Tríptic de la festa major del Paral·lel (1943), de R. Arenys
Les ciutats tenen fronteres externes i internes. Les externes són les divisions administratives que separen una població, un municipi, d’un altre. Les internes són les subtils divisions urbanístiques que diferencien grups socials diversos.
El Paral·lel s’ha definit sovint com espai de frontera, tant per la seva situació geogràfica, més enllà del Raval, al límit de la Barcelona que s’atura a la falda de Montjuïc, com per les seves característiques socials d’espai urbà on es manifesta el que som i el que volem ser, tant a nivell cultural com polític. Aquesta és una de les línies que explota l’exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat en el CCCB, una exposició que parla de l’espectacle i dels artistes, de la marginació, de la immigració, de l’oci, de la transgressió, de la vida al carrer, de l’urbanisme i d’una ciutat en constant mutació.
Aquesta exposició s’atura l’any 1939, l’any en què acaba la Guerra Civil, l’any de la derrota, del tancament de tots els teatres i del final d’un model social que afectarà aquest carrer i a tota la ciutat i la seva gent. A partir d’aquí el Paral·lel s’haurà de reinventar mentre a la gent no li queda més remei que sobreviure.
Mentre això passa, i si acceptem que l’urbanisme és una manifestació política, el nou estat de coses, amb una nova classe social i política al darrere, els guanyadors, genera un nova frontera dins de la ciutat. La burgesia i l’aristocràcia barcelonina primer van abandonar els palaus de la Barcelona de dins les muralles per conquerir l’Eixample, i ara, immediatament guanyada la guerra, la burgesia col·laboracionista traçava una línia Maginot a la Diagonal, que passa a anomenar-se avinguda del Generalísimo, des del transformat monument a la República, a l’alçada del passeig de Gràcia, fins el monument als caiguts i l’avinguda de la Victoria (actualment de Pedralbes), amb la línia General Godet (ara Pau Casals), plaça Calvo Sotelo i el primer tram d’Infanta Carlota Joaquina (ara Tarradelles), on hi havia el monument a José Antonio Primo de Rivera, que li feia d’eix. Una mica més lluny, allà on la Diagonal perd el seu nom, aïllat del món i de la realitat, s'alçaven les instal·lacions del Reial Club de Polo de Barcelona.
El 17 de juny de 1939, quan Barcelona encara fumejava i la runa era pertot, a la zona sud de la Diagonal, per on les tropes franquistes van entrar a la ciutat per ocupar-la, el 26 de gener, i on encara ressonaven les cavalleries de la Guàrdia Mora, es construïa el California, un restaurant amb orquestra i ball, que el 1947 passaria a dir-se Copacabana, noms que fan referència a les icàries de l’alta burgesia. L’avinguda s’omplia de luxoses terrasses. De 1940 era La Rosaleda, “la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad”, i El Cortijo.
A la plaça Calvo Sotelo, també el 1940, s’inaugurava el Bar Mery, que era freqüentat pels joves adinerats de la zona i compartia vorera amb el cine Rialto (1941), amb el restaurant-cabaret Lamoga (1946) i el supervivent Sándor, dos dels establiments més selectes de la postguerra.
Plaça Calvo Sotelo, l'any 1947 (Barcelofília)
Cantonada amb Villarroel hi havia el restaurant Finisterre (1943), un dels millors restaurants de Barcelona, i una mica més avall, cantonada amb Tuset, el bar Bagatela (1940), selecte i classista, que els anys 80 es va convertir en l’actual José Luis, que continua mantenint el mateix aire aristocràtic com el del carrer de Serrano del barri de Salamanca de Madrid.
Mentre l’alta burgesia es divertia en els seus feus –la zona nacional–, i es pagava els luxes amb els guanys de la victòria, l’Estat s’encarregava de procurar diversió i doctrina a les classes baixes, que no podien ser deixades de la mà de Déu per la seva tendència natural a la insurrecció. I és així que, l’any 1943, al Paral·lel se celebrava la Fiesta Mayor y Feria del Paralelo de Barcelona.
Plànol de la festa i la fira del Paral·lel (1943), dibuixat per Femenía
Com es pot veure en el plànol del programa de les festes, dibuixat per Femenía (1) els espectacles i les atraccions van ocupar tot el Paral·lel i els carrers adjacents, els teatres (Cómico, Olimpia, Victoria, Nuevo, Apolo i Español) i locals d’espectacles que es trobaven en actiu (El Molino, el cabaret Casablanca, el music-hall Ra-Ta-Plan, el cafè-concert Sevilla i la Nueva Criolla, nom amb què es conegué el Barcelona de Noche després de la guerra fins que va tornar a recuperar el nom original en l'època daurada dels 70), els cinemes (Talía, Condal, Hora, Arnau, Monumental i Diana), els balls (Amaya, Rialto, Apolo i la Escuela de Arte), frontons (Barcelona i Nuevo Mundo), les Atraccions Apolo i la fira que es va muntar a la ronda de Sant Pau, en l’espai que havia ocupat la presó d’Amàlia enderrocada l’any 1936 (avui plaça de Folch i Torres i l’Institut Milà i Fontanals).
Les festes i la fira van durar des del 22 de juliol fins el 12 d’agost, i per si algú s’havia oblidat de les bombes, el primer dia i el de Sant Jaume (¡Santiago y cierra España!) es va obrir amb toc de diana i foc de morter i els 22 dies es van tancar amb focs artificials i traques valencianes. Es van celebrar jocs infantils, proves esportives, curses de cambrers, concursos de bellesa, de pentinats, de charlatanes, de bandes civils i militars, totes elles sota els auspicis d’Educación i Descanso, organització sindical dedicada a promoure tot tipus d’activitats artístiques, culturals i esportives entre els obrers, que s’enquadraven en grups d’empresa, i que culminava en la Demostración Sindical del 1º de Mayo, que se celebrada a l’estadi de futbol Santiago Bernabeu.
Les proves esportives i culturals dedicades al jovent estaven organitzades pel Frente de Juventudes, secció juvenil de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i que tenia com a missió “el encuadramiento y adoctrinamiento político de los jóvenes españoles según los principios del Movimiento Nacional”, esperit que torna a ressonar en aquests darrers temps.
Es van fer funcions de cinema, teatre, cuplet, sarsuela, revista i de balls i rondalles regionals, una festa del “chotis y el mantón de Manila”, i el dia 27 de juliol es va fer una “extraordinaria función homenaje al eminente actor don Enrique Borrás”. Es va escollir la Reina del Paral·lel i les dames d’honor, i el diumenge 8 d’agost es va celebrar la “gloriosa exaltación de la Fiesta del Domingo en honor de las modistillas, dependientas de comercio. [...] Más de cien organillos amenizarán la Fiesta. [...] Interesante concurso del vestido económico, del zapato ‘topolino’ y descacharrante concurso del hombre más feo del Paralelo y otro concurso del más gordo de Barcelona.
La festa no amaga, però, el patiment, els plors pels morts, pels represaliats, la misèria, la gana... Quan s’apaguin els llums:
[...] Y con la resaca a cuestas
vuelve el pobre a su pobreza,
vuelve el rico a su riqueza
y el señor cura a sus misas.
Se despertó el bien y el mal
la zorra pobre al portal
la zorra rica al rosal
y el avaro a las divisas.
Se acabó,
que el sol nos dice que llegó el final.
Por una noche se olvidó
que cada uno es cada cual [...] (2)
I lluny del Paral·lel, única avinguda que no es creua amb la Diagonal, les pèrgoles fan olor a roses, sonen les orquestres i les rialles; “[...] y más allá continuaba el mundo / con senderos de grava y cenadores / rústicos, decorado de hortensias pomposas, / todo ligeramente egoísta y caduco” (3)
(1) Ángel Femenía Aubert (?), aquarel·lista, il·lustrador i guionista, conegut també com a AFA, actiu entre 1919 i 1943.
(2) Fragment de “Fiesta, de Joan Manuel Serrat.
(3) Fragment d’”Infancia y confesiones”, Jaime Gil de Biedma, Por vivir aquí.
