El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Gràcia.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.




El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.




A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.