Del carrer de les Camèlies al Somorrostro

XIII

La barraca només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes, amb fustes velles i amb trossos de sac entaforats per les escletxes. L’Eusebi em va dir que quan havia tornat de la guerra havia estat molt malalt i que per això ho tenia tot abandonat i que li havia costat molt de fer marxar la gent que se li havia ficat a casa. La barraca no tenia finestra. El llit estava arraconat a una paret de llaunes perquè ens venia més bé per encabir la taula i les cadires i una calaixera amb calaixos que costaven molt d’obrir perquè la fusta, amb les humitats, es reinflava. I la paret, a l’alçada del llit, que era un catre, tenia dues llaunes molt mal ajustades i tapàvem l’escletxa amb draps vells. A la banda d’aquella escletxa hi dormíem quan feia molta calor, però així que fresquejava canviàvem els mobles de lloc perquè estàvem més bé dormint contra la paret de totxo. Fins que ens vam cansar de viure canviant mobles d’una banda a l’altra i ho vam deixar sempre igual. Quan estava sola m’estirava al llit, treia els draps de l’escletxa i mirava la barraca del costat que tenia finestra i parets fortes. En aquella finestra, molt sovint, hi havia un noi que s’afaitava; penjava el mirall a la banda de fora i, segons com, quan tancava o obria la finestra, el mirall em feia la rateta. Un dia la hi vaig fer jo amb un tros de mirall que vaig trobar a les escombraries. Quan l’Eusebi el va veure va dir que aquell tros de mirall ens duria desgràcia. A la primavera, el noi de l’altra barraca va posar a l’ampit de la finestra un test amb una pensamentera tota florida.. Aviat, quan ens trobàvem a la font o per fora, ens vam començar a dir bon dia. I de tant que m’agradava mirar-lo, sobretot quan estava al costat dels pensaments, una vegada que jo duia un gerro de vidre ple d’aigua vaig ensopegar badant i el gerro em va caure i es va esquerdar. Era un noi ros amb el pit enfonsat i la pell molt blanca. M’havien dit que era marbrista i durant molt de temps, quan el mirava per l’escletxa del capçal del llit, el veia fent àngels com aquells del cementiri. I làpides amb les lletres cargolades i amb les majúscules d’or. Però era guixaire i sempre duia pols blanca per sobre. Potser no estava trist, però semblava que ho estigués. Com tots els d’aquelles barraques fora de l’Eusebi i de mi, era xarnego; i això m’empipava una mica.


Alguns vespres ens venia a veure el vell de les gallines. Anava per totes les barraques a recollir fulles de verdura i peles de patata. El vell i l’Eusebi eren molt amics, passaven nits senceres jugant a cartes i de vegades sortien junts i jo no sabia on anaven. Quan jugaven a cartes jo mirava per l’escletxa i veia la finestra del meu guixaire plena de llum. Si no veia llum a la finestra no podia dormir pensant on devia ser el guixaire ros. I així com havia viscut dies i dies esperant que l’Eusebi s’aturés al reixat i xiulés, a la barraca vivia esperant veure el noi guixaire encara que només fos el moment que s’abocava a la finestra per llençar l’aigua de rentar els plats.

Els dies que plovia, si plovia fort, ens queia aigua per tot arreu. Les goteres que teníem a la casa on havia viscut es podien tapar; el senyor Jaume feia ciment clar en una gaveta i corria pel terrat tapa que tapa. Però les goteres de la barraca no tenien adob perquè la teulada era feta de coses estranyes, de fustes, de maons, els uns posats damunt dels altres, tot lligat amb canyes i amb guix. Una tarda que vaig anar a veure passar automòbils em vaig enrecordar tot d’un plegat, com si m’haguessin donat un cop de martell a la memòria, d’una rosa de seda que havia vist a casa d’aquella modista de la Maria-Cinta que m’havia fet el vestit de les cireres brodades, i no vaig para fins que em vaig ficar en un magatzem per veure si en podia trobar una d’igual. Tot buscant el taulell de les flors artificials vaig ensopegar amb un paraigua que hi havia a terra. Sense pensar-m’hi gens el vaig agafar i me’l vaig endur. Cada vegada que plouria el lligaria al sostre damunt del llit i entomaria la pluja. Tenia el mànec daurat i la seda morada.

XIV

[...]
Aquella tarda un núvol molt gros es va anar escampant per damunt de les barraques i a entrada de fosc es va aixecar un vent que semblava que vingués de terra de tanta que en tirava enlaire. Vaig sortir al carrer molt espantada perquè l’Eusebi encara no havia tornat, i la primera cosa que vaig veure va ser tres o quatre paraigües que anaven a tomballons amb tot de criatures al darrere. A fora hi havia molta gent; unes dones cridaven que vindria la inundació i els gossos lladraven. La barraca era un sarau de llaunes. De seguida va ser negra nit. La pluja, que havia començat amb gotes com un duro de tant en tant, es va posar a caure tan espessa que a penes deixava passar. Algunes barraques s’anaven omplint d’aigua. Jo vaig tenir sort del guixaire i de dues veïnes que em van ajudar a aguantar les llaunes que quedaven i a atrapar les que fugien. Passava gent corrent amb cabassos al cap i una dona se’m va aturar al costat i es va estar molta estona explicant-me que el seu matalàs semblava una barca. A l’últim em vaig quedar sola amb el guixaire, xopa de cap a peus, i quan va fer aquell llampec tan espantós vaig veure que ens miràvem, que ens havíem estat mirant molta estona dintre de la foscor. Va venir el tro i semblava que el món s’enfonsés. Aleshores ell em va acostar la cara i em dir baixet que m’estimava molt.





Notes:

(1) Sobre la identificació del Somorrostro en la novel·la El carrer de les Camèlies, vegeu: Ibarz, Mercè. Rodoreda. Exili i desig. Barcelona: Empúries, 2008.

“Com va arribar Rodoreda a imaginar, a situar l’acció a les barraques del Somorrostro? Sovint tinc la impressió, quan llegeixo aquesta novel·la, alguns dels seus contes i les seves novel·les finals, que la misèria que va conèixer en el primer exili a França no devia ser gaire diferent de la d’aquestes barraques i altres passatges i escenaris de la seva obra. Una de les seves millors intuïcions i no menys magnífica troballa va ser buscar, recollir i treballar el que havia estat i era comú entre els que es van quedar i els que se’n van anar.” (Ibarz, 2008: 116–117).