El solar del carrer Rec Comtal: un racó de la història de Barcelona

Després de la recuperació del tram del Born, aquests darrers mesos el Rec Comtal ha tornat a ser notícia per diversos motius. D’una banda, perquè per fi s’han posat d’acord els ajuntaments de Montcada i Reixac i Barcelona per tirar endavant el projecte d’ordenació de l’espai públic del tram del Rec Comtal que uneix els barris de Can Sant Joan i Vallbona. De l’altra, el tram descobert en el solar dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, a Ciutat Vella.

Aquest solar havia estat ocupat per un economat militar, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere. Era situat a tocar del passeig de Lluís Companys, davant del Teatro Cine Triunfo, una magnífica barraca inaugurada el 1908 i que va aguantar atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.

El solar, propietat en origen del Ministeri de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. El senyor Núñez, que és a un pas d’entrar a la presó si no l’indulten per la seva contribució al disseny arquitectònic de la ciutat, hi té previst construir un hotel, que ha d’acompanyar uns apartaments de protecció oficial i una zona enjardinada que connectarà el passatge de Sant Benet i el carrer del Rec Comtal. Els veïns rebutgen l’hotel perquè la seva construcció invasiva desfigura l’espai i el paisatge, i no s’ajusta a les previsions i les necessitats del barri.

Recolzant els motius del rebuig veïnal, durant les prospeccions prèvies el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta i no té més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Més importància tenien les restes descobertes durant les obres de connexió d'un col·lector sota Lluís Companys amb el carrer Trafalgar, realitzades durant els mesos de juliol i agost de 2013, que van destapar un pont sobre el Rec Comtal, del segle XIV, i del baluard del Portal Nou, del segle XVII. El baluard també va sortir a la llum en unes obres de 1989 a l’avinguda de Vilanova. Tant en un cas com en l’altre, les restes van ser documentades i tapades perquè són al mig de la calçada.



Tot l’espai del solar actual ocupa la raconada nord de la Barcelona emmurallada, just al costat del Portal Nou. El barri de Sant Pere va néixer com a raval durant el segle IX al voltant de l’església i convent de Sant Pere de les Puel·les, i no entrarà a formar part del segon recinte emmurallat (el primer és el romà) fins al segle XIII. A l’entorn del Rec, que fins a principis del segle XIX va mantenir un aspecte totalment agrari, hi havia molins, com el de Sant Pere; horts, com el dels velluters (que fa referència als fabricants de velluts que hi posaven les teles a secar); o el pou de Sant Gem, situat entre aquests horts, el cementiri que ocupava l’actual plaça i el camí de Sant Sadurní (actualment Lluís el Pietós), que prenia el nom de la capella que hi va haver abans de l’església de Sant Pere, l’aigua fresca del qual el convertia en lloc d’esbarjo a l’estiu sota un cobert emparrat. A l’Edat Mitjana s’hi van establir tintoreries, raó per la qual el carrer també va ser conegut com a carrer dels Tints; i la indústria tèxtil, que aprofitava l’aigua del Rec, va acabar de configurar l’activitat principal del barri.





Però a banda que puguin aparèixer més restes del Rec, aquest solar és un punt arqueològic calent. El pas del Rec per aquests terrenys no és gratuït. Passava per sobre del graó barceloní, que divideix la plana alta de la baixa i provocava un desnivell que encara es pot apreciar en el carrers i passatges que baixen de Trafalgar a Sant Pere més Alt. És, també, el mateix lloc per on passava l’aqüeducte romà (1). Com explico a la Guia de l’aqüeducte romà de Barcino, no està documentat el seu lloc exacte de pas per aquesta zona ni hi ha restes arqueològiques. Però en un plànol de Barcelona de 1806 hi ha representada una estructura sobre l’església de Sant Pere que probablement podria ser una resta de l’aqüeducte, com es pot veure a la imatge inferior. Aquesta estructura coincidiria, aproximadament, amb l’actual passatge de Sant Benet i, per tant, travessaria el solar. Si les restes del Rec no tenen la importància arqueològica que cabria esperar, l’aparició de l’aqüeducte podria donar un tomb al projecte urbanístic d’aquest terreny.


Però les sorpreses no acaben aquí. Com hem explicat més amunt, el solar ocupa la raconada nord de la ciutat medieval, fet que s’evidencia gràcies a la paret que tanca el solar entre el carrer Trafalgar i el passeig de Lluís Companys. Com vaig informar i vam constatar sobre el terreny amb la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, i a Josep Pujades, responsable del Servei d’Arqueologia, la paret segueix el recorregut de la corba de la muralla i s’evidencia el sentit descendent de la que podria ser la rampa d’accés al pas de muralla. L’estructura i la direcció de les edificacions adossades coincideix amb la planimetria, però caldrà intervenir-hi per comprovar si el pany de paret pertany a la muralla o si es tracta d’una obra moderna que ressegueix el perfil de les restes desaparegudes quan es va construir l’economat.




El conflicte d’interessos privats, veïnals, i públics en general, està servit. Si les restes arqueològiques que puguin aparèixer properament fossin de prou interès, a la voluntat dels veïns s’hi afegiria el valor patrimonial arqueològic que podria fer canviar el destí d’un barri carregat d’història.




L’indret té un valor afegit que escapa a l’arqueologia, però que il·lustra la història barcelonina d’un lloc que ha estat sempre important com a punt d’entrada a la ciutat. Ja hem explicat en altres ocasions que en el Portal Nou hi ha confluït històricament, a més del Rec i l’aqüeducte, la riera d’en Malla, el camí d’Horta i la carretera de Ribes, aquesta tan antiga com la fundació de Barcino perquè coincideix amb el ramal de la Via Augusta que a través dels carrers Portal Nou, Carders, Corders i Bòria en porten al cardo de la ciutat romana. Va ser també lloc de parada i fonda en el camí d’anada i tornada als mercats, i nus viari de trens i tramvies.

El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser ens haurem de retractar.

L’any 1877 se li concedia a la Sociedad del Tranvía de Barcelona al Clot y San Andrés l’autorització per canviar la tracció animal dels seus combois per la de vapor. La línia havia de partir del Portal de l'Àngel amb la plaça de Catalunya, i passar pel carrer Fontanella, la Ronda de Sant Pere, carrer Vilanova i per la carretera de Barcelona a Ribes, travessar els municipis, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Però l’Ajuntament de Barcelona hi va posar molts impediments perquè el “tramvia de foc”, com era conegut, es considerava perillós. Aquesta decisió va fer que la companyia fes finalitzar el recorregut a l’entrada del carrer de Trafalgar. L’autor del blog Rails i ferradures, referència obligada per a tots els amants dels tramvies i Barcelona, esmenta l’existència d’una estació a Trafalgar, però reconeix que no en té cap informació i que probablement va tenir una vida breu. Posteriorment, es va projectar un quiosc amb taquilla i sala d’espera, del qual no es té constància que arribés a ser instal·lat i que potser és el que apareix en algunes postals de l’Arc de Triomf. Però si el quiosc fos aquest, difícilment hi podia haver una sala d’espera en un espai tan petit.



La qüestió és que buscant plànols del solar de què hem parlat abans, en un de 1885 hi apareix l’estació del tramvia de vapor on avui hi ha el número 80 del carrer Trafalgar, fent cantonada amb Lluís Companys. L’edifici està construït contra el pany de muralla i en el solar encara és buit de tota edificació. No és una gran referència, però com a mínim queda documentada l’estació, feta d’obra i prou gran com per contenir sala d’espera i serveis per als viatgers. Si era com la de Craywinckel o no està per veure.





Nota:

(1)  Veure la hipòtesi detallada a Carme Miró Alaix, "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.