Els banys populars de Barcelona

Diumenge 6 de novembre de 2016 ens assabentàvem per un article de l’Helena López a El Periódico, que el Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, 46, corre el perill de ser tancat. Aquest establiment compleix des de fa més de 75 anys una funció social relacionada amb l’higienisme i avui és encara un centre que aplega els veïns dels barris del Raval i de Sant Antoni, molts d’ells amb un poder adquisitiu molt baix i fins i tot amb risc d’exclusió. Però raons socials a banda –sens dubte més importants que qualsevol d’altra–, aquest establiment té una història que cal explicar i preservar perquè la ironia del destí ha volgut que el que passa avui estigui íntimament lligat amb el seu origen. Començarem pel principi.

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, a finals del segle XIX es van començar a instal·lar per la ciutat urinaris públics a l’aire lliure, coneguts amb el nom de vespasianes en honor a l’emperador romà Vespasià, que establí un impost sobre els orins. Però no va ser fins l’any 1908 quan l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients; i va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, que ha persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre, Espanya, Urquinaona, Catalunya, Lesseps, Sagrada Família, davant l’Arnau o a l’avinguda de la Llum.

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.





Alguns banys van tenir molta fama, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada; els Banys Romans del carrer Nou de la Rambla; el Baños Higiénicos y Medicinales del carrer de Sant Pau; els banys de Tras-Correos, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc; els Baños Orientales (1872) de la Barceloneta, que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: Astillero (1856), Sant Miquel (1872), Sant Sebastià (1910), o clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929). Els banys de Manuel Soler del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, avui carrer Gran) formaven part d'un gimnàs que oferia servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).





N'hi va haver molts més, alguns dels quals van sobreviure fins la dècada de 1970 en un estat força precari: plaça de Sant Agustí Vell; Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; carrer de Santa Anna; els Orientales del carrer Nou de la Rambla. Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999.




Va ser precisament l’any 1929 que, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.





De la dècada de 1930 són els Banys Turcs del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.





Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema va tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.




Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. I és aquí on aquest repàs per la història de les mancances higièniques de la població de Barcelona. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva.




Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, com “el Molí”. Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.




El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.




En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu, i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats dels més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari sinó que ens explica una història que es repeties i que hauria de ser explica al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.