Els jardins ocults de la Barcelona renaixentista

Des del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, fins l’enderroc de les muralles (1854) Barcelona va multiplicar per vint la seva població. La ciutat vivia ofegada dins les muralles medievals davant la prohibició d’expandir-se més enllà per imperatiu militar. Dels 38.000 habitants de finals del XVII, durant els següents cent anys passava a 345.000, xifra que es duplicava a mitjan segle XIX.

Aquella Barcelona que va esdevenir industrial i es va menjar tot l’espai interior va deixar de ser la ciutat d’horts i jardins que fa florir entre el XVI i el XVII. La Barcelona hortícola, marítima, menestral i comercial era una ciutat feta a escala humana; 5.000 cases que es distribuïen al voltant de les diferents àrees d’activitat (el Born, la Ribera, la Llotja, Sant Pere o el Rec) i que tenia en el Raval un espai ocupat bàsicament per convents i horts i relativament poc habitat.

Dos terços d’aquestes cases responien a l’estructura d’una botiga o un taller a la planta baixa, sobre la qual s’estenien els habitatges d’una o dues plantes amb eixida i pou a la part posterior. L’altre terç eren les cases dels notables barcelonins, més grans, amb façana al carrer i a l’eixida, i sovint amb un pati central.

Malgrat l’evident notorietat de les cases grans (“palau” no formava part del vocabulari barceloní, i s’aplicava només als edificis vinculats als reis i a mandataris de l’Església, com el Palau Reial o el Palau del Bisbe), distribuïdes sobretot a la plaça de Santa Anna, Portaferrissa, Ample, Mercaders o Montcada, hi havia en la seva aparença externa una total manca d’ostentació. Els habitatges del XVI tenien uns acabats senzill, i a les façanes, amb alguna excepció, eren més importants els elements comuns que els lluïments excepcionals i diferenciadors. Portalades i balcons (que substituïen les antigues finestres medievals) eren els elements comuns que il·luminaven els interiors.

Eren els interiors, precisament, els que denotaven la riquesa dels seus habitants: el mobiliari i la decoració marcaven unes diferències que quedaven de portes endins. Però, sobretot, els elements que caracteritzaven les cases grans i que donaven esplendor a la ciutat eren els terraplens, els jardins i els horts.

El terraplens eren jardins elevats situats a la part posterior a l’alçada de la primera planta, i s’hi afegien els jardins i els horts dits de regalo o de recreo, anomenats així perquè a més de servir com a font d’aliment nodrien d’espai verd i d’esbarjo l’interior de la ciutat, i que eren una herència de l’esperit renaixentista. L’època de màxim esplendor d’aquests espais se situa en els segles XVII i XVIII. La societat del renaixement recull els cànons estètics del món clàssic, entre ells els relacionats amb els jardins.

A més dels camps de conreu que envoltaven la ciutat, dins de muralles abundaven aquests espais, molt útils, a més, qual la ciutat era assetjada, cosa força habitual durant el segle XVII i principis del XVIII, i eren, també, els indrets on les bugaderes anaven a rentar la roba. Com que els edificis no ocupaven tot l’espai edificable era fàcil la construcció de jardins i horts. Aquets espais eren molt evidents al Raval, que gaudia de molt terreny lliure, però també a la resta de la ciutat: eren ben coneguts els horts del Bisbe, de l’Almoina, del Cargol, d’en Favar, de Passapertot, dels Mercaders, dels Capellans, de les Banyes, dels Argenters, del Forn d’en Ripoll, de Sant Pere, vergers com el de la Fusina, al costat de la muralla de llevant, regat pel Rec Comtal, i molts d’altres que duien el nom dels propietaris de les cases o que estaven associats a convents i monestirs.

Deixant de banda casos com el Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat, el jardí del Museu Marés, de la Casa de l’Ardiaca, el Jardí Botànic del Portal de Santa Madrona a les Drassanes (habitualment tancat al públic) o d’altres edificis institucionals, administratius o religiosos (els claustres, per exemple) que no vénen al cas, què se n’ha fet de tots aquells jardins i horts, particulars i públics, que eren part identitària de la ciutat? No en queda gairebé res. Algun petit rastre toponímic com l’ocult passatge de l’Hort d’en Favar o els jardins dels Horts de Sant Pau del Camp recuperats recentment. Els espais “inútils” de la Barcelona intramurs van ser ocupats per habitatges per encabir-hi la creixent població. D’altres, abandonats pels seus rics i nobles propietaris que van fugir a l’Eixample, han acabat reconvertits.


Can Fortuny

N’hi ha un, però, una veritable relíquia, que passa desapercebut a la mirada dels barcelonins: el Jardí Històric, també conegut com de Can Fortuny, segons Amades (1), situat a l’edifici del carrer Ripoll 25, entre els carrers de Duran i Bas i de Capellans, allà on s’ha obert la plaça del Vuit de març. És la zona on en època altmedieval hi va créixer la Vilanova dels Arcs, anomenada així perquè es va desenvolupar fora de les muralles romanes, a tocar de l’aqüeducte de Barcino, entre els segles X-XII.

Més tard, entre els segles XIII-XIV, hi ha documentada la presència d'un hostal conegut amb els noms d'Hostal d'en Garcia o Hostal del Lleó. En el segle XV, s’ubiquen en aquesta zona les Escoles Majors de la Ciutat (1431), la primera universitat laica de Barcelona. En el segle XVI, l’edifici va ser probablement residència dels canonges de la família Sorts. Des de 1636 i fins a 1700 es configura una gran propietat amb successives adquisicions realitzades per la família Sabater, i és en aquesta època que es construeix el jardí elevat que es conserva actualment. Després de passar per diferent propietaris i fer-s’hi múltiples reformes, al segle XIX s’hi instal·larà una escola, com recorda Joan Amades (1).


En aquests moments, els jardins no són accessibles al públic, però cal suposar que quan s’acabin les reformes de la zona, a la plaça del Vuit de març i als quatre arcs de l’aqüeducte romà s’hi afegirà aquest jardí històric.




Joan Amades anomena Can Fortuny com un dels pocs jardins de Ciutat Vella. Encara en podem mencionar un parell més, molt modificats pel pas dels anys i les successives construccions fetes sobre els edificis originals.

Antic Teatre

Un d’ells és el jardí del que ara s’anomena Antic Teatre (espai rehabilitat i recuperat per a les arts escèniques), que es troba en el número 12 del carrer Verdaguer i Callís, un estret carrer que comunica els de Sant Pere més Alt i Sant Pere més Baix, i que abans va ser seu del Cercle Barcelonès Obrer de Sant Josep. L'accés es realitza per una escala en planta baixa que puja fins al primer pis, on hi ha la terrassa, el bar i les dependències del teatre. A un nivell lleugerament superior al del carrer, hi ha el jardí interior. La terrassa, d'una planta, i l'edifici, de cinc plantes (afegides amb els anys), són dos cossos que formen una estructura en L. A la façana principal al carrer s'hi situen, a més dels accessos, una font pública i, a sobre seu i al nivell de la terrassa, un pavelló amb una altra font.


El catàleg del patrimoni arquitectònic històrico-artístic de la ciutat de Barcelona ens descriu l’edifici de la següent manera:

"Antiga casa senyorial de les darreries del segle XVIII, amb una façana al carrer i una altra, més extensa, perpendicular a la primera i encarada a un jardí abundantment arbrat. Aquest és separat del carrer per un cos baix, construït com a prolongació de l'edifici, en el que hi ha una font encastada i, damunt seu, un pavelló amb rocalla i rajoletes. Les dues façanes presenten una organització classicista a base de parells de pilastres jòniques que, damunt uns baixos que els fan de basament, abasten dos pisos i sostenen un alt entaulament. Per sobre d'aquest hi ha, remuntades al segle XIX, dues plantes més que, tot recollint les línies bàsiques de la composició inferior, mostren sèries d'obertures amb força irregularitat, contrastant amb els balcons de la part original, fornits d'interessants baranes de ferro forjat i disseny abarrocat". (2)

L’espai, que no és gaire frondós, és un oasi ocult a la mirada del vianant, dins de l’atapeït barri de Sant Pere malgrat que el seu ús està molt condicionat per l’entitat a què pertany, que l’ha convertit en una gran terrassa de bar.

Casa Puig

El tercer jardí urbà de Ciutat Vella és en el número 10 del carrer de la Boqueria, en l’edifici ocupat per l'hotel Petit Palace Opera Garden; aquest sí, un veritable jardí d'enormes arbres de fulla perenne. És d'accés públic durant les hores diürnes.

La Casa Puig i el jardí estan catalogats per l'Ajuntament de Barcelona com a patrimoni arquitectònic, amb el número 192. L’edifici data del 1861 i té dues façanes que donen al carrer Aroles i al de la Boqueria. El jardí posterior és terraplenat i conté elements típics d'aquests tipus de jardins, com una loggia, una gruta i diverses peces que havien estat petits estanys.


El pati és de finals del segle XVIII principis del XIX, com s’ha documentat pels parterres esmentats en el Quarteró 115 de Garriga i Roca. Aquest mateix plànol posa de manifest l’existència del jardí en una època anterior a la construcció de la Casa de Puig. Al construir la finca actual es va pujar el nivell del sòl existent fins el primer pis, el pis noble, i es va construir una terrassa que arriba gairebé a tocar els arbres ja existents.

Els treballs arqueològics documenten restes anteriors al quarteró de Garriga i Roca datades al voltant del segle XVIII, i unes altres del segle XVI, però sense elements suficients com per relacionar-los amb un patí anterior. A manca de restes, només podem recórrer a la literatura. A Las calles de Barcelona, de Víctor Balaguer 12 de l’any 1865 al parlar del carrer Aroles diu:

“[...] En 1520 tenia salida á esta calle por medio de una reja el jardín de la casa en que habitaba el ciudadano Juan Gualbes, conceller segundo que fué durante el año consular de 1519 á 1520, y esta circunstancia nos trae á la memoria un hecho que hemos leido en manuscritos de nuestro archivo municipal y merece ser referido.

Tenia Juan de Gualbes, cuando era conceller, una hermosa y arrogante hija de diez y ocho años, cuyo nombre callan los papeles antiguos, pero de cuya belleza se deshacen en elogios. Debia ser la niña algo coqueta, cualidad que ha distinguida á las mujeres de todos los tiempos, pues es fama que gracias a la citada reja, tenia frecuentes y nocturnas entrevistas con un gallardo doncel, de cuyo nombre y clase no estaria sin duda la niña bien informada.

Cierta noche de julio de 1520, á hora ya bastante adelantada, penetran en la calle, que entonces no se denominaba den Arolas, tres hombres encubiertos, los cuales acercándose á la reja del jardín, comenzaron á forzarla con los instrumentos que al efecto trajeran prevenidos. Su intento era abrir paso á la hija del conceller, que debía fugarse aquella noche con su amante [...]” (3)

El fet que s’esmenti l’existència d’un jardí en la casa del carrer Aroles fa pensar que hi hagi continuïtat en aquest espai, pel cap baix des de 1520, que és l’any que surt en el manuscrit que esmenta Víctor Balaguer.

Queda cap altre terraplè o jardí urbà a Ciutat Vella? Estic convençut que sí. Potser molt empobrit, amb un parterre i un arbre testimonial, ocult com alguns hostals medievals de Barcelona convertits en magatzems. Potser fins i tot és a la vista i no el veiem. Com Can Fortuny.


Notes:

(1) Amades, J. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 200-201.

(2) Fitxa 848. c. de Verdaguer i Callís, 12. Cercle Barcelonès de Sant Josep. Categoria B, cap. II.

(3) Balaguer, Víctor. Las calles de Barcelona [en línia]. Barcelona, 1865, vol. I, p.77. <http://books.google.es/books?id=QOsCAAAAYAAJ&dq=Las%20Calles%20de%20Barcelona%20balaguer%201865&pg=PP1#v=onepage&q&f=false>.


Bibliografia:

Alcázar, Iván; Aloy, Guillem. "L’Antic Teatre: de l’advocació de Sant Josep a l’escena emergent", a International Observatory of Theatres at Risk [bloc]. <http://www.theatresatrisk.org/go/spip.php?article53>. [Consulta: 14 de maig de 2013].

García Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

García Espuche, Albert. “Una ciutat de jardins”, dins Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008.

International Observatory of Theatres At Risk [pàgina web]. <http://www.theatresatrisk.org/go/spip.php?article53>. [Consulta: 14 de maig de 2013].

Mas, C.; Ripoll, G. "Carrer de Ripoll, 25. Carrer dels Capellans, 10-16", dins Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2008, MuHBa, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2010, p. 66-70.

Memòria 136/08 [Intervenció: Ripoll 25]. Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [on line]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/2922>.

Memòria 016-06 [Intervenció: Casa Puig.  Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [on line]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/277>.

Miró Alaix, C., "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MHCB, Barcelona, 2005, p. 135-149.