El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.




A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. Els frares de Santa Caterina van ser els primer a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que el 1313 encara rajava en alguns carrers de Barcelona.

La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVII. No va ser fins el 1701 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització oberta portava aigua del Rec Comtal des del Clot fins a Canaletes: una solució que va acabar sent insuficient i insalubre. Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), l’any 1778, i que va estar activa fins 1826, que es posa en funcionament l’aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins el repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies.




Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, i aleshores recloses dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII). Es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola. El Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles.




Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. Per exemple, la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), i que conserva un abeurador de cavalls; la font d’En Fivaller, a la plaça de Sant Just (1367; modificada el 1918); la font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua als palaus del carrer de Montcada (1402); la font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral; a les quals podríem afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament monumental.





D’altres han desaparegut, com la font del Pla de la Boqueria (1314; avui substituïda per una de 1830). La de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, i en el subsòl hi ha les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.




La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer, aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.

Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer d’en Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, a principis de la dècada de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders.




La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferriça de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i va ser afegit el 1959.

La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerat el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), la del carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.

Les fonts, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació.

És en aquest context que el mestre de les fonts Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) redacta, per encàrrec del Consell de la ciutat el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), una crònica molt precisa que recull l’estat la infraestructura hidrogràfica de la ciutat i descriu la circul·lació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua a Barcelona en el segle XVII.

El dia 8 de juny de 2015, l’historiador Xavier Cazeneuve presenta en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve, un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona, ens parlarà del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897).

Per als més interessats en mites i llegendes, potser serà una ocasió per endinsar-se en les entranyes de la ciutat. Un subsòl que alguns s’imaginen amb rius subterranis, coves i pous, amb tota la mitologia que des de temps remots ha generat l’aigua.