depicting Jewish Life in the Shtetl Before the Holocaust

L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa de Wielopole Skrzyńskie, que constituïen aproximadament la meitat de la població local. Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves estaven en funcionament.

David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat que va néixer a Wielopole Skrzyńskie, va emigrar als Estats Units l'any 1900 i es va convertir en un pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat natal gairebé tots els anys a visitar la seva família, i el 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de 1939 va viatjar a Wielopole Skrzyńskie de nou, però només hi va romandre un curt període de temps perquè la guerra era imminent: el nazis són a punt d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències de la pel·lícula fossin filmades en aquesta l'última visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus veïns i coneguts.

Aquestes persones han estat identificades pels seus familiars, en particular Channa Rachel (Helen) Glucksman, la neboda de David, que viu als Estats Units avui en dia.

L'ocupació alemanya de Wielopole Skrzyńskie el setembre de 1939 va comportar un període de decrets antisemites, persecucions, treballs forçats, robatoris i assassinats. A la primavera de 1942, als jueus se'ls va prohibir viure en certes zones de la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una zona de carrers estrets on poder ser controlats. No era exactament un gueto tancat, però els residents van ser objecte de severes restriccions de moviment. El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole Skrzyńskie van ser desallotjats i enviats al gueto de Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven entre els assassinats aquell dia.

Les persones que apareixen a la pel·lícula reconegudes per Channa, són:

Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg), àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942. Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a Wielopole Skrzyńskie.

Oizer i Leah van tenir nou fills: Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar als Estat Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va emigrar als Estat Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar als Estat Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als Estat Units), Gusi (nascut en 1904), Yankel (va emigrar als Estat Units), i Eliezer.

David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareix. Igual que els seus germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria (destí desconegut); Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport (1887- ?), que presumiblement van morir, però no se sap on ni com.

Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan identificats: Simcha (1914- ?), Chiel (1915 o 16- ?) i Shlomo (1917- ?), tots tres de destí desconegut; Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units mitjançant els tràmits de David durant la darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzyńskie el setembre o l’octubre de 1938; Chaim (1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929- ?), que va desaparèixer sense deixar rastre. També s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya (destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit (nom desconegut).

També apareixen, entre d’altres personatges anònims que passegen per la plaça del shtetl ignorant que l’horror era a punt d'arribar a Polònia, Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Eidel, que era la germanastra de Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz (1918-2011), un supervivent, que era el fill del rabí ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí hassídic Yitzhak Lipschitz.

El miracle del document que ens retorna els morts ens deixa un doble sentiment. D’una banda, recuperar per un instant la vida impossible als nostres ulls; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els mercats i les escoles són buits, que els músics ja no toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits... Que somriuen a la càmera i tot s’ho va endur el fum de les xemeneies... Que només ens queden les paraules d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem, Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren de la vida, els colors de Chagall... I això, malgrat tot, ens fa immortals.

Cròquis del shtetl de Wielopole Skrzyńskie,

fet per Herman Lenger

(Font: Yad Vashem)

↧

De baluards i velòdroms

September 28, 2013, 4:11 am

≫ Next: Somorrostro: frontera i trinxera

≪ Previous: La vida i la mort en un shtetl (1938)

Plan of the City of Barcelona (1944-1747),

amb els baluards construïts sobre la muralla medieval
(Institut Cartogràfic de Catalunya, ref. RM 275743)

Intentant reconstruir Barcelona a partir de vestigis que no sempre són a la vista ni sempre són evidents, a Bereshit hem parlat algun cop dels baluards que reforçaven la muralla medieval de la ciutat (1). D’aquestes construccions no se’n conserva cap, només algunes restes arqueològiques, però l’espai que ocupaven sí que és reconeixible en la majoria dels casos perquè són espais oberts entre el polígon irregular de Ciutat Vella i les rondes perimetrals i la retícula de l’Eixample.

El baluard de Llevant es troba dins del Parc Zoològic, a tocar del Parlament. El de Santa Clara (porta de Sant Daniel) coincideix en bona part amb la Cascada del Parc, i a les darreres obres del subsòl van ser descobertes algunes restes, documentades i tornades a tapar. Amb tot, l’indret actual no guarda cap similitud amb l’espai ocupat per tots dos baluards per les obres de construcció (1716) i enderrocament de la ciutadella militar (1869-1878), i la posterior construcció del Parc (1887).

El del Portal Nou ocupava l’esplanada de l’Arc de Triomf, cruïlla de camins, rieres i recs, porta d’entrada a la ciutat ja en època romana (era un ramal de la Via Augusta), quan Carders, Corders i Bòria eren un camí que entrava a Barcino per la Porta Principalis Sinistra (porta septentrional) de l'antiga muralla, en el Cardo Maximus , on avui hi ha la plaça de l’Àngel (abans dita dels Corretgers, del Blat i dels Cabrits, i més antigament del Mercadal, nom que li ve del vell mercat establert en el segle IX); després camí medieval i entrada i sortida de diligències i correus; i fins fa poc, de tramvies i trens, que avui circulen soterrats amb el metro aprofitant el buit que van deixar els fossats i els glacis de la muralla.

El baluard de Jonqueres coincideix amb la plaça Urquinaona, i en vam parlar descrivint la memòria i els fantasmes d’aquest indret i l’Hort d’en Favà i en Rafael de Casanova, ferit sota els meu peus l’11 de setembre de 1714 quan les tropes borbòniques van obrir una bretxa a Jonqueres.

El del Portal de l’Àngel, al cap de munt de l’actual carrer del mateix nom. Portal anomenat, al segle XIII, dels Orbs perquè s’hi reunien els cecs, esguerrats i pobres que vivien en barraques en aquesta zona des d’abans de bastir-hi la muralla, quan aquest indret era als afores de la ciutat. L’àngel del topònim és aquell que se li aparegué a Vicenç Ferrer, martell de jueus. Una escultura d’aquest àngel va presidir la porta fins que va ser enderrocada la muralla (1859). Traslladat a l'església de l'Àngel Custodi d'Hostafrancs, va ser destruït durant la Guerra Civil. El baluard de Canaletes (o dels Estudis o de Sant Nicolau) ocupava l’espai superior de la Rambla, aleshores tancada per dues torres i l’edifici de l’Estudi General (la universitat de Barcelona entre 1536 i 1717, quan Felip V la traslladà a Cervera). Davant d’aquests dos baluards s’obre la plaça Catalunya, que ja rebia aquest nom abans de l’enderroc de les muralles.

El de Tallers ara és la plaça Universitat i els voltants, com la mançana del passatge Maymó i de la Bella Aurora vinguda d’Illinois. Dues intervencions van permetre documentar part del tram de la muralla moderna. Les obres de remodelació de l'estació del metro de la plaça Universitat van posar al descobert les restes del baluard, i es localitzar un mur a la planta baixa de l'edifici del carrer Tallers 82, a la botiga Los Faros, que es correspon amb l'antiga rampa d'accés al terraplè de la muralla.

El baluard de Sant Antoni és ocupat pel mercat del mateix nom, davant del vell portal, que magníficament va retratar Vallmitjana descrivint l’activitat comercial dels gitanos del portal, dels venedors i d’altres personatges de finals del XIX i principis del XX. Parlant del Portal Nou, seguint el camí romà, ens havíem quedat a la plaça de l’Àngel, a l’entrada de Barcino. Seguint el Cardo Maximus passaríem per la Baixada de la Llibreteria (o de la Presó), carrer de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume, carrer del Call, i sortiríem de Barcino per la Porta Principalis Dextra seguint per Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, carrer de Sant Antoni Abat i sortiríem pel Portal de Sant Antoni, i encara podem seguir el ramal de la Via Augusta pel traçat de l’avinguda Mistral, Creu Coberta i carretera de Sants. Amb la remodelació del mercat les obres han destapat part del baluard, que podrà ser visitat.

Porta de Santa Madrona i muralla

(Foto: Andrés Mauri)

El baluard del Rei o de Santa Madrona estava situat a la plaça de les Drassanes, dita també de la Carbonera o del Carbó, recordant els antics dipòsit de mineral del port, davant de les hortes i la platja de Sant Beltran. El Portal de Santa Madrona, amb tot el seu pany de muralla (sobre la qual es conserva un jardí que queda ocult a la mirada dels vianants i que és tancat al públic gairebé tot l’any), és l’únic portal que resta sencer, amb la porta, el fossat i bona part de l’estructura interior que amb l’edifici de les Drassanes conforma el Museu Marítim.

El Pas Sota Muralla

abans d'enderrocar la Muralla de Mar

El baluard de Sant Francesc, que era vora mar, sobre els còdols i el turó dels Codals, davant de la plaça del Duc de Medinaceli, pren el nom de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís o de Framenors. El de Sant Ramon (de Ponent o de la plaça del Vi) es perd davant de Correus. La Muralla de Mar i el Portal de Mar, recer de barques i balcó de Barcelona sobre la Mediterrània, no va tenir mai baluard, i l’antic espai és ara la plaça Palau, allà on es va fer la primera fotografia de Catalunya i de l’Estat. D'aquest indret només en queda el nom del carrer Sota Muralla, rere els Porxos d'en Xifré

Les restes del baluard del Migdia i l'Estació de França

El del Migdia conserva restes que romanen mig abandonades entre la ronda del Litoral i el carrer d’Ocata, on antigament hi havia l'estació de Rodalies al costat de l'Estació de França. Prop s'han descobert les barraques de mar, 24 barraques de pescadors documentades, dels segles XVI i XVII, el tram final del Rec Comtal, que coincideix precisament amb el carrer d'Ocata, i l’esquelet de fusta d’un vaixell nòrdic comercial del segle XIII, enfonsat a les aigües que a l'Edat Mitjana arribaven fins els murs de la muralla.

Les restes del vaixell nòrdic del segle XIII

Hem deixant expressament per al final el baluard de Sant Pere. Situat aproximadament on avui hi ha la ronda de Sant Pere i els carrers Alí Bei, Girona i Bailèn. Un espai que només té interès pel monument a Rafael de Casanova, però que l’any 1892 hi va ser construït el primer velòdrom de Barcelona (podeu veure tota la informació a Barcelofília: Velòdrom de la Ronda de Sant Pere). Sempre s’havia dit que el primer havia estat el de la Bonanova (1893), i així ho afirma fins hi tot Lluís Permanyer (La Vanguardia, 29 de novembre de 2004): “[...] se encontraba justo sobre el Turó Parc [...] hoy estaría delimitado por las calles Vallmajor, de la reina Victoria, Modolell y Valero”. Però és també a La Vanguardia que el dia 5 d’octubre de 1892 s’anuncia que entre els actes del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica es farien unes competicions amb velocípedos al nou velòdrom de la ronda de Sant Pere.

Plànol parcial de Barcelona, de 1893,

amb la situació del velòdrom de la ronda de Sant Pere

És així, doncs, que aquest és el primer velòdrom de Barcelona (2) i no pas el de la Bonanova, que de fet era terme municipal de Sant Gervasi de Cassoles. Però si va ser així va ser per la conjunció de diversos esdeveniments, com veurem. La idea de construir un velòdrom a Barcelona, segons Juli Pernas (3), neix el 1891:

“El 1891, i impulsada per Claudi Rialp, es creà la Societat de Velocipedistes de Barcelona, i surt al carrer el 16 de juliol el primer número de la revista El Ciclista. Com a conseqüència de tot això, i atesa la manca d’un equipament adient, un grup de persones impulsaren la construcció del primer velòdrom de la ciutat al carrer Ronda de Sant Pere cantonada carrer Girona, en un solar on inicialment s’havia previst construir un Institut Provincial.”

Però a La Vanguardia del 21 de maig de 1891 surt la següent notícia:

“El Club celocipedista de esta ciudad está ultimando los trabajos para la adquisición de unos extensos terrenos, situados en las cercanías del apeadero de Bonanova, para construir un Velódromo, en el cual se cree que en el próximo setiembre podrán ya darse las primeras carreras de velocípedos."

Ignorem si aquest Club és la Societat de Velocipedistes de Barcelona que esmenta Juli Pernas; però, en tot cas, les dificultats per adquirir els terrenys o per fer les obres i les urgències per celebrar les curses ciclistes durant les festes del IV Centenari van dur a la construcció del velòdrom de la ronda de Sant Pere que, d’altra banda, va tenir una existència efímera perquè el gener de 1893 es constituïa una societat per a la construcció del velòdrom de la Bonanova.

Reconstruir la ciutat és una manera de construir-nos nosaltres mateixos. La idea de Bereshités sempre fer-ho a partir de vestigis. El recorregut pels baluards de les muralles de Barcelona ha estat l’excusa per poder parlar d’uns velòdrom dels quals no en queda cap rastre. Però de la mateixa manera que parlar de l’Hort d’en Favà ens va permetre treure a la llum un carrer ocult i lligar l’existència de qui escriu amb els fets de l’11 de setembre perquè Casanova va ser ferit sota casa meva, ara, amb l’excusa dels velòdrom trauré un conill de la txistera. La casualitat ha volgut que visqui just a sota del velòdrom de la ronda de Sant Pere i que treballi just a sobre del de la Bonanova. No només els morts jeuen sota terra.

Notes:

(1) Quasi dos-cents anys més tard de la construcció de la muralla medieval, durant el segon quart del segle XVI, es va fer necessària la reconfiguració de llenç murat barceloní, per tal de suportar l'impacte de projectils molts més efectius i destructius. Per compensar l'increment d'aquesta potència dels trets es va haver d'incrementar notablement el gruix dels murs, i reduir-ne l'alçada per oferir una superfície d'impacte menor. Un problema a solucionar urgentment eren les torres, les quals oferien un objectiu molt llaminer pels canons. Inicialment es va optar per les torres circulars, que semblaven resistir millor els impactes, però aquesta solució resultà inefectiva. La resposta a aquest problema es va trobar en la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, i que es construïen en els angles sortints del traçat de la muralla, i mai sense superar l'alçada d'aquesta. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa més o menys ampla, convertint-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.

(2) El primer velòdrom de Catalunya de què hem trobat notícia va ser instal·lat a Figueres, durant les festes de la Santa Creu:

"Carreras de velocípedos, con grandes premios en metálico i objetos de arte en el Velódromo construido as hoc.” (La Vanguardia, 30 d’abril de 1891)

(3) Juli Pernas, “El primer velòdrom i la primera festa de la bicicleta a Barcelona, barcelonaSportiva [blog]. <http://barcelonasportiva.blogspot.com.es/2013/05/el-primer-velodrom-i-la-primera-festa.html>.

↧

Somorrostro: frontera i trinxera

October 3, 2013, 11:00 pm

≫ Next: L'últim viatge a Icària (1987)

≪ Previous: De baluards i velòdroms

Joan Colom penjat de la barana del passeig Marítim

Foto: Ignasi Marroyo (1964). MNAC

L’any 1964 el fotògraf Joan Colom, acompanyat del també fotògraf Ignasi Marroyo, rep l’encàrrec de realitzar un reportatge fotogràfic del barri del Somorrostro per mostrar les obres que s’estaven realitzant per construir el passeig Marítim. Una part de les fotografies (1) i el text, redactat per un periodista del diari, són publicats el gener de 1964 en el suplement gràfic d’El Correo Catalán.

Les fotografies de Colom mostren els límits entre la ciutat formal i la ciutat que viu al marge. Són unes imatges dures, que no pretenen crear cap discurs sinó establir que existeix una frontera entre els dos mons que queden perfectament delimitats pel formigó sense cap solució de continuïtat. Però la línia recta de l’arquitectura contra el desordre del marge són aprofitats pel diari per descriure un posicionament moral.

El text, com veurem a continuació, fa servir un llenguatge militar que ofereix un discurs oficial que res té a veure amb les fotografies de Colom. Les barraques són la “concreción del inframundo barcelonés” i els seus habitants, en realitat gitanos, algun pescador i gent treballadora humil, es converteixen, en una comparació guerracivilista, en l’enemic; i l’enemic històric, les persones que van perdre la guerra, es converteixen, per analogia, en gent miserable de l’inframon. I a l’enemic cal eliminar-lo.

“Cada etapa, en esta importantíssima y necesaria realización del Paseo Marítimo, señala una nueva frontera entre los dos mundos de la Ciudad, en beneficio de aquel que quisiéramos definitivamente triunfantes.”

Joan Colom (1964). MNAC

Les fotografies que reproduím deixen molt clara quina és l’actitud de Colom. La que està presa des del passeig mostra la supremacia de la ciutat formal, la bona, amb la presència dels realitzadors de l’obra amb les barraques i els seus habitants als seus peus. L’altra, la que Colom fa a peu de barraques, mostra com de clara és la frontera que inexpugnable que l’enemic mai podrà assolir perquè, com es veu en el text, això es tracta d’una guerra començada el 1936 i la tenen perduda. Moralment perduda. Aquest és el "proyecto social".

Joan Colom (1964). MNAC

“La liberación de Barcelona no fue únicamente un objetivo militar cumplido. La liberación de Barcelona, como la de muchas otras ciudades españolas, fue solamente un jalón, una etapa de un proceso liberatorio que prosiguió en los años sucesivos [...]. Y así, Barcelona prosigue su marcha adelante desde el año 1939, en constante lucha contra la miseria. De una miseria que tiene, en algunos casos, como el Somorrostro, mucho de tópico, de folklore, de desidia voluntaria, a veces profesional [...]. Un mundo de miseria que se concreta y resume en un símbolo: la barraca.”

“La liberación de Barcelona continúa. El Paseo Marítimo,

una gran obra urbanística con proyección social”

El Correo Catalán [Suplement gràfic gener de 1964]

Nota:

(1) La resta de fotografies sobre el Somorrostro no veuran la llum fins l'exposicions:

El compromís de la mirada (1996), Fundacin "la Caixa", 1996.

Fotografia i sociedad a l'Espanya de Franco 1939-1975. Les fonts de la memòria III, Fundació "la Caixa", 1996.

Barcelona contemporània 1860-1999, CCCB, 1999.

Joan Colom. Fotografías de Barcelona, 1958-1964, Fundación Telefónica, Ministerio de Cultura, Madrid, 2004.

↧

L'últim viatge a Icària (1987)

October 11, 2013, 6:36 am

≫ Next: Ungüent, bàlsams i linimens: xarlatans i ciència popular

≪ Previous: Somorrostro: frontera i trinxera

L'avinguda Icària a principis del segle XX

Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri aprofitant uns terrenys que havien estat un carner de bèsties mortes. La intenció era donar descans als ossos escurats dels cementiris parroquials urbans, dels claustres i dels convents de Barcelona, necròpolis que havien estat desamortitzades per raons, sobretot, de salubritat pública i que avui identifiquem amb les places al costat de les esglésies de Ciutat Vella.

Aquest cementiri va ser enderrocat l’any 1813 per les tropes napoleòniques, que temien que des dels seus murs es pogués fer foc sobre la Ciutadella. Fins al 1816 no s’hi va construir el cementiri que avui coneixem com de l’Est, del Poblenou o cementiri Vell, per ser el més antic dels cementiris generals de Barcelona.

El 1818 es va començar a construir el camí que uniria el cementiri amb les muralles de la ciutat, tot i que són aturades les obres per manca de mitjans econòmics i no es reprendrà la construcció fins 1839. El cementiri i el camí es van fer en terrenys annexionats al municipi de Sant Martí de Provençal. Un lloc aïllat i solitari, del qual Carreras Candi comentava que “tal solitud regnava entorn del nou cementiri de la Ciutat, en l’arenal de la platja, que en 1822 se prengueren precaucions per preservar-lo dels llops”.

El barri d'Icària, sobre un plànol de 1933

El primer nom va ser passeig de Don Carles, pel fortí. Un primer tram amb un ample camí de quatre fileres d’arbres, passeig central i dues calçades laterals per als carruatges, que es convertia en un passeig de dues fileres arbrades en el tram final: “[...] un agradable paseo, en el que se goza de la vista del mar y de una campiña la más extensa, variada y amena”, en paraules de Pascual Madoz (Diccionario geográfico, 1846).

Immediatament, el vial va rebre el nom popular de passeig o camí del Cementiri, fins que l’any 1916 pren el nom oficial d’avinguda Icària en record de la Icària dels socialistes utòpics d’Étienne Cabet que suposadament van viure al Poblenou mitjan segle XIX. L’any 1949 s’imposa el nom de Capitán López Varela, un militar insurrecte de la guarnició de la caserna dels Docks situada en aquest mateix carrer, i mort durant la Guerra Civil. I no serà fins l’any 1978 que no recuperarà el nom d’avinguda Icària.

El pont de l'avinda Icària, des de la Barceloneta

Foto: Martí Llorens, 1986

Amb les annexions dels municipis del Pla de Barcelona, l’any 1897, i el creixement industrial, la imatge idíl·lica descrita per Madoz es va anar transformant fins que el traçat del ferrocarril, les fàbriques, els dipòsits del gas de l’Arenal, els magatzems, els burots que controlaven l’entrada i el pagament d’impostos de mercaderies i ramats de bestiar (l’últim, actiu fins l’any 1962, a tocar del Bogatell, on poc després s’hi instal·là la coral La Moderna), els passos a nivell dels carrers del Gas i Don Carlos i l’Hospital d’Infecciosos van barrar la platja, que es convertiria en residència dels barris de barraques del Somorrostro i del Bogatell (a tocar de les barraques del Transcementiri, entre el cementiri i la platja), i en abocador de runa i escombraries. Al Somorrostro s’hi accedia pel carrer del Gas, que estava on ara hi ha les torres bessones del Port Olímpic.

Edifici d'habitatges a l'avinguda Icària,

davant de la boca de metro de Ribera

A la banda de mar hi havia la coral esmentada; a principis del segle XX, un centre artístic, i alguns habitatges que inicialment eren residència de treballadors de les fàbriques allà instal·lades. També hi havia alguns bars de cuina casolana i econòmica, com Los Maños, La Carolina, o cal Juanito, que va subsistir fins l’any 1989, quan van acabar els enderrocs, molt a prop de l’estació de metro de la Ribera de la línia 4, que és l’actual Ciutadella-Vila Olímpica. A la terrassa de cal Juanito vam acomiadar amb un esmorzar de forquilla les últimes hores d’aquell conjunt fabril i humà que conformava el barri d’Icària. El testimoni de Josep Avilés, que va viure de jove al carrer Sant Pol, recupera aquest perfil humà del barri recordant els comerços que donaven vida a l’indret més enllà de l’ambient fabril que es percebia des de fora:

“Recordo perfectament el barri. El bar La Carolina, que estava just a la cantonada de l’avinguda Icària amb carrer Ciervo, i tenia dues portes d'entrada una per cada carrer. També recordo a l'altra cantonada entre aquests dos carrers la fàbrica d'olis Basseda, just al costat d'un quiosc de premsa abandonat. Ja dins dels carrer Vallgorguina, molt a prop del carrer Ciervo, hi havia un bar del qual no més recordo el nom del propietari, que crec que es deia Julián, i un parell de botigues més al mateix carrer Vallgorguina. Una de queviures i un altre de productes de neteja (d'una veïna amb qui encara tinc contacte perquè viu a l’escala on actualment viu la meva mare).

També recordo al meu carrer, el carrer Sant Pol cantonada amb Ciervo, una empresa detergents; una altra d'envasar sucs, on abans va haver-hi una fusteria que es va calar foc una nit; una lleteria, la propietària de la qual era molt gran i tenia dificultats d'oïda; una mena de magatzem, on de tant en tant assajava un grup musical que miràvem des de les finestres; un garatge, on el meu pare aparcava el cotxe i que tenia el cap d'un cavall dalt de la porta; i tocant la paret de Sant Pol amb Pirineus, un col·lector d’aigües: des del balcó de casa meva veia com passava l'aigua per dins. Va ser construït per evitar les inundacions que patien l'avinguda Icària i els carrers on jo vivia.”

Bar Juanito, avigunda Icària, 1989

L’any 1987 van començar les obres de la Vila Olímpica, que transformarien el carrer en l’avinguda que coneixem ara i que del vell camí del Cementiri només conserva tres o quatre magatzems a la banda de muntanya, a tocar d’on hi reposen els morts. Amb els enderrocs i la reurbanització van desaparèixer catorze carrers: Gasòmetre, Don Carlos, Torrevieja, Drumen (nom d’una propietària de terrenys), Pirineus, Hortolans, Gas, Vallgorguina, Sant Pol i Ciervo (nom també d’un propietari), la plaça del Doctor Pont Freixas, i els passatges Gasòmetre, Sicília, Pirineus, Vieta i de l’Adoberia, més dues carreteres: la del Bisbe, que feia referència al bisbe Climent i que seguia un vell camí rural del segle XVIII, i la de l’Estació, que portava a l’estació de tren del Bogatell passant sobre les vies del tren i seguint la claveguera a cel obert en què s’havia convertit l’antiga riera d’en Malla. A les ruïnes del pont de la carretera del Bogatell, en el tram sobre la platja, als anys 80 envaïda de contenidors i gent que hi passejava el gos i l’ànima assedegada de plaers, hi vivia l’Antonio, un home que es passejava mig nu i que feia escultures amb les deixalles que s’abocaven a la platja, com anunciava un cartell fet a mà per l’artista: “Obra de arte”.

El Bogatell vist des de la platja

Foto: Martí Llorens, 1985

En una de les parets del camí lateral del Bogatell, que passava sota les vies del tren per un pas de poc més d’un metre d’alçada, s’hi conservaven diverses pintades de quan la Guerra Civil, fetes per soldats de les Brigades Internacionals. Una d’elles un filior rus; un “delator” que evidenciava clarament que aquell mur va ser l’últim lloc que va visitar el traïdor que hi va deixar la vida executat. Temps convulsos. I més a les clavegueres de tota guerra.

L’avinguda Icària, un erm els caps de setmana, l’hem coneguda com un lloc freqüentat per treballadors, pel trànsit de mercaderies rodat i ferroviari, i pel moviment funerari cap el cementiri o de l’Hospital d’Infecciosos, l’antic llatzaret situat on avui hi ha l’Hospital del Mar. Un lloc cada cop més degradat que guardava la fisonomia del Sant Martí de Provençals industrial, aquella Manchester catalana que es resistia a abandonar el món dels vius.

I ara que ens hem situat amb el record en aquell escenari desaparegut (resta la xemeneia de Can Folch, fàbrica de farines, gel i destil·leria, a Icària amb Ramon Trias Fargas) farem el darrer viatge, en cotxe, sortint des de la porta del cementiri i deixant enrere l’avinguda d’una Icària que només va ser un somni. Ho farem dins d’un turisme, com fugint després d’un atracament. Veurem per darrer cop els magatzems i les fàbriques hores abans de ser enderrocats, l’entrada del Bogatell, els vells carrers, la carretera del Bisbe, l’estació de metro i desapareixerem sota el pont de la Barceloneta per sempre més.

[+]

Viaje a Icària. Barcelona 1987-1992. Transformación urbanística. Archivo fotográfico Martí Llorens

“Barri d’Icària”,Projecte Icària, de Marta Dominguez Sensada

VV.AA. Nou viatge a Icària. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou, 1990.

La xemaneia de Can Folch

Foto: Marta Domínguez Sensada, 2012

↧

Ungüent, bàlsams i linimens: xarlatans i ciència popular

October 17, 2013, 11:00 pm

≫ Next: Xarlatans i baladrers de Barcelona

≪ Previous: L'últim viatge a Icària (1987)

Ressenya: Charlatanes, d'Irina Podgorny

Cinema: Domingo de carnaval, d'Edgar Neville

Segurament, molts barcelonins encara recorden les parades ambulants que venien Ungüent de la Serp i Bálsamo el Tigre, que s’instal·laven davant del Teatre Romea, a tocar de les reixes del pati de la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu, un lloc adient on vendre pocions màgiques fetes d’olis essencials, plantes medicinals i alcohols; unes pastes llardoses que s’apliquen com emplastres i que suposadament curen tota mena d’afeccions: dolors musculars, cops, maldecap, migranyes, tos, picades d’insecte, ferides... Remeis miraculosos que venien els xarlatans al carrer i a les places atraient a cop de veu la gent, que se’ls escoltava encantats, com ens ho descriu Juli Vallmitjana a Sota Montjuïc (1908) parlant del Portal de Sant Antoni a Barcelona. Ara encara es venen, comercialitzats industrialment, a les fires ambulants i festives, com la de Sant Ponç, i en alguns herbolaris.

Els més vells potser recorden encara el xarlatà que durant la postguerra muntava la seva paradeta ambulant a la placeta de Sant Cugat, prop del mercat de Santa Caterina, per vendre un altre emplastre que es deia Serptuga. La gràcia del firaire era que per atraure la gent tenia una tortuga i una serp vius i una mona que saltava i corria al voltant de la parada i era l’atracció de grans i menuts.

Han estat segurament els darrers testimonis d’aquells xarlatans que aprofitaven els mercats i les fires per anunciar i vendre els seus productes a l’encant, o per arrencar queixals, envoltats d’atraccions, mags i fenòmens. Ara només ens queda el cinema per recuperar aquell món. Potser The Medicine Man (1930), de Scott Pembroke, és la pel·lícula que millor retrata aquells escenaris: ambientada als anys 20, la filla d'un botiguer s’enamora d’un metge itinerant, que arriba a un poblet amb la seva caravana conduïda per indis americans. El show per vendre un tònic meravellós que ho cura tot va acompanyat d’espectacles de varietats amb actors amb la cara pintada de negre, ballarines hawaianes i còmics, en un escenari decorat amb làmines d'anatomia.

En la filmografia espanyola podem trobar exemples a La calle sin sol (1948), de Rafael Gil, rodada a Barcelona i amb Manolo Morán fent de xarlatà; Angelitos del trapecio (1959), d’Agustín P. Delgado; i Edgar Neville amb Verbena (1941) i Domingo de Carnaval (1945), on Neville fa un homenatge a dos pintors del Madrid popular: Goya i José Gutiérrez Solana. Prenent com a excusa argumental un crim en el barri de Lavapiés, en el Rastro i el Madrid de 1917, Neville pinta tipus i ambients d'aquells anys. Una xarlatana canta les virtuts de la seva medicina:

“Miren, ¿saben lo que voy a regalarles? Un artículo que sirve para este público que tiene que estar la mayoría del tiempo que en vez de pensar en otra cosa tiene que estar tocando la guitarra por los picores y las erupciones. ¿Quieren ver cómo se quita esto? Muy fácil. Escuchen, que escuchando se aprende y el saber no estorba. Aunque soy una charlatana en estos momentos, termino mi trabajo y soy una persona decente. Y si no supiera que esto era bueno para ustedes, me pondría a arrancar piedras con los dientes en un camino. Porque tengo amor a mi trabajo lo mismo que un hijo a una madre pueda tener. ¿Tiene usted niños con costras? ¿Con pupas? Público culto que me está escuchando…” (1)

Aquestes escenes costumistes exposen la persistència d'una pràctica que es manté des dels inicis de la modernitat. Però el xarlatà és una figura que malgrat les aparences no forma part del folklore popular, sinó que forma part d’una tradició més antiga que lliga la medicina i les curacions al viatge i al poder de la paraula. Irina Podgorny explica (2) que en els diccionaris de la llengua toscana de finals del segle XVI el xarlatà apareix com un practicant pobre de la medicina, un traficant ambulant d'ungüents i altres remeis, que treia dents i publicitava els seus productes a la plaça, apel·lant a l'acrobàcia, la recitació, els jocs de màgia, la retòrica, el cant i la comicitat. Els seus productes no feien créixer el pèl ni tornaven els morts a la vida; no proporcionaven la joventut eterna ni d’altres miracles que eren pregonats per atraure un públic ignorant però necessitat d’esperança en una mesura pel cap baix igual a la necessitat de guarir malalties reals, sense importar quantes vegades s'hagués denunciat que els venedors de secrets venien, en realitat, mentides.

Arrencaqueixals ambulant

Però la mentida també forma part de l’espectacle, de la posada en escena. Els espectacles dels xarlatans tenen moltes semblances amb el teatre popular: els xarlatans i els actors portaven el mateix tipus de vida errant i el seu èxit es vinculava a la capacitat de parlar en públic, a l’escenificació, al gest, a l’astúcia i als jocs de paraules, i sobretot a fer versemblant una bona història.

Tampoc tenen una base científica els refranys i en canvi han gaudit d’un prestigi que arriba als nostres dies encara que sigui de forma fossilitzada en el llenguatge. I això és així perquè darrere d’allò que és pintoresc i popular s’hi amaga un fenomen perfectament imbricat amb la realitat des de fa segles. Els xarlatans, a vegades per atzar i a vegades per la capacitat per predir les expectatives dels pacients, van saber sobreviure en el temps i adaptar-se a les geografies humanes més diverses.

Els xarlatans, unint les innovacions tècniques de la seva època amb savieses d’un suposat origen ancestral, es van enfrontar a problemes de salut reals i van ajudar indirectament a l’evolució de la indústria farmacològica. Molts productes de farmàcia tenen un origen popular: bàlsams i ungüents com el liniment Sloan (que funcionava com el Reflex d'ara), els Parches Sor Virginia, Melisana, Agua del Carmen, les pastilles Juanola o el Vicks VapoRub tenen orígens semblants als de la Serp o el del Tigre, però amb un èxit comercial diferent. La farmàcia ha format part de l’espectacle com molts invents del segle XIX: l’electricitat, la fotografia, el cinema, els raigs X, les projeccions lluminoses o el gas hilarant, i han acompanyat exhibicions de tota mena de museus, figures de cera i anatòmiques, autòmats, fantasmagories, espiritisme o magnetisme animal, que es barregen a la plaça, al mercat i a la fira amb acròbates africans, indis del far west, faquirs “hindús” i mags “orientals”. I, en fer-ho, posaven la “ciència” al costat de la pietat cristiana, que col·locava l'esperança de salvació en els pobres. El xarlatà exerceix de profeta posant natura i ciència a l’abast dels desposseïts i busca, alhora, el benefici propi, com ho feia Francesc Roca a Barcelona amb el Museu Anatòmic Roca: en una època, les dues primeres dècades del segle XX, en que les malalties de transmissió sexual segaven vides a milers, Roca mostrava reproduccions de malalties mentre comercialitzava productes per combatre la sífilis i la blennorràgia.

Amb el pas del temps, però, l’espectacle és foragitat de l’espai públic i es tanca en un museu, en un teatre o en un hospital. I allò que l’evolució i el canvi de costums van rebutjar, va acabar oblidat.

No és fàcil rastrejar les notícies sobre xarlatans i exhibidors de rareses: la seva “vulgaritat” els va apartar de diaris i revistes i dels entorns il·lustrats. No hi ha tampoc al país gaires especialistes que s’hagin ocupat del tema, ni en llengua catalana ni castellana. Sí que cal esmentar, però, des de la història de la ciència investigadors com Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina), en el cas de l’estudi de la ciència en espais públics; José Pardo (CSIC), amb treballs sobre la interferència de profans en les exhibicions científiques; Albert Domènech (historiador), especialista en història de la sexualitat i de la il·lustració eròtica i pornogràfica del XIX a Catalunya i Espanya; Alba del Pozo (filòloga), amb una tesi sobre gènere i malaltia a la literatura espanyola del XIX-XX; i l’autor d’aquest apunt, Enric H. March (filòleg), al voltant dels museus de cera i anatòmics del XIX-XX, la seva aparició i desaparició, en especial el cas del Museu Roca (3).

En aquest context, és bo de senyalar la publicació de Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, d’Irina Podgorny, que ha editat l’editorial argentina Eterna Cadencia (Buenos Aires, 2012). El llibre és una antologia de relíquies literàries, observacions de naturalistes, relats de viatgers, ardits de col·leccionistes i comerciants; un recull de relats i notícies de la premsa periòdica argentina del segle XIX.

L’obra es llegeix gairebé com un llibre de relats que, per ser sud-americà, algú no iniciat podria pensar que es tracta d’històries de realisme màgic pel seu caràcter excèntric. Precisament, García Márquez, a Cien años de soledad, parla del retorn en dates concretes del calendari dels gitanos amb els últims invents de la ciència. Entre ells n’hi ha un que sap tornar de la mort i que visita llocs desconeguts i llunyans. García Márquez defineix el xarlatà clàssic, el personatge itinerant que fa viatges estacionals i que apel·la a un coneixement suposadament adquirit en llocs llunyans, i que comercia i fa circular objectes i sabers obtinguts en altres contextos. A Macondo, un poble on els seus habitants desconeixen els camins per sortir o arribar-hi, són els gitanos els qui porten les novetats de la ciència i de la tècnica, i fan servir els imans i les lupes com a atraccions per atraure l’atenció de la gent. I vist així, és curiós adonar-se que la “màgia” dels gitanos beu d’una tradició totalment europea, que als europeus no ens arriba com a tal perquè hem trencat la tradició que ens lliga als xarlatans: uns “farsants” que no poden competir amb la “veritat” de la ciència quan, en veritat, el seu relat enllaça amb la circulació del coneixement de què hem parlat abans quan esmentàvem la farmacologia. Curiosament, hem convertit en llegendaris o en personatges de conte uns individus a quals neguem l’estatus social (com als mateixos gitanos o als venedors ambulants).

Però que els textos seleccionats per Podgorny pertanyin a l’àmbit argentí no ens els fa gens llunyans ni estranys a la nostra cultura perquè els venedors de remeis, els fenòmens de la naturalesa, les fires i els museus de cera i anatòmics que descriu han passat per Europa i alguns per Barcelona. La majoria de relats són traslladables a aquest costat de l’Atlàntic. Però malgrat això, és necessari recuperar aquest món des d’aquí perquè potser hi sabrem reconèixer els venedors de fum que ens assetgen des del món de la política, de la televisió o de la publicitat.

¡Señores, pasen y vean en este libro al gran Doctor Meraulyock extrayendo una muela mientras, para distraer al paciente o tapar sus gritos, dispara con su pistola, el broche de la capa de Yocasta con que se sacó Edipo los ojos, una fotografía del alma humana tomada al microscopio! Descendientes de la bruja de Michelet, de los chamanes homeópatas de América, pioneros del médico trucho contemporáneo y de la sociedad del espectáculo, los charlatanes que han arrastrado sus gabinetes y museos por nuestras tierras son y no son culpables. Por eso aquí no hay una denuncia, mucho menos una sentencia: se registra cuánto hay en el charlatán viajero del saber laico y del empirismo triunfantes (claro que fundados a menudo en un tendal de cobayos humanos estafados, exhibidos o finados). Y se invita a sospechar cuánto de charlatana tiene la ciencia de un José Ingenieros o un José María Ramos Mejía: ¿acaso la revista dirigida por el primero, Archivos de Psiquiatría y Criminología, no contiene un artículo titulado ¿Cómo blanquear a un negro? y otro ¿Infanticidio entre los pájaros? Y al contrario, ¿no son los maestros charlatanes expertos en el uso de lo que los serios psicoanalistas contemporáneos llaman transferencia? (4)

Notes:

(1) Circo Méliès, Verbena (1941), en línia a i Domingo de Carnaval (1945), en línia a <http://www.circomelies.com/2011/10/charlatanes-del-17.html>.

(2) Irina Podgorny, “Origen y apogeu del charlatán”, Revista de cultura, Clarín, 18 d’abril de 2013.

(3) Zarzoso Orellana, Alfons. “Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, conferència pronunciada a l’Institut d’Estudis Catalans el 22 de gener de 2013 dins el cicle Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics. Vídeo disponible en línia a la Videoteca de l’IEC. <http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=350>.

Nieto-Galan, Agustí. Los públicos de la ciencia: Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Editorial Marcial Pons. Ediciones de Historia, 2011.

Domènech, Albert. “L’estètica eròtica del cos femení a finals del segle XIX a través dels dibuixos i litografies eròtics i pornogràfics d’Eusebi Planas (1835-1897) i el seu entorn”, dins Actes del Congrés El cos: objecte i subjecte de les ciències humanes i socials. Barcelona, Institució Milà i Fontanals, CSIC, 2009 (en prensa).

Domènech, Albert. Apuntes para la historia de la ilustración erótica y pornográfica en la España del siglo xix como contexto de los antecedentes de la historieta [en línia], en Tebeosfera 2ª época 9, Barcelona: Tebeosfera, 2011. <http://www.tebeosfera.com/documentos/textos/apuntes_para_la_historia_de_la_ilustracion_erotica_y_pornografica_en_la_espana_del_siglo_xix.html>.

Alba del Pozo, autora de la tesi Género y enfermedad en la literatura española del fin de siglo XIX-XX. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013.

March, Enric H. Articles sobre museus de cera i anatòmics: atraccions de fira a la Barcelona del XIX-XX, el cas de Francesc Roca, a Bereshit [blog]. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/Museu%20Roca>.

També és molt interessant el segon capítol, “La Barcelona del canvi de segle”, de la tesi doctoral:

Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 29-148.

(4) Text de la contraportada de Charlatanes, d'Irina Podgorny.

[+]

Ressenya a Encuentros de lectura, Santos Domínguez

[Bola extra]

↧

Xarlatans i baladrers de Barcelona

October 22, 2013, 12:00 pm

≫ Next: L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

≪ Previous: Ungüent, bàlsams i linimens: xarlatans i ciència popular

Baladrers de Barcelona, d'Aurelio Capmany.
Barcelona: Albón, 1946

Amb auques i notació
musical de les veus

Auca dels Baladrers de Barcelona, impresa
a Barcelonaper Antoni Bosch el 1865

(Font: Biblioteca-Arxiu Joan Amades)

Fragment de La calle sin sol (1948), de Rafael Gil
Localització: Portal de la Pau - Rambla

Anunci de sabons Tu-tú, creat pels Estudios Moro els anys 60,

parodiant l'escena del xarlatà de la pel·lícula

La calle sin sol (1948), de Rafael Gil

"Vendedores callejeros. El charlatán, comerciante de menor cuantía",
Félix Centeno. Exposición de Barcelona 1930.
Diario oficial, núm. 50, 15 de febrer de 1930

Localització: Portal de la Pau - Rambla

(Font: gentilesa de Francisco Arauz)

↧

L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

October 28, 2013, 12:00 am

≫ Next: Posada de llarg en el Somorrostro

≪ Previous: Xarlatans i baladrers de Barcelona

Rètol de la sala de billars i futbolins de l'Avinguda de la Llum
© Bereshit - Enric H. March

El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, ara fa 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X. Fins aquest 2013, la sala del cinema a restat tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat. La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema han guardat silenci, intactes, fins que l’espai ha estat reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià.

Joan Kleber amb el projector, l'any 1960

D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.

José Vázquez de Novoa, l'acomodador,
l'any 1973

El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor de les neules del Pampers i del zotal dels lavabos. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors rere la cortina de vellut.

Els lavabos de l'Avinguda de la Llum

[+]

La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]

[++ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula]
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula]
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip]

La platea del cinema fins el 2012

Fotomuntatge de © Paula Bruna

Des del 2013, sala d'exposicions

[+++]

Les ombres de l'Avinguda de la Llum
Roda el món i torna el BON

"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior.

Catálogo 30 ilustradores 1982.

Barcelona: Banco Exterior de España
(Font: Cosas de Absenta)

↧

Posada de llarg en el Somorrostro

October 31, 2013, 10:32 am

≫ Next: Dones barbudes i gegants

≪ Previous: L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

Capella i dispensari del Somorrostro (1956)

Durant els anys 40, es va anar recuperant la vida social d’abans de la guerra. Sobretot qui s’ho podia permetre. Els joves de casa bona van tornar a fer festes, reunions informals o “posades de llarg”, on les noies de 18 anys lluïen el primer vestit de nit.

La Pilar Bonfill ara té 74 anys, i ha començat a escriure els records d’aquella època. Explica que l'any 1948, en una d'aquestes festes, el Vicenç Sánchez, un cosí seu, li va parlar d'un lloc que acabava de descobrir i que l'havia impressionat molt.

La Pilar i una amiga seva, la Carmen Catà, van insistir perquè el Vicenç les dugués a veure això que tant l'havia colpit. I al cap d'uns dies, sense dir-ne res a la família, van travessar tota la ciutat des del passeig de Gràcia fins al Poblenou i, finalment, darrere un mur llarguíssim, va aparèixer el gran misteri: el barri del Somorrostro.

El barri s'havia començat a construir a finals del segle XIX. Llavors era un petit nucli de barraques de pescadors que quedava encaixat entre els murs de la fàbrica del gas, la via del tren i la riera del Bogatell. El 1948, quan hi van arribar el Vicenç i les dues noies, unes 2.000 persones hi vivien en la misèria absoluta.

La Pilar i la Carmen es van esgarrifar: era un barri immens, sense llum, sense clavegueres i amb una cua perpètua davant l’única font d’aigua potable.

Les barraques es construïen amb fusta vella, maons o llauna. Al carrer, una barreja de sorra i escombraries, els nens jugaven i les rates es passejaven.

La setmana següent, els tres joves hi van tornar. Però, aquest cop, no hi van anar sols. Van convèncer uns quants amics perquè els acompanyessin. Volien ajudar i van començar ensenyant als nens a llegir i escriure. A partir de llavors, tots els diumenges al matí els passaven al Somorrostro.

El Vicenç era més gran i més independent, però les dues noies havien de seguir fent la vida de sempre. La casa, la família, els estudis... i els diumenges a la tarda, s’arreglaven i anaven al club de tenis. Però ja no era el mateix. Conèixer la misèria les feia sentir incòmodes en el seu món.

Aquesta experiència va marcar tots els joves que s’havien compromès amb el Somorrostro. Però també els va unir molt. Fins i tot es van formar algunes parelles. La Pilar va conèixer el Pepe, que seria el seu marit, i la Carmen va començar a festejar amb el Vicenç.

Al cap d’un any, gràcies a les ajudes econòmiques d’amics i familiars, van aconseguir prou diners per comprar una barraca i convertir-la en dispensari. En aquell moment era una prioritat. Era un petit consultori on es feien els primers auxilis, però no n’hi havia prou, perquè al barri hi havia problemes de salut greus que necessitaven intervenció mèdica.

El doctor Joaquim Ramis, només acabar la carrera, va començar a treballar de pediatre a l’Hospital d’Infecciosos, a tocar del Somorrostro. Ell, amb d’altres especialistes, va començar a visitar malalts de tuberculosi a la barraca dispensari.

Tot i el risc d’infecció, els nois continuaven anant al Somorrostro. I tot i la preocupació de la família, ni la Pilar ni la Carmen no es van posar mai malaltes. Però el Vicenç, sí. Li van diagnosticar tuberculosi pulmonar.

Va estar uns mesos ingressat en un sanatori a Granada, no va millorar i va tornar a Barcelona. Va estar molt temps ingressat i va patir molt. A l’hospital, l’acompanyaven la colla d’amics del Somorrostro i la Carmen, que va estar al seu costat fins al dia que va morir.

El Somorrostro va continuar existint 15 anys més, fins al 1966. Però només van caldre 15 dies per fer-lo desaparèixer.

Sinopsi argumental de "Gola", Pecats capitals (capítol 5)

Joan Gallifa, direcció i realització

↧

Dones barbudes i gegants

November 3, 2013, 11:00 pm

≫ Next: El Taxidermista: el Museu de les Bèsties

≪ Previous: Posada de llarg en el Somorrostro

Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de la natura. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actor de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.

En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).

Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay

una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.

Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?

Se dice que las mujeres no entran fácilmente

en ese lugar bienaventurado

Clementine Delait, mujer barbuda

Els integrismes religiosos tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels i mantellines, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (2), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (3) o a la pàgina web The Human Marbels (4).

Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama

(Ressenya a En la lista negra)

A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.

Sense abandonar el món dels fenòmens de fira, s’acaba de publicar El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (4). A mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,

amb la seva mare i un veí

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.

Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco

Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864

Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (5), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (6).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular

Galeria de barbudes

Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

Madame Delait (1910)

Krao (principis S. XX)

Annie Jones (1886)

Julia Pastrana (ca. 1850)

Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),

José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)

Castell de Blois (França)

Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590),

Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)

Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos

d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878

Motllo del cos d'Agustín Luengo

Museo Nacional Antropológico

Notes i bibliografia:

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(3) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999.

(4) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels [pàgina web].

(5) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(6) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(7) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. <https://revistas.ucm.es/index.php/REML/article/download/REML1010130010A/22910>.

↧

El Taxidermista: el Museu de les Bèsties

November 9, 2013, 12:26 pm

≫ Next: Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona

≪ Previous: Dones barbudes i gegants

Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, el Taxidermista

Dijous 7 de novembre es va inaugurar a la Galeria de la Fundació Setba, en el número 10 de la plaça Reial, l’exposició El Taxidermista, que estarà oberta fins el 31 de gener de 2014, una mostra que s'emmarca dins del projecte “La memòria de la Plaça”, amb el qual es vol recuperar la memòria d’aquest indret a través dels seus habitants i dels establiments que en conformaven el paisatge en el passat i dels que ho fan actualment.

El Taxidermista és la recreació de l’emblemàtic Museo Pedagógico de Ciencias Naturales que Lluís Soler i Pujol va obrir l’any 1889. Una botiga-museu dedicada a la dissecació d’animals i al col·leccionisme de peces zoològiques i geològiques, que va ser una de les subministradores d’aquest material per a col·leccionistes particulars, institucions pedagògiques i museus.

La galeria es transforma en la botiga de Soler i Pujol amb diorames i peces originals, material de documentació i fotografies de Toni Catany, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Colita i Pepe Encinas, juntament amb obres d’artistes contemporanis que recreen en la seva producció un cert esperit de taxidermista: Nasevo, Miquel Macaya, Carles Piera, Guim Tió i Eduard Palaus.

El Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, que popularment el coneixíem com a Museu de les Bèsties, quan hi anàvem a badar o a comprar minerals o fòssils, va tancar el 1991. Va ser juntament amb el Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella i el Museu Darder de Banyoles abans de la reforma i la eliminació del boiximà i les peces anatòmiques humanes, les darreres referències d’un món que pertanyia al segle XIX. També hauríem de recordar el Museu Areny o Casa Ferrer, instal·lat en el número 10 de la mateixa plaça Reial, potser enfosquit per la grandiositat del seu veí. El metge i taxidermista Pau Areny de Plandolit va obrir un comerç semblant durant els anys 10 al carrer Escudillers 66, i Felip Ferrer i Vert en va obrir un altre el 1928 al carrer Muntaner 15. El primer es va acabar traslladant a la plaça Reial, i més tard Ferrer es va quedar amb el negoci d’Areny.

Aquests establiments decimonònics tenien sentit quan l’única possibilitat didàctica i de posar la ciència a l’abast acadèmic i de la curiositat del públic burgès passava per les botigues i les col·leccions de ciències naturals i pel museus de cera i anatòmics. El progrés i els avenços científics i tecnològics els van anar relegant com a relíquies del passat fins que la impossibilitat de subsistir com a negoci els ha fet desaparèixer, i els hem acabat enyorant com a paisatge del nostre passat. Potser és una història que no té solució: cal destruir per desitjar el que es tenia.

Lluís Soler i Pujol (1871-1923) va néixer a Santpedor però es va traslladar a Barcelona per estudiar la carrera de Ciències Naturals. Va ser deixeble de Francesc Darder, veterinari de formació i aficionat a la història natural i a la taxidèrmia, que va arribar a formar una gran col·lecció particular de ciències naturals i d’anatomia comparada i humana. Aquesta col·lecció és la que va conformar el Museu Darder, però abans de portar-la a Banyoles va estar oberta al públic a Barcelona. Primer en el carrer Jaume I 11 (1887), amb el nom de Casa Darder. Més tard, el mateix any 1887, va obrir el Gabinete de Historia Natural en el carrer Mendizábal 19, lloc on va estar fins l’Exposició Universal de 1888, en què es va convertir en una de les atraccions més visitades pels forasters que visitaven Barcelona. Més tard, l’any 1889, es va traslladar com a Museo Darder a la Via Diagonal 125 (avui avinguda Diagonal), al cap de munt de la rambla Catalunya, aleshores encara Vila de Gràcia.

Casa Luis Soler Pujol, el primer local del Taxidermista,

en el carrer Raurich 16-18

Soler i Pujol es va establir pel seu compte el 1889. Fins el 1908 l’establiment que aleshores s’anomenava Casa Luis Soler Pujol estava situada a la cantonada dels carrers Raurich 16 i 18 i Heures 8 i 10, i per necessitat d’ampliar el negoci el 1909 s’instal·la al número 9 de Raurich, a tocar del carrer Ferran. La producció de material de ciències naturals de tota mena per abastar els col·legis regentats per religiosos i els instituts de segona ensenyança creats a partir de la Llei Moyano van multiplicar l’èxit del negoci. Originalment, el goril·la portava sota el braç dret un indígena africà, que posteriorment va ser eliminat per considerar-se poc adequat.

Interior de la botiga de Raurich 16-18.

Luis Soler Pujol. Manual de taxidermia.

arcelona, 1908

Durant la Gran Guerra (1914-1918), Lluís Soler va comprar a un anglès un immens goril·la que va instal·lar dissecat a la botiga, i era tanta la gent que s’acumulava davant dels aparadors, obstaculitzant el trànsit, que l’Ajuntament va haver de cridar l’atenció de Soler i li va prohibir l’exhibició cara al carrer.

L'estiu de 1919 el taxidermista es trasllada al número 10 de la plaça Reial, en el mateix edifici on va néixer Francesc Pujols, i el 1926 ho fa en el número 8, en el local on va haver el Gran Café Español (1859) de les tertúlies d’Àngel Guimerà i on avui, des de 1999, hi ha un restaurant, que del vell museu encara en conserva el rètol de Museo Pedagógico de Ciencias Naturales.

Lluís Soler i Pujol, va morir a Barcelona el 28 de març de 1923. La seva vídua, Maria del Carme Boix va continuar amb el negoci amb el nom comercial de “Vda. de Luis Soler Pujol”, i mantenint el rètol de “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” i la ubicació a la plaça Reial, ara en el número 8.

El goril·la del Museo Pedagógico, portant del braç

l'indígena africa que més tard va ser retirant

per no ferir sensibilitats

Quan mor el 1948, ja feia temps que portava el negoci Josep Palaus, marit de la seva filla Anna, i va estar al capdavant de la botiga fins 1979, any de la seva mort. Durant aquells anys el Museu Pedagògic va viure l’etapa més mediàtica de la seva existència, sobretot per l’encàrrec de dues-centes mil formigues que Dalí hi va fer poc després d’acabada la guerra, i que no es va poder servir. O per la perfomance que recull una fotografia que Destino va publicar el maig de 1960: aquest any, el pintor va fer dissecar un tigre, un lleó i un rinoceront que, una vegada acabat, va sortir de la botiga sobre rodes i amb Dalí al damunt. L’animal es pot veure a l’exposició, cedit pel Museo de Ciencias Naturales El Carmen (Onda, Castelló), que el va adquirir a la vídua Soler junt amb un centenar més d’animals. I va ser també aquí on Ava Gardner va fer dissecar el cap del toro que li va brindar Mario Cabré quan l’actriu va ser a Catalunya durant el rodatge de Pandora y el holandés errante.

Aparador del meseu. Ramón Dima, 1948 (Destino)

Mort Josep Palaus, l’Anna Soler, la seva dona, es va encarregar de la botiga fins 1986, any també de la seva mort. El negoci es va anar esllanguint, perquè la taxidèrmia ja no interessava ningú. Els fills, Carme, Frederic i Ignasi, van ser al capdavant fins als últims temps. De res va servir buscar nova clientela obrint sucursals al carrer París –entre Casanova i Villarroel– i al Poble Espanyol de Montjuïc. Quan el local tanca, el 1991, Carme Palaus n’és l’única propietària. En un últim intent de mantenir viu el negoci, ella i el seu marit Ignasi obren una botiga a la plaça de les Palmeres a Sant Andreu de Palomar: Carme Palaus. Ciències Naturals. Una botiga plena de caixes de vidre amb papallones dissecades, escarabats, una taràntula, cargols, estrelles de mar... En un moble centenari, relíquia de la plaça Reial, hi ha un cap de peix espasa, al costat, una guineu dissecada, i a sota, un cadell de gos. És l’any 2005 i ja han decidit abaixar la persiana. La Carme Palaus va morir a finals de 2008 i el seu marit Ignasi el 2010.

L’any que ve es compliran 125 anys que Lluís Soler es va llençar a l’aventura, i dels seus treballs i els dels hereus només se’n pot seguir la pista en el Museu de Geologia i el Museu de Zoologia gràcies a les col·leccions que Soler va nodrir i que van acabar cedides a aquests museus: la Folch i la Cervelló i Bachs, de minerals; la Bot, de malacologia; o la Pons Oliveras i la Lluís Domènech, d'ocells.

Tot un món desaparegut. En el millor dels casos, tancat en vitrines però mig apartat dels circuits museístics habituals, que veuen en aquestes relíquies del passat una manera poc didàctica d’ensenyar ciència. El valor, però, està en la pròpia col·lecció com a testimoni de la història de la ciència, i com a tal s’hauria de preservar.

El Museo Pedagógico de Ciencias Naturales no estava sol en aquella Barcelona del XIX. Ja hem vist que Fransec Darder va tenir en tres locals diferents el Gabinete de Ciencias Naturales, i que el Museu Areny i la Casa Ferrer també es dedicaven a la taxidèrmia i a la venda de material geològic i zoològic. Entre 1626 i 1857 el Gabinet d’Història Natural de la família Salvador, una col·lecció de curiositats naturals que aquesta família d’apotecaris va iniciar al segle XVII i van instal·lar a la farmàcia que tenien al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui davant de Correus). El Gabinet, que tenia el seu origen en les cambres de meravelles, compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, està actualment tancat al públic en el Institut Botànic de Barcelona. Però en el marc dels actes del Tricentenari BCN, l’Institut Botànic organitzarà l’exposició Salvadoriana. La col·lecció Salvador d’història natural del segle XVIII, que es podrà veure d’abril a desembre de 2014.

A pocs metres del primer local de Lluís Soler, al carrer Quintana amb Ferran, des de l’any 1867 hi havia la botiga Historia Natural, que es dedicava a la venda i exposició de material de ciències naturals: flora, fauna, anatomia comparada, esquelets, frenologia i models d'anatomia en cera.

Però el més curiós és que al carrer Raurich, allà on va haver la Casa Luis Soler Pujol, l’any 1866 s’hi va instal·lar el primer museu anatòmic de què es té notícia. La premsa ho anunciava així:

“Se ha abierto en la calle Raurich un gabinete anatómico que contiene más de ochocientos ejemplares de diversos fenómenos de los que se realizan en el cuerpo humano, muchas figuras de tamaño natural dispuestas para el estudio de anatomía y cirugía práctica y otras distintas, objetos dignos de ser visitados por los inteligentes.”

[...] Llama la atención un hidrocéfalo, y una rica exposición de fetos desde su estado de embrión hasta su completo desarrollo.”

Era un món estrany. Tant que l’hem esborrat de la memòria perquè, en el fons, ens feia sentir incòmodes. De tant en tant, però, mirem enrere, i recuperant el passat potser entenem millor els nostres actes. En tot cas, El Taxidermistaés una exposició amable i imprescindible per a qui vulgui recuperar un passat proper i per a qui l’ignori, lluny de la morbositat que despertava a finals del segle XIX la ciència com a espectacle popular. Només cal escoltar (llegir) les paraules de Núria Viladevall Palaus, besnéta de Lluís Soler, que al costat d’Eduard Palaus, també besnét, ens parlaran, dijous 28 de novembre, d’Olors i records:

“Eren els anys 70. Sortíem de l’escola i la mare ja ens esperava darrere els grans aparadors de la botiga. Ella, des de l’interior, amb un somriure complaent, ens indicava que miréssim les peces que anava disposant ordenadament: una geneta que trepa sobre un tronc, una serp que mostra els incisius, un cristall de quars de grans dimensions, una caixa plena de coleòpters accentuant la seva gran diversitat... Es veu bé des del carrer?, ens preguntava en entrar.

Tot seguit anàvem a fer un petó, primer a l’avi, que normalment el trobàvem a l’espai on havia la calaixera dels lepidòpters. Sovint, canviava de lloc les papallones. Nosaltres n’admiràvem la bellesa de formes i colors mentre oloràvem l’essència de mirbana. Ell n’agafava una. Mireu aquesta “blaveta” mascle, quins colors! Tot seguit agafava una “blaveta” femella i ens ensenyava els colors marrons del darrere Veieu? El mascle sempre crida l’atenció!

Després anàvem a fer un petó a l’àvia. Ella sempre estava asseguda al seu escriptori, entre llibres de comptabilitat, tinter, plumilla i paper d’assecar de color rosa. M’agradava molt aquell espai presidit pel quadre del seu pare, sota del qual una placa deia: Lluís Soler Pujol, fundador del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” 1898. Quan podia, l’àvia ens explicava l’admiració que sentia per ell, naturalista, científic, didàctic i divulgador. Gràcies a ell moltes escoles i museus podien conèixer el món animal. Hi ha molts darwins petits a la vida!

A la botiga entrava el públic i preguntava: Podem veure els goril·les? Sempre hi havia gent passejant entre les nombroses vitrines plenes d’esquirols, tórtores, mofetes... i a les parets, caps de cérvol i banyes de tota mena; per sobre les vitrines, pells de guepard, de guineu, de zebra...

L’àvia ens deia que anéssim a buscar algun encàrrec al taller; els treballadors dissecaven a l’entresòl. El Paco, els ocells. L’Eduardo muntava els esquirols sobre troncs amb pinyes; el Luna una guineu o una marta sobre una roca de guix i l’Ernest feia els rèptils; el Miquel adobava les pells que recollia de les tines plenes de formol, impregnant tot l’espai d’aquella forta olor. Ara la pell d’una gasela, ara la d’un porc senglar... Jo acariciava les plomes suaus del gran duc, admirava els colors dels martinets o resseguia la cua d’un toixó.

I quan era l’hora de tancar, algun dels treballadors baixava les cinc persianes de la botiga i totes les olors quedaven empresonades. Molts records també van quedar dins quan es va tancar definitivament. Avui, gràcies a aquesta exposició homenatge a la taxidèrmia dels meus avantpassats, se m’ha despertat la memòria dels records i les olors.

Però sobre tot és un homenatge a les persones que van conduir la botiga: el besavi Lluís Soler, la besàvia Carme Boix, l’àvia Anna Soler, l’avi Josep Palaus, els tiets Ignasi, Frederic, Xavier i Francesca i, sobretot, la mare Carme Palaus que, al costat del meu pare, Ignasi Viladevall, ens varen transmetre amb orgull i sensibilitat, els coneixements i l’amor a la natura.”

Anunci de la contraportada de la revista Iberia (1947),

amb un tzantza o cap reduït de la tribu amzònica shuar,

coneguts també com a jíbaros. Durant els anys 40 i 50

va ser un dels productes més solicitats del museu

Bibliografia:

Llopis, Arturo. “Taxidermistas bajo los porches. Un negocio que quita la cabeza”, Destino, núm. 578, setembre de 1948, p. 3-5.

March, Enric H. Arxiu particular.

Pardo Tomás, José. “Escrito en la rebotica. Coleccionismo naturalista y prácticas de escritura en el gabinete de curiosidades de la familia Salvador. Barcelona, 1626-1857”, Cultura Escrita & Sociedad, 10 (2010), p. 17-52.

Pérez Moreno, Salvador. “Soler y Palaus: 111 años de Taxidermia” [blog]. Taxidermidades, 18 de gener de 2013.

Permanyer, Lluís. “Adiós al taxidermista”, La Vanguardia, Revista, 23 d’octubre de 1991, p. 4.

Permanyer, Lluís. “La tienda del taxidermista de la plaza Reial, un espacio mágico y sugestivo, va a cumplir un siglo”, La Vanguardia, 3 de juliol de 1988, p. 37.

Sempronio. “El establecimiento del taxidermista proporciona ideas al calenturiento cerebro daliniano”, Destino, núm. 1188, 14 de maig de 1960.

Setba. El Taxidermista. Barcelona: Fundació Setba, 2013. Catàleg de l’exposició “El Taxidermista”, comissariada per Cristina Sampere.

Catàleg de l'exposició

↧

Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona

November 15, 2013, 11:00 pm

≫ Next: 150 anys del Romea: una història oblidada

≪ Previous: El Taxidermista: el Museu de les Bèsties

Lola Bonella, la Monyos

Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars populars, els monumentalitza.

Si volem buscar un nom, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Es deia Lola Bonella, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’Hospital Marítim, amb 89 anys.

En el Museu d’Autòmats del Tibidabo es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona.

Autòmat de la Monyos (1913)

(Museu d'Autòmats del Tibidabo)

Però la Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que servien per reproduir escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnogràfiques, o d'aparells de tortura o d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitja que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

Pedro Sampablo, l'home dels coloms

Si repasséssim la imatgeria popular en trobaríem més. Els gegants de la Sagrada Família, per exemple, tenen l’home dels coloms, un dels personatges més carismàtics de la Barcelona dels anys 50 i 60 del segle passat, que malgrat ser del Clot passejava per altres llocs de Barcelona el seu carret fet de gàbies amb els sis coloms que acompanyaven Pedro Sampablo fent cabrioles mentre la gent els mirava encantada. La seva vida era de pel·lícula i mereix un escrit a part. A L’home dels coloms trobareu la seva història acompanyada d’un fragment del documental Aspectes i personatges de Barcelona (1964), de Carles Barba, on apareix durant uns breus segons.

Aquesta és la part amable d’una realitat dramàtica, que tant aleshores com ara es compon de centenars i milers de vides marginades que viuen entre nosaltres en la demència i la misèria més absolutes. No sé si són ells que es converteixen en personatges per instint de supervivència o som nosaltres que acabem construint una realitat de pessebre, on cadascú fa el seu paper com si el determinisme ens governés. Com si la vida fos una auca.

↧

150 anys del Romea: una història oblidada

November 19, 2013, 11:00 pm

≫ Next: L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

≪ Previous: Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona

Façana del Teatre Romea l'any 1903,

quan Adrià Gual hi va estrenar El místich

Ara fa 150 anys que el Teatre Romea alçava el teló per primer cop. Els mitjans ja s’han encarregat de fer els honors a l’esdeveniment. El que llegireu ara no és la crònica habitual de la dramatúrgia desplegada en el que va ser Centre Dramàtic de la Generalitat entre 1981 i 1998, sinó que vol treure a la llum alguns detalls oblidats de la seva història.

El 18 de novembre de 1863 s’inaugurava el Teatre Romea. Ho feia a l’edifici del carrer Hospital 45, que ocupava el solar on va haver la biblioteca del convent de Sant Agustí Nou, desamortitzat el 1835. En aquell solar hi van funcionar dos teatres. El de Sant Agustí, de 1850 a 1887, que amb el nom d’Odeon va trencar l’hegemonia del Teatre de la Santa Creu, durant tres segles l’únic teatre no líric de Barcelona (1), que va prendre el nom de Principal quan el Liceu va ser inaugurat el 1847. I en el mateix edifici, el de l'Hospital, que funciona a la sala del segon pis, on es feien balls, festes i representacions teatrals. L’any 1863, com dèiem, va passar a dir-se Teatre Romea quan es va traslladar al número 51 del mateix carrer Hospital, on és ara. El nom li va ser posat en homenatge a Julián Romea Yanguas, un popular actor romàntic murcià sense cap relació especial amb Barcelona. Explicava Lluís Permanyer a la xerrada que pel 150 aniversari va oferir el 4 de novembre des de l’escenari del mateix Romea que l’elecció del nom va anar acompanyada de polèmica perquè es postulaven altres noms, entre ells, en castellà, el de Teatro de Don Jaime el Conquistador.

El Teatre Odeon (dibuix d'època)

L’Odeon i el Romea van ser veïns durant uns quant anys, però així com aquest va esdevenir des del primer moment temple del teatre català, l’Odeon era conegut per les seves representacions truculentes, de sang i fetge, com agradaven a l’època, i va ser conegut com l’Escorxador. Una de les obres que van tenir gran èxit va ser La monja enterrada en vida, ó lo secret d'aquell convent, de Jaume Piquet, estrenada el 8 de febrer de 1885.

L'argument de l’obra no era purament imaginativa, sinó reflex d'alguna cosa que havia passat i que la premsa liberal de Barcelona va comentar extensament durant molts dies. Dels relats publicats es desprenia que una nit un jove va escalar des del carreró que anava de la plaça del Pedró a Riera Alta la paret de l’hort del convent de les Jerònimes que donava davant de casa seva per agafar unes taronges per satisfer l’antull de la seva dona embarassada. Quan era pujat al taronger va veure sortir una mena de processó de monges que en duien una a enterrar tot i que encara bellugava. Segons unes versions, el jove va anar a comunicar el fet; segons Amades (2), la va desenterrar i la monja, jova i molt agraciada, li va explicar que era filla d’una família de diners del carrer de la Princesa i que s’havien desfet d’ella per enveges.

La qüestió és que el fet s’emmarca en el context anticlerical i la crema de convents de la Setmana Tràgica i de les dècades anteriors (3). L’obra va ser representada diverses vegades en altres teatres durant molts anys (4) i el 1909 tothom tenia en el record el cas del convent de les Jerònimes, que va ser cremat, profanat i les monges –aquelles a les quals Lerroux demanava treure l’hàbit per elevar-les a la categoria de mares– van ser desenterrades.

Tornant al Romea, aquell del qual en Josep Roca deia que “[...] a Romea s’hi reuneix la classe mitja y’l públich sensible y de bona fé que’s commou ab las emocións dramáticas y riu de gust ab las patotxadas cómicas” (5), val a dir que no només s’hi va fer teatre –aquesta vessant la deixarem per als especialistes–, sinó també cinema i en dos moments puntuals va participar d’espectacles si no “truculents” com a l’Odeon, sí fora de l’esperit amable de l’escena catalana. Però anem a pams.

En tres ocasions el Romea va oferir cinema. La primera vegada va ser del 21 al 23 de desembre de 1897 (6). Era la dotzena vegada que s’oferia a Barcelona una projecció de fotografies animades després de les experiències del Salón Edison, el Teatre Principal, el Novedades, els fotògrafs Napoleón, el Cafè Colón, el Salón de Ventas, el Salón New London, el Palau de Belles Arts, el Teatre Líric, Eldorado i el Cinematógrafo Lumière del Paral·lel. En aquesta ocasió es va contractar el “famoso invento heliocinógrafo de Baussuet (fotografías animadas), espectáculo de grande éxito en Londres y Nueva York. Además, la pieza L’apotecari de Malgrat y tres actos de Don Juan Tenorio.” (7)

El 13 de gener de 1927 s’hi va estrenar El místich, basada en l’obra de Santiago Rusiñol, i duta al cinema per Joan Andreu i Josep Maria Maristany. Un fracàs absolut, explica Joan Munsó (8), malgrat (o potser per aquesta raó) que la projecció va comptar amb una considerable posada en escena amb Esbart Dansaire i un nombrós cor que va interpretar la Salve a la Mare de Déu de Montserrat, i la pel·lícula va ser acompanya per música regional composta expressament per a El místich. La qüestió, però, és que la següent projecció, el 6 d’abril del mateix any, sí que va ser un èxit. S’estrenava Entre la vida y la muerte. Ara hi tornarem.

Les dues últimes vegades que el Romea va oferir cinema van a l’octubre de 1941. La primera el dia 2, amb “la emocionante película de época” El correo de la emperatriz, acompanyada d’Alto mando i els noticiaris de la Fox i Ufa; la segona el dia 7, Cancionera, basada en l’obra dels germans Álvarez Quintero, acompanyada de La dama fugitiva, noticiaris i dibuixos.

La Vanguardia, 6 d’abril de 1927

Entre la vida y la muerte va ser presentada a la premsa com la “Exhibición completa de la sensacional de partos y operaciones quirúrgicas [...]. Filmación en los hospitales Clínico, y en varias clínicas particulares de Barcelona”. S’anunciava la presència dels doctors Salvador Cardenal, Mateo Bonafonte, José Bassedas, César Torrens i Luis Torrents (La Vanguardia, 6 d’abril de 1927). Va ser projectada durant 17 dies al Romea, omplint el teatre cada dia “de un público ilustradísimo”, com subratllava La Vanguardia del 19 d’abril quan la pel·lícula va ser presentada en el Teatre Bosque. S’esmentava aquest públic il·lustrat perquè durant els anys 20 i 30 del segle passat van ser diverses les projeccions de documentals que giraven al voltant de l’exhibició d’operacions i parts. En el seu moment ja vam parlar de dues de les pel·lícules que Francesc Roca, el mag i empresari del Paral·lel, va exhibír a Barcelona: Los averiados (1933) Como venimos al mundo (1934).

Aquestes pel·lícules, sota l’empara de la medicina, la Creu Roja i la lluita contra les malalties venèries, circulaven entre el públic popular amb el mateix esperit morbós que es visitaven el museus anatòmics. El terreny que competia a la ciència es posava a l’abast dels profans de la mà de persones implicades en el món de l’espectacle amb l’afany d’obtenir un benefici econòmic, que en algun cas passava per la venda de productes farmacèutics. Era una sofisticació dels ardits dels xarlatans.

Ja hem parlat més d’un cop (vegeu Museu Roca: l’espectacle de la sífilis i el sexe) de com els museus anatòmics i les pel·lícules mèdiques, tot pretesament científic, atreien un públic desitjós de descobrir allò que s’ha de mantenir ocult: l’interior del cos humà però, sobretot, la nuesa. De res servia que es mostressin els efectes de freqüentar la prostitució ni els estralls de la sífilis i d’altres malalties de transmissió sexual, sinó que allò que es reflectia en la ment era el pecat i la transgressió. Subratllar que el públic era il·lustrat i intel·ligent era una forma d’allunyar la possible concupiscència de l’espectador.

I és aquí on entrem en un dels esdeveniments que va acollir el Romea fora del teatre i el cinema: un museu anatòmic. Esdeveniment que ha quedat esborrat de la memòria del teatre amb la mateixa eficàcia que ho ha estat l’existència, pel cap baix, dels més de vint museus anatòmics que han circulat per Barcelona entre 1866 i 1938. El que va començar sent un “entreteniment” burgès, més o menys publicitat en els mitjans escrits de l’època, va acabar convertit en una atracció amb un fort component sexual, que compartia espai amb els llocs de prostitució i les barraques de fira: el Paral·lel i els carrers adjacents. En aquest moment, deixa de parlar-se d’allò que es considera vulgar i queda esborrat de la memòria.

Corrien els mesos de juliol i agost de 1876 quan el Romea va acollir una col·lecció de figures de cera que barrejava les escenes habituals bíbliques i històriques. No oblidem que els museus de cera feien la funció que amb l’arribada del cinema van fer els noticiaris cinematogràfics:

“Gran Museo de Figuras de Cera, presentado por primera vez en esta capital, calle del Hospital. Teatro Romea. Exposición diaria desde el anochecer á las 11. Los días festivos además por la mañana de 10 á 1. Notabilísimos cuadros bíblicos y mitológicos, personajes célebres y grandes hechos históricos nunca vistos. Entrada 2 rs.” (La Imprenta, 16 de juliol de 1876)

Alguns d’aquests quadres històrics, que podien anar canviant segons l’actualitat, eren “Don Amadeo de Saboya visitando el cadàver de don Juan Prim. Enterramiento de la Moncloa. Fraguas de Vulcano. Rapto de Proserpina. Episodio de la guerra”; i tancava la presentació del contingut de la col·lecció amb un “Gabinete reservado, y otras muchas”, que ocultava la presència de figures anatòmiques i instruments de tortura que no podien ser exhibides sense previ avís per no ferir sensibilitats, però que alhora era la manera d’atraure la curiositat i despertar la morbositat del públic.

Al·legoria de les infeccions venèries,

segons un cartell de la pel·lícula

Los averiados, distribuïda

per Francesc Roca

No sabem amb exactitud què ocultava el reservat del museu de cera, però pels catàlegs d’altres museus anatòmics que van ser a la ciutat en aquells anys del segle XIX, ens en podem fer una idea. N’oferim algunes mostres. Posem-nos en situació. Mireu a la fotografia que encapçala l’apunt l’aspecte que tenia l’edifici del Romea l’any 1903, quan s’hi Adrià Gual va programar El místich. Estem en el saló reservat aïllats de la resta del museu. L’estança està il·luminada amb llum de gas. Som a l’any 1876.

SALÓN RESERVADO

Un miembro viril, quitado el pellejo, enseña la ramificación de las venículas sanguineas y de los nervios.
Una deformidad. Este hombre no tiene ni uretra ni vejiga; está obligado á llevar siempre una vejiga de tocino, en la cual entra la orina. Todas las cuatro semanas este hombre tiene un derramamineto de esperma que le causa grandes dolores.
Un hermafrodita hembra. Esta mujer se puede casar, pero no tendrá hijos.
Un miembro viril infectado, secado.
Amputación del miembro después de la enfermedad larga y de bubones de los dos lados, enseguida que la parte genital estará atacada de la gangrena.
Exploración con el espejo de la matriz (speculum). Se examina las partes genitales interiores femeninas con el espejo de la matriz, para saber si son atacadas de la sífilis, porque no hay absuluta necesidad que haya síntomas exteriores; así verá V. aquí una llaga al orificio de la matriz.
Procidencia del rectum con una blenorragia á consecuencia de pederastia [vol dir “sodomia”].
Una parte genital hembra al estado de virginidad.
Una parte genital hembra de una virgen de 80 años, sin pelos.
Cintura de castidad. Este aparato, que se puede casi poner en la categoría de los instrumentos de tortura, viene de la época de las cruzadas (fin del siglo undécimo). Los caballeros que se marchaban para Palestina, con inyención de librar [sic] la tumba de Cristo y de audar á los cristianos, ponian á sus esposas la cintura de castidad, y se guardaban la llave; estaban así seguros de encontrarlas puras á la vuelta.

Figures de cera amb la gestació i l'estracció de la placenta,

procedents de la col·lecció Roca (Propietat de Leo Coolen)

Durant més d’un segle els museus de cera, les col·leccions anatòmiques, els aparells de tortura (amb demostracions de decapitacions com les que oferia el Museu Roca al Paral·lel) i les execucions, mentre van ser públiques, eren un èxit de públic. Però va passar l’estiu de 1876 i el Romea va recuperar la normalitat amb les gatades de Serafí Pitarra mentre els melodrames de sang i fetge els programava l’Odeon (encara faltaven uns anys perquè la “vulgaritat” s’instal·lés al Paral·lel) i el patí de Corders de la presó de Reina Amàlia, amb Nicomedes Méndez, el botxí de la ciutat, i “l’estira cordetes”, el seu ajudant, fent de protagonistes.

Caps de l'espectacle d'execució amb guillotina

del Museu Roca (ca. 1900)

Mentrestant, el museu de figures de cera del Romea viatjava cap a la Rambla de Santa Mònica, al costat del Teatre Principal, on s’hi va estar un any sobretot gràcies a la presència de la caserna d’Artilleria del Portal de Santa Madrona. Els soldats eren els grans portadors i transmissors, juntament amb les prostitutes, de la sífilis. El públic ideal.

Notes:

(1) Explica Amades que el primer teatre de Barcelona va ser al corralet de l’Antic Hospital de la Santa Creu. Vegeu l’apunt a Bereshit.

(2) Joan Amades. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol I, p. 368-369.

(3) Vegeu un explicació dels fets a “Nunsploitation y grand guignol en la Ciudad Condal”, El blog ausente, 1 de febrer de 2010. <http://absencito.blogspot.com.es/2010/02/nunsploitation-y-grand-guignol-en-la.html>.

(4) L’últim cop el 2012, a La Seca-Espai Brossa, adaptada i dirigida per Hermann Bonnin.

(5) P. de O. [Josep Roca i Rocas], “Crónica. Barcelona de nit”, L’Esquella de la Torratxa, núm. 1305, 8 de gener de 1904, p. 2-5.

(6) Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 171-172.

(7) El Diluvio, 21 de desembre de 1897 [edició del matí].

(8) Joan Munsó Cabús. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 253.

↧

L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

November 28, 2013, 11:00 pm

≫ Next: Catalans universals: Miró

≪ Previous: 150 anys del Romea: una història oblidada

Guia oficial de 1968

Zepelins de Montjuïc

27 de setembre de 1998, l'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

↧

Catalans universals: Miró

December 5, 2013, 12:45 pm

≫ Next: Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904

≪ Previous: L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

Huid de los charlatanes (1936-1939), Lluís Bagaria

“Lápices de mil colores que escriben sobre papel, mármol,

marfil, porcelana y manteca, líquido quitamanchas

que borra toda clase de manchas, aparatos para

colocar corbatas, plumas de cristal que

escriben de frente y de perfil.” (1)

1913. Joan Miró està instal·lat a la Plaza de Mayo de Buenos Aires, a la quadra de la Catedral. La gent l’envolta mentre Miró, només amb el poder de la seva oratòria, és capaç d’entabanar qualsevol despistat. És el que se’n diu un empíric: basa tot el seu saber en el coneixement de la psicologia humana. Un xarlatà de fira que ven remeis miraculosos que fan créixer el cabell i ungüents que ho curen tot. Sempre necessitats de la màgia que transformi la realitat, els compradors confonen la novetat amb la modernitat i la suggestió amb la saviesa. Miró fa com els gitanos que arriben a Macondo amb gel, lupes i imans. Vénen de llocs llunyans i coneixen personatges mítics que els transfereixen el coneixement que la plebs, massa entretinguda amb les seves misèries i la seva ignorància només poden conèixer a través de taumaturgs. En Joan es fa dir John. John Miró. És un savio catalán. Com el de García Márquez a Macondo. Ambdós controlen la realitat i la ficció a la seva manera, però amb mitologies diferents.

1913. Joan Miró s'inscriu al Cercle Artístic de Sant Lluc, on assisteix a sessions de model. Fa poc que ha decidit dedicar-se de ple a la pintura. El 1915 pinta Nord-Sud en una taller de Barcelona. A mig camí entre el cubisme i el fauvisme, la pintura també reflecteix les tensions culturals del conflicte francogermànic de la Gran Guerra: París, els colors del Midi, però Goethe malgré tout. Deia Pierre Reverdy, que tant va influir a Miró: “Una imatge no és forta perquè sigui brutal o fantàstica, sinó per l'associació d'idees que provoca [...]. No creem les imatges mitjançant la comparació de dues realitats desproporcionades, sinó amb una imatge forta, nova en la ment, que reuneix dues realitats distants” (2).

Nord-Sud (1915), Joan Miró

Notes:

(1) Paraules de John Miró recollides per Emilio Dupuy de Lôme a Caras y Caretas, Buenos Aires, vol. 16, núm. 773, 26 de juliol de 1913, i reproduïdes per Irina Podgorny a Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, Buenos Aires: Eterna Cadencia, 2013.

(2) Pierre Reverdy, Nord-Sud et autres écrits sur l'art, Paris, Flammarion, 1975, p. 74-75.

↧

Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904

December 12, 2013, 11:00 pm

≫ Next: Monstres antediluvians i republicans a Barcelona

≪ Previous: Catalans universals: Miró

Foto de Guillem de Plandolit (1904)

Les exposicions universals i internacionals van començar a finals del segle XVIII, però no va ser fins la de Londres de 1851, la Gran Exposició dels Treballs de la Indústria de Totes les Nacions, celebrada en el Crystal Palace, que van agafar una notorietat que es va estendre per tot el segle XIX i va arribar fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. El 1948 encara es va celebrar la fira colonial de Brussel·les (Bèlgica), i és cert que es continuen celebrant, però no tenen el regust decimonònic de les anteriors.

Les exposicions universals i internacionals, com les que es van celebrar a Barcelona el 1888 (ara se’n celebra el 150 aniversari) i la de 1929, eren el gran aparador on s’exhibia el potencial industrial, econòmic i cultural dels països occidentals. El XIX era el segle dels prodigis. Però també eren l’aparador de l’exotisme que els països colonials exhibien sense cap mena de pudor. Al costat dels gran avenços tecnològics, basats sobretot en l’electricitat i la seva aplicació, s’exhibien fenòmens i zoos humans, tant en els recintes de les exposicions com a les places i els carrers de les ciutats (1).

Barcelona, molt més reservada en aquests temes, l’any 1888 va celebrar, entre d’altres esdeveniments científics (2), el primer congrés mundial d’espiritisme (PDF). L’italià Juan Succi, que viatjava per tot Europa fent demostracions de dejú gràcies a un beuratge de la seva invenció, va ser instal·lat en el Palau de les Ciències sota supervisió mèdica i científica (3). Es van exhibir col·leccions zoològiques. Com la que l’any 1877 va fer Mr. Bidel, que es va permetre la gosadia de passejar per la Rambla acompanyat d’una lleona, que duia sense lligar i sense morrió. Bidel va arribar fins la plaça de Sant Jaume, provocant un gran enrenou entre els barcelonins. Ja en parlarem un altre dia dels seu espectacle del Prado Catalán (4). Barcelona, però, no va exhibir humans. Haurem d’esperar fins l’any 1897 perquè individus de la tribu ghanesa dels axanti siguin exhibits com a espectacle de fira en un descampat situat entre la Ronda Universitat i la Rambla Catalunya. Després en vindrien més villages exòtics al Turó Park i al Tibidabo.

La qüestió és que a l’exposició universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Com ja havia passat durant tot el segle XIX, i abans, la gent que tenia alguna peculiaritat física, nans, gegants, dones barbudes, siamesos, grassos i malalties deformants, van trobar en les fires ambulants una manera de sobreviure al menyspreu general convertits gràcies a la imaginació d’empresaris i a la ignorància popular en esser exòtics sorgits d’una falsa mitologia (veure també Dones barbudes i gegants).

Gerard Vracoman El Gráfico de Madrid

(24 d’agost de 1904)

Vracoman pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres. Nascut a Àustria, era fills d’una dona italiana que va morir quan va parir. Pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.

Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’home museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury (1951) (5). Entre els anys 1903 i 1904 van estar de gira per diverses ciutat de l’estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona. A la plaça de l’Àngel, en l’edifici on els fotògrafs Napoleón hi van obrir una sucursal de l’estudi que tenien a la Rambla 18, on s’oferí una de les primeres projeccions cinematogràfiques de Barcelona. L’edifici va ser enderrocat el 1907, quan es van començar la demolició de part del barri gòtic de Barcelona per construir la Via Laietana.

Plaça de l'Àngel (1900). El cartell estava situat entre els tendals de

l'esquerra de la imatge i la fila de balcons, on hi havia l'estudi

Napoleón. L'edifici va ser enderrocat l'any 1907 i la zona és

travessada actualment per la Via Laietana.

El carrer del fons és Bòria.

A la foto feta per Guillem de Plandolit l’any 1904 mostra el cartell de l’exhibició de Vracoman, malgrat que hi figura el nom de “Blancoman”, un error comprensible donada la similitud fonètica. S’anuncia com l’home més gran del món i hi consta l’edat de 37 anys, que és la que tenia si fem cas de les notícies que apareixen en el diaris. El desembre de 1903, es va exhibir a la Feria de San Andrés de Segòvia (El Adelantado, desembre de 1903). A El Gráfico de Madrid (24 d’agost de 1904), de la seva estada a la Corunya, diu: “Actualmente cuenta con trenta y siete años y su salud corre pareja con su gordura”. I La Constancia, de Sant Sebastià, es fa ressò del seu pas per la localitat gallega de Ferrol:

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.” (La Constancia: diario íntegro fuerista, 4 de setembre de 1904.

No hi ha cap constància que Vracoman s’exhibís a la mateixa plaça de l’Àngel ni si existia cap relació amb els fotògrafs Napoleón. Hi ha la possibilitat que el cartell fos només un anunci i que l’exhibició es fes en els llocs habituals del Paral·lel, la plaça Catalunya, el Portal de la Pau. En tot cas, és un dels pocs documents gràfics de fires ambulants amb fenòmens instal·lades a Barcelona.

Agraïments:

A Xavier Theros, antropòleg i escriptor, pel seu ajut identificant el Blancoman de la foto amb el Vracoman real.

A Francisco Arauz per l'ajut a localitzar la plaça de l'Àngel com el lloc on va ser presa la foto de Plandolit l'any 1904.

A Roser Messa, del blog Cosas de Absenta, per la seva col·laboració desinteressada en les investigacions d'aquest apunt.

Notes:

(1) Per a més informació sobre zoos humans, vegeu Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(2) Més informació a Nieto-Galan, Agustí. Los públicos de la ciencia: Expertos y profanos a través de la historia. Madrid: Editorial Marcial Pons. Ediciones de Historia, 2011.

(3) Sobre els xarlatans i els empírics (paracientífics), vegeu Ungüents, balsams i liniments: xarlatans i ciència popular, Bereshit.

(4) Lluís Permanyer, “Bidel, el domador”, La Vanguardia, Viure, “L’àlbum”, 29 de juny de 2012, p. 10.

(5) Ray Bradbury, El Hombre Ilustrado. Barcelona: Minotauro, 2002. De The Illustrated Man També se’n va fer una pel·lícula dirigida per Jack Smight (1969) i protagonitzada per Rod Steiger.

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "150 anys del Romea: una història oblidada" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

↧

Monstres antediluvians i republicans a Barcelona

December 18, 2013, 11:00 pm

≫ Next: Somorrostro: catequesi i lluita de classes

≪ Previous: Vracoman, l'home més gras del món: Barcelona 1904

Portada de la revista Algo: Seminario ilustrado enciclopédico y de

buen humor, número 120, Barcelona-Madrid, 15 d'agost de 1931

(Imatge cedida per Carles Hernando)

Los monstruos antediluvianos

Por este dibujo fantástico, donde aparece un dinosaurio gigante junto a la catedral de Barcelona, puede el lector juzgar del tamaño de aquellos monstruos antedeluvianos.

Segons el teòleg Denis Pétau, en llatí Dionysius Petavius, (1583-1652), ara fa 5995 anys de la creació del món i 4341 del diluvi universal, seguint la cronologia bíblica. Quan es va publicar aquesta portada feia quatre mesos que s'havia proclamat la Segona República. Perduda la guerra, el dinosaure va ser substituït pel Sant Crist de Lepant i la façana va ser il·lustrada amb un rètol amb el nom del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, i la preceptiva salutació "Presente", que encara s'intueixen sobre els carreus de la pared del carrer de Santa Llúcia.

"El sueño de la razón produce monstruos" (Goya, 1799). La República va ser només un somni, i "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí" (Monterroso, 1959). Els monstres són endèmics, en aquest país, on la raó ha estat sempre un somni.

La Vanguardia, 21 de novembre de 1961

↧

Somorrostro: catequesi i lluita de classes

December 23, 2013, 5:37 am

≫ Next: Ciència + art: exposicions de meravelles a Barcelona 2014

≪ Previous: Monstres antediluvians i republicans a Barcelona

Crist regna sobre les ruïnes del Somorrostro

(imatge extreta de l'opuscle)

A finals de la dècada de 1940 la parroquia de San Félix Africano posava en marxa un programa d’assistència sanitària, escolar i de catequesi en el Somorrostro. Cert que tant l’assistència social com individual (com vam comentar a Posada de llarg en el Somorrostro) va comportar beneficis al barri de barraques i va calmar males consciències. Però quan la veu és la de l’Església, la retòrica no pot amagar que malgrat ser tots fills de Déu, al cel també hi ha classes:

“En nuestra ESCUELA NOCTURNA inyectamos en la debida dosis “cultura” y “buena voluntad” que son los dos elementos básicos contra la lucha de clases. La cultura ayuda a comprender. La buena voluntad a conllevarse y vivir en paz.”

La “cultura” i la “buena voluntad” entre cometes i dosificades, perquè totes dues depenen de qui les ofereix i no són gratis del tot perquè estan al servei de la subordinació a les classes dominants. La dosi justa perquè entenguin que la lluita de classes és inútil (que tot enfrontament sigui inútil) i aprenguin a conviure en pau amb qui té el poder.

El text que segueix és un extracte de l’opuscle editat l’any 1952 per la parròquia, Reflejo de problemas y soluciones a través de la Catequesis “San Juan Bosco” en el ejercicio 1950-1951 (1). Las majúscules i les faltes d’ortografia són les originals del text.

En verdad, en verdad os digo que cuanto

hiciéreis a un necesitado es como si

me lo hiciéreis a Mí (Mt 25, 40)

En el Somorrostro hay una triste leva de necesitados.

Cada uno, por efecto de la CARIDAD puede

ser un peldaño que nos lleve a Cristo

Las barracas del Somorrostro…

Son 2.357 y albergan nada menos que un hacinamiento de 18.000 habitantes.
¿Qué se encierra en ellas? Indigencia, repugnante promiscuidad, suciedad, odio, delincuencia… Y como en un oasis, seres buenos a quienes la depauperización y la miseria han desterrado en este lodazal.
Cada barraca y todas en conjunto forman un crudísimo campo de experimentación a lo vivo de los problemas y los males que empujan nuestra sociedad hacia el caos.
O acudimos a filas contra el Mal, o el Mal nos invadirá irremisiblemente.

Como se vive en las barracas

Aparte de la promiscuidad más vergonzosa y la supresión del decoro, se vive SIN AGUA, SIN LUZ, sin protección contra el FRÍO, sin medios de defensa contra el CALOR.
La lluvia y el viento pueden destruir la barraca. Pero la intemperie no sería mucho peor. Nido de enfermedades, foco de infecciones, escenario de sensualidades precoces, las barracas apenas si alcanzan a ser un cubil…
En una superficie de 4 x 3 mts. viven NUEVE PERSONAS. Necesitarían 210 m3 de aire y no pueden disponer más que de la décima parte.
Hasta el aire, lector, que es gratis para todos, es objeto de restricción para los míseros habitantes del Somorrostro.
Su vida no es vida. Los inconscientes vegetan. Los conscientes, agonizan.

¡Pobres niños!

En el Somorrostro hay MUCHOS NIÑOS. Y no había NI UNA ESCUELA. No hace falta decir más.
Esta infancia abandonada, hambrienta, desnuda o casi, sin asomo de moral, es el campo abonado donde la delincuencia cosecha los mejores frutos para las cárceles, los prostíbulos y los hospitales.
Esta primera materia infantil es la que nutre los dividendos de negocios tan repugnantes y criminales como la trata de blancas y la corrupción de menores…
Hoy nuestra Obra tiene ya en funcionamiento una pequeña ESCUELA.
Pero, en promedio, tan sólo CIEN niños pueden beneficiarse de ella. No caben más.
Centenares de otros niños aguardan de la CARIDAD de los pudientes la oportunidad de ocupar un sitio en la ESCUELA. Para ellos será su primer peldaño de redención.

Paz a los hombres de buena voluntad…

En el Somorrostro hay personal obrero. Mucho. Y las condiciones en que vive no son para que mañana despierte halagüeño.
Le rodea un ambiente en el que tiene por mal compañero al ODIO. Odia su vida. Y odia la vida de los que viven mejor. No tienen paz interior. No trabaja, en general, con buena voluntad.
En nuestra ESCUELA NOCTURNA inyectamos en la debida dosis “cultura” y “buena voluntad” que son los dos elementos básicos contra la lucha de clases. La cultura ayuda a comprender. La buena voluntad a conllevarse y vivir en paz.
Ayudar la Obra asistencial del Somorrostro es dar fe de buena voluntad. Dios hará que la reciprocidad sea un hecho.

Cristo en el Somorrostro

Parecía imposible. Pero fué. Se habló de peligros. De pedradas. Nada. Gentío, respeto, entusiasmo… y ¡hasta fervor…!
En 10 de Junio de 1951 solemne bendición de la Capilla de nuestra CATEQUESIS. Gran procesión. Santa Misa. Primera Comunión de un grupo de CINCUENTA niños y niñas que luego fueron obsequiados con un desayuno.
Más todavía… Con motivo de la Santa Misión el Exmo. Sr. Obispo de la Diócesis visitó el Somorrostro. Ni una nube gris. Ni una nota discordante.
A través de una altruista asistencia religioso-social muchos matrimonios de hecho han sido confirmados de derecho, muchas situaciones fuera de la ley han sido encauzadas y cuantos quieren vivir según Dios manda encuentran consejo paternal y cordial ayuda.
Repetimos, todo esto parecía imposible pero fué. Y es. Y continuará siendo. Porque Cristo está en el Somorrostro. Tiene altar y tiene hogar.

La mies es mucha…

¡Qué duda cabe…! Pero faltan elementos para hacerse con toda ella.
Nuestro CATECISMO ha hecho una siembra que Dios ha querido fuese prodigiosa. En muchos corazones arde ya la llamita votiva de la Fe.

Panorama sanitario

Sin higiene, con las inmundicias a pie de choza, con toda la fauna parasitaria en los interiores y en el propio cuerpo, con las deficientes condiciones de vida y alimentación, el DISPENSARIO MÉDICO ha de multiplicarse casi milagrosamente.
Abnegado y altruista, un cuerpo de especialistas médicos secundados por enfermeras y practicantes laboran incansablemente en Medicina, Puericultura, Oftalmología, Tisiología, etc. etc.
Las asistentas y visitadoras sociales y la orientación de un buen servicio estadístico ponen proa abnegada al pavoroso problema sanitario del Somorrostro. Y se está llegando a buen puerto.

Dar, divina palabra

La primera prueba de buena voluntad para un necesitado DAR.
Darle ayuda. Darle materialmente. Darle consuelo, esto es; darle espiritualmente.
Para conseguir hay que dar.

Nuestra Obra ha dado lo que ha podido.

¿También Vd., lector? Siempre hay algo que no necesitamos y que puede ser útil al prójimo. Y si necesitándolo lo cedemos, tanto mejor. Es de las inversiones que Dios paga al ciento por uno.

El milagro de convertir una inmunda taberna
de antaño en el sonriente hogar actual

Al César, lo que es del César

Mantener la Obra cuesta dinero. Los gastos no esperan. Hay que pagar los servicios, material escolar, medicamentos… y el lastre de un gran –y feliz– déficit que ha hecho posible, con la ayuda de Dios, el milagro de convertir una inmunda taberna de antaño en el sonriente hogar actual.
Y un enorme déficit de gratitud a tanto personal altruista y abnegado de médicos, enfermeras, instructoras y al mismo personal retribuido que practican una labor profesional eminente y ponen a contribución no solo sus conocimientos… También su corazón!!
Porque la Obra, lector, necesita cerebros, brazos, corazones… y dinero. Si lo pedimos no es como fin, sino como medio. Como medio de transformarlo, de purificarlo al pasar por el bendito tamiz de la CARIDAD y proporcionar a los que nada tienen algo efectivo que les ayude y les mantenga vivo el tesoro de la esperanza: la esperanza de una alborada más bella y de un mañana mejor.

Esta es la obra de todos

Nadie sabe la suerte que el mañana le depara. Por discutibles que sean estos últimos peldaños sociales es lo cierto que son los últimos.
Después de ellos solo hay hundimiento, fracaso, desesperación. Y la responsabilidad incumbe a todos. Y los deseos de paz son generales.
Esta es la Obra de todos. En ella tiene Vd. un lugar. Si deserta… Pero Vd., lector, no desertará.
Los críticos momentos actuales no están para repetir la fábula de si son galgos o podencos. Exigen decisiones…
Y Vd. decidirá ayudar la obra y sentirá con ello la íntima satisfacción del deber cumplido.
Puede Vd. aportar en especie y en dinero ya como donativo, ya como suscripción. Puede Vd. hacer prestación de sus actividades. Pero en última instancia siempre lo mismo: VD. PUEDE

Que Dios se lo pague.

Nota:

(1) Obra de asistencia social, Catequesis San Juan Bosco, Parroquia San Félix Africano, Somorrostro. La asistencia social en el Somorrostro: Reflejo de problemas y soluciones a través de la Catequesis “San Juan Bosco” en el ejercicio 1950-1951. Barcelona, octubre 1951.

L’opuscle, cedit per Francisco Arauz, es pot consultar aquí.