Moltes han estat les definicions, comparacions i símils que s'han fet per definir la biblioteca. La majoria d'elles fan referència al concepte d'univers, d'infinitud, de caos. Deia Borges que la biblioteca es "una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible".
És evident que, en termes més relatius, una biblioteca és, com a molt, una geografia sentimental particular que pren sentit pel seu contingut, la seva ordenació i els seus límits, i el concepte d'univers infinit ve donat per la variabilitat d'aquests paràmetres i la relació que s'estableix amb les mans creadores, demiúrgiques, que han conformat cadascuna d'aquestes geografies particulars. Cadascú de nosaltres ha dibuixat, involuntàriament, un mapa limitat per un espai, on els accidents físics i la composició política depenen de les rutes traçades entre cadascun dels llibres que el componen. Com que aquestes rutes tenen relació natural amb els llibres continguts en altres mapes, podríem unir un mapa amb un altre fins conformar l'esfera infinita que Borges anomena univers: la Biblioteca.
Però baixant a cercles més terrenals, el que ens interessa és aquest petit caos que és la nostra biblioteca. Caos en el sentit de conjunt no estàtic d'elements subjectes als paràmetres que he mencionat anteriorment: el contingut (nombre de llibres), el límit (l'espai disponible) i l'ordre (el sentit últim del conjunt). Res de tot això ens és aliè. Deia Enis Batur, l'escriptor turc: "Mostradme vuestra biblioteca. Os diré, si no quiénes sois, sí cómo sois. [...] las previsiones que se hagan serán un punto más razonables que si consultamos las líneas de la mano, los posos del café, la arena o las cartas" (Las bibliotecas de Dédalo. Madrid: Errata naturae, 2009).
Aquesta és, però, una visió estàtica de la biblioteca. Des de la mirada del seu propietari, la biblioteca és un ésser viu, farcit de conflictes naturals com si es tractes d'un niu biològic en permanent estat d'adaptació. A la relació particular que aquest propietari manté amb cadascuna de les entitats que conformen el conjunt s'hi afegeix la manera com cada un d'aquests elements entren en relació entre ells; és a dir: l'ordenació.
No fa gaire, va caure a les meves mans el llibre de Jacques Bonnet Bibliotecas llenas de fantasmas (Barcelona: Anagrama, 2010). Bonnet planteja de forma divertida tots els conflictes que s'originen de la necessitat d'ordenar els llibres en una biblioteca particular: temes, idiomes, autors, dates, períodes, gèneres... Però també qüestions com la necessitat de posseir llibres, la necessitat de llegir-los o no; parla de la conservació i de la destrucció; de les diferents maneres de llegir-los; del seu origen. I d'un tema que considero extremadament interessant: Bonnet afirma que els personatges de ficció són més reals que els propis autors. Tot llibre conté la vida dels seus personatges. Limitada per la voluntat de l'autor, però tot és entre les planes del llibre. Sabem més d'Ulises que d'Homer; sabem més de don Quijote que de Cervantes.
I com no, un altre dels temes cabdals de tota biblioteca és l'espai disponible. Explicava Enrique de Hériz a "Decisió aterridora", el problema que se li havia presentat en haver de traslladar el seu despatx i la seva biblioteca a un espai més petit. No disposava d'espai material per ordenar els seus llibres i es va veure en l'obligació d'haver de desprendre's de part de la seva biblioteca. Però, quins llibres són prescindibles? Abans parlava d'aquesta geografia sentimental que conformen els llibres. Com fer desaparèixer una part del mapa i aconseguir, alhora, que aquesta geografia no quedi coixa? "Si acceptes que un sol llibre és prescindible, estàs obrint la porta a un abisme insondable. I és que, reconeguem-ho, cap és per si mateix tan valuós perquè en depengui una vida. La seva possessió únicament té sentit si s'insereix en un conjunt, una suma de morals i estètiques diferents i a vegades fins i tot contraposades". Una geografia sentimental.
Conservar només els que no s'han llegit? O els que ens van apassionar en el seu moment? O els que vam odiar? O cremar-los tots?
Ai...! Resulta divertit com a joc intel·lectual. Però per a tots aquells que estem enverinats pels llibres com a objectes, la destrucció d'un llibre és una cosa que, d'entrada, colpeix. Ara em ve al cap un llibre interessant que parla de la destrucció de llibres: Historia universal de la destrucción de libros. De las tablillas sumerias a la guerra de Irak, de Fernando Báez (Barcelona: Destino, 2004). Deia Heinrich Heine que allà on cremen llibres, acaben cremant homes. Quina premonició la d'aquest poeta judeoalemany, que va morir 77 anys abans que Hitler arribés al poder. Però bé, aquest tipus de destrucció no és el tema d'aquest article.
No ens espantem. Tots acabem fent desaparèixer llibres de la nostra biblioteca, ja sigui per raons d'espai o perquè hi ha moments a la nostra vida que prenem decisions d'higiene mental que ens porten a condicionar el nostre espai vital i els dels llibres, part important de la nostra biografia. Senyal, doncs, que les biblioteques particulars són entitats vives i, per tant, subjectes a catàstrofes i extincions.
També les gran biblioteques, tant privades com públiques, fomenten aquesta neteja. S'expurguen. Necessari, sobretot, a les biblioteques públiques de consulta massiva, subjectes a una dinàmica particular que ve marcada per l'ús que en fan els seus usuaris. Omple una biblioteca de llibres obsolets i la convertiràs en un cementiri.
Cert és, però, que hi ha espècies que no han de morir per molt obsoletes que siguin perquè el seu valor és incalculable: edicions príncep, incunables, exemplar únics. La biblioteca també té aquesta funció de cementiri de notables, de valor més museístic que d'ús.
En aquest sentit, la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, quan el 2010 va celebrar el 150 aniversari, va posar en marxa una iniciativa peculiar: apadrinar llibres incunables que necessiten una restauració urgent. L'entitat no disposa dels diners suficients per realitzar aquesta tasca de preservació i amb aquesta iniciativa volia obrir-se a tota la ciutadania.
Si no quedava clara aquella concepció global de la biblioteca com a univers, per un mòdic preu es pot lligar la nostra geografia sentimental, per petit que sigui el mapa, a la xarxa d'autopistes de les grans biblioteques.
"El Universo (que otros llaman Biblioteca) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en medio, cercados por barandas bajísimas. Desde cualquier hexágono se ven los pisos inferiores y superiores: interminablemente."