Aquest senyal de transit que encapçala l’apunt és el darrer que va indicar la direcció de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals. Era col·locat al carrer Pere IV, i per estrany que pugui semblar és de la dècada de 1980, quant Sant Martí feia prop de 90 anys que no era municipi independent. L’any 1897 van ser agregats a Barcelona Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, Les Corts, Gràcia i l’esmentat Sant Martí. Horta ho seria el 1903 i Sarrià, el 1921. El 1924 ho van ser una part de Collblanc i la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, que va passar a mans de Barcelona per construir-hi el port franc. I el 1945 Santa Coloma de Gramenet va perdre la riba dreta del Besós, on ara hi ha el barri del Bon Pastor.
El perquè de la persistència d’aquest indicador no té resposta coneguda. Per alguna raó l’Ajuntament el va mantenir: potser sempre n’hi va haver un i algun funcionari sentimental o la deixadesa administrativa el van perpetuar. Sigui com sigui, un bon dia el rètol va caure i abans d’anar a parar a les escombraries continua fent la seva funció però a la paret del meu despatx, gràcies a un amic. Jo sóc fill del Clot, una de les barriades de Sant Martí de Provençal, i tot i que ja no hi visc, casa meva va ser construïda a finals del segle XIX on hi va haver el pas de la muralla medieval del segle XIII, a escassos 200 metres de la frontera entre Barcelona i Sant Martí, lloc cap a on assenyala el rètol que em serveix de guia per no perdre mai el nord.
Sóc martinenc o barceloní? Segurament les dues coses alhora. Martinenc me’n va fer l’atzar; barceloní l’administració. Jo encara pertanyo a aquelles generacions que quan sortíem de casa per anar al centre “baixàvem a Barcelona”. La nostra infantesa es va desenvolupar als carrers i als camps que perfilaven la frontera amb la ciutat. La nostra cultura era obrera i menestral i vèiem el barceloní com un burgès. Sé que no és cert, però accedir al centre pressuposava travessar l’Eixample de la burgesia, i abans no arribaves a la Barcelona vella, la romana, la medieval, aquella que era tan proletària com nosaltres, el miratge de l’Eixample obnubilava els sentits.
Com que no estem fets d’una sola peça, seré sincer. L’avi March era un burgès. Tenia fàbriques tèxtils prop de la presó Model i la casa dels avis materns era també a l’Eixample. Però l’avi ho va perdre tot, i a banda d’heretar la decadència familiar i la història oral, la meva formació ètica va sortir de les restes obreres de Sant Martí i del relat clandestí dels perdedors.
Quan trepitjo el Clot se’m regiren els sentiments; com si la terra t’absorbís sense raó aparent. Casa meva té un dibuix definit sobre el mapa i sobre el meu jo irracional. Barcelona és una altra cosa. És una ciutat prenyada d’història, que ha maltractat tant com ella ha estat maltractada. No és una pàtria; és un fenomen, i com a tal digne d’estudi. Pateixo per ella un amor intel·lectual que em fa burxar en les seves arrels com qui estudia una llengua antiga i frueix quan descobreix que les etimologies et porten a un lloc en el temps on la ment connecta amb un concepte atàvic. Aquesta atracció és semblant a la que em va dur a estudiar filologia semítica i després hispànica. És el plaer de descobrir entre les planes de la Bíblia o les del Quixot allò que, sense ser meu, em posa en contacte amb l’univers. Com Homer o els relats èpics. És sortir de tu mateix per tornar-hi després d’un llarg viatge.
Però això que estic fent és, en certa manera , literatura, i per a qui no se n’hagi adonat, una metàfora. Ho és el que expresso en aquest apunt i ho és la relació que estableixo amb Barcelona, perquè sense littera, escrita o oral, res és i res surt de nosaltres. La resta, el que no dic, el que implica persones i societat, no és literatura: és política. Sóc un animal polític perquè la polis és també la meva llar des que els meus avantpassats van abandonar els bous i l’arada.
Des del Clot les mesures són humanes, i a mida que “baixes” a Barcelona es perd la perspectiva. Deixes de veure el Clot i deixes de veure les persones per apropar-te cada cop més a la ciutat que no té mesura, ni persones, ni ànima; una relíquia del passat que dorm sota tombes romanes i medievals, o sota les làpides del prohoms de la pàtria, que la van fer seva i seva continua sent, dels seus palaus estant.
i vull que Barcelona continuï sent meva, necessito refer el camí per tornar-lo a fer després, voluntàriament, com en aquell viatge a través dels llibres de què parlava abans i que ens permet ser deixant de ser. Necessito desgovernar-me de la ciutat per ser jo i veure qui m’envolta, i tocar-lo, i sentir-lo. Necessito ser martinenc per poder palpar carnalment Barcelona, però sense que Barcelona m’engoleixi.
I aquest proper diumenge 25 de novembre m’hauria agradat apropar-me al meu col·legi electoral barceloní amb l’esperança que els martinencs, amb l’esperit de les comunes anarquistes, poguessin exercir d’animals polítics mirant-se cara a cara sense retre comptes a cap amo ni als seus palaus per poder reconèixer com a iguals a aquells ciutadans comtals que s’alcen sobre les pedres carnals de l’urbs que tot s’ho empassa.
