El Gran Price de Barcelona (1972)
Foto: Antoni Civantos Lambea
Malgrat que la memòria conserva moltes imatges anteriors a l’aparició de la televisió, per a la generació que la vam veure néixer el record sovint s’articula al voltant de la tècnica televisiva, com ho pot fer amb la cinematogràfica, però amb alguna diferència significativa: a la pantalla del cinema s’hi accedia voluntàriament amb el vell ritual de travessar unes cortines de vellut, mentre que la televisió neix com un intrús que s’introdueix a les llars sense demanar permís, com explicava a 1959: la televisió i el control de les imatges.
8 de març de 1971. De matinada. La casa és a les fosques. Dormo profundament, quan un moviment brusc em sacseja, obro els ulls i em trobo amb la cara del meu pare a un pam de la meva. M’anuncia que ja és a punt de començar i que em llevi. Surto de l’habitació amb tota la casa a les fosques. Al fons del passadís, a la saleta, una potent llum il·lumina els meus passos. El Madison Square Garden de Nova York és ple de gom a gom. Cassius Clay, ara Muhammad Ali , torna a disputar un combat per al títol mundial dels pesos pesants després de tres anys a la presó per negar-se a combatre a Vietnam: “No tinc res contra cap Vietcong”. Més enllà de la boxa, un heroi: encara no portàvem pantalons llargs, però ens movíem indecisos entre les gestes dels conqueridors de la Lluna i la supèrbia imperialista. Joe Frazier va vèncer Ali, i li va caler esperar a 1974 per recuperar la corona perduda el 1967 a l’ingressar a la presó. Al final de l'apunt podeu veure un vídeo amb una entrevista divertida i irònica on Muhammad Ali explica la seva conversió a l'islam.
Frazier i Alí en el combat del Madison Square Garden (1971)
Foto: Revista Time
La cosa venia de lluny. El record més llunyà em du a 1968, quan el boxador hispanocubà José Legrá es proclamava campió del món dels pesos ploma. En una esperpèntica celebració, Legrá i Matas Prats cantaven abraçats al ring el “La, la,la” que tres mesos abans havia donat el triomf a Massiel en el Festival de Eurovisión.
No tenia una especial afició a la boxa. Senzillament, formava part del paisatge de l’època. Encara existia el Gran Price (1934-1973) a la cantonada dels carrers de Casanova i Floridablanca, que en els darrers anys va compartir la cartellera de la boxa i la lluita lliure amb Primer Festival Popular de Poesia Catalana i amb espectacles de música catalana, com la presentació de Diòptria, de Pau Riba, o el Primer Festival Popular Price de la Cançó.
El record de les matinals de lluita lliure al Price és com el record de l’olor del Zotal: la magdalena proustiana que desplega en la memòria la darrera agonia de la postguerra que no vam viure. I com l’esquitx del tros de magdalena que cau en el cafè, l’exposició Quadrilàter de la Fundació Setba de la plaça Reial ens desperta del son i ens proposa no només recuperar el vell Price sinó també el Foto Ramblas, aquell retratista del número 35 de la Rambla de Barcelona que ens oferia als aparadors imatges de boxadors i vedets que buscaven la glòria esquiva, com si fossin altars amb estampes de sants i marededéus fent cua a la porta del cel dels pobres.
Retrats de Foto Ramblas exposat a l'exposició Quadrilàter
Com a generació que es va fer de pedaços de present i que es nega a renunciar al passat (hem vist canviar la fusta per la fòrmica i el cotó pel polièster), hem bastit aquella estètica irrenunciable d’una ètica feta de retalls. Com a bons germans petits del 68, som orfes per igual de les misèries del passat i de totes les bones causes perdudes pel camí.
Per instint de supervivència, cadascú ha confeccionat una ètica a mida. Aquella boxa esdevenia estètica en la mesura que la cultura popular digerida de mastegar tebeos, tele i cinema ens proporcionava nous paradigmes morals lluny de la “formación del esperítu nacional” i de l’Església.
Els mateixos raigs catòdics que el març de 1971 ens portaven al Medison Square Garden de Nova York, el dimarts 7 de gener de 1969 ens portaven a un món nou. L’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star trek.
La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:
“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”
La violència, la pulsió, la catarsi de la massa i la sang del ring eren substituïts pel diàleg i el pacte, el reconeixement de l’altre i la justícia més enllà de l’honor cavalleresc del Capitán Trueno. De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.
En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).
Leonard Nimoy interpretant al senyor Spock
El passat 27 de febrer moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Llarga vida i prosperitat! Però potser tampoc ho seria sense els ídols de fang que defensaven la vida contra les cordes i sobre la lona a l’espera que un toc de campana posés fi al darrer round.
[Bola extra]