El Somorrostro desmemoriat

Platja del Somorrostro

Com una foto obscena, el teu pubis m'ensenya
el que no vull mirar,
el meu barri destruït i ple de pijos
descaradament idiotes,
savis de pacotilla,
que voten als candidats mes corruptes de l'esquerra.

Torno a l'úter entre divagacions
sobre la pervivència del doble zero
mentre em camuflo enmig dels que temen la mort.
Ja no sé a quin dels bàndols pertanyo:
als que no volen lluitar
o als que no volen ni sentir parlar de la lluita.
Potser als que no estan disposats a morir.

Els contrabandistes de la soledat
caminen per la platja fins a l'envelat
de la festa major on el teu alè d'alcohol
i el perfum em parlen quan tu has callat.

Tenia divuit anys i ja t'esperava nerviós
al meu Somorrostro desmemoriat.

Dime algo,
dime nadie,
dime playa,
dime Carmen.

Volviste a tu barraca
llorando desconsolada.
Buscabas por tus recuerdos,
en la pared de la cantina,
antes niña sorprendida.

¡Ha vuelto la Carmen!,
cantaban los chiquillos a sus madres.
Llorabas por tus recuerdos,
por tanta miseria olvidada.

Nena, mujer, Carmen y Amaya.
Se ha ido del somorrostro.

Ha vuelto de sus recuerdos
con un martinete amargo.

Dame algo,
dame nadie,
dame playa,
dame Carmen.

Carmen, Carmen, Carmen.
¿Carmen qué?
¡Carmen Amaya!

Notes:

(1) Poema llegit per David Castillo el dia 10 de maig de 2013 durant el festival de la Setmana de la Poesia de Barcelona, a la plaça del Raspall. Podeu escoltar-lo en el vídeo Homenatge dels poetes a Carmen Amaya, del blog Saragatona.