Teatre Arnau: l'últim teatre de Barcelona

Ángel Zúñiga, Barcelona y la noche (1948)

Aquesta és la imatge de postguerra que ens dibuixa el periodista Ángel Zúñiga, corresponsal de La Vanguardia a Nova York durant 27 anys, podria ser el retrat de qualsevol dels racons del que va ser el Paral·lel històric, el Paral·lel que des de finals del segle XIX va absorbir l’oci popular de Barcelona, i que va fascinar per igual l’obrer, el menestral i el burgès fins a convertir-se en una mena de Brodway barceloní i frontera canalla de la ciutat.

Si ens interessa aquesta descripció tantes vegades utilitzada com a recurs de la memòria del passat és perquè de tot aquell ambient (el “minúsculo parque de atracciones” era el Caspolino, del qual ja n’hem parlat a Bereshit) només en queda l’edifici abandonat del teatre Arnau amb el bar El Retiro vetllant el cos moribund del casalot, que va tancar les portes definitivament el 2004 i va ser adquirit per l’Ajuntament el 2010 per donar-li l’extremunció.

Han estat diverses les veus que s’han alçat per recuperar aquest supervivent de temps remots, carregat d’història i de sentiments. La darrera ha estat la que des d’aquí hem impulsat a través de “Salvem el Teatre Arnau” (amb una proposta efectiva i viable) i que ha tingut el ressò suficient perquè la premsa i les associacions del Paral·lel, el Poble-sec i Sant Antoni facin seu aquest desig.

No es tracta només de salvar un teatre, que per ell sol ja seria motiu suficient, sinó d’evitar que desaparegui l’únic edifici que subsisteix d’aquella època i que manté l’estructura de fusta de les velles barraques. Salvant totes les distàncies, l’Arnau és el precedent romànic dels escenaris actuals.

Gràcies a Antoni Ramon Graells, que va recollir la informació per l’Observatori d’espais escènics—un projecte de recuperació d’espais teatrals en perill de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC)—, podem reconstruir els inicis de l’Arnau, que són també els inicis del Paral·lel.

Els inicis d’aquest Peñón que descriu Zúñiga, baluard i porta de comunicació del Raval amb la nova avinguda, fruit de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es remunten a l’any 1894 quan Jaume Estruch hi construeix una taverna amb quatre fustes, que és com es van construir els primers locals del Paral·lel. Aquesta taverna farà companyia al primer teatre del Paral·lel, el Circo Español Modelo (Circo Teatro Español des de 1893, i antecedent del famós Teatro Español) i el lloc es convertirà aviat en el pol d’atracció i punt d’expansió de l’oci popular de l’avinguda.

El 1899, el propietari demana permís a l’Ajuntament per a construir un cobert en el patí interior, amb entrada pel carrer Nou, per instal·lar-hi uns billars. Així consta en l’expedient 934 de l’Arxiu Administratiu Municipal, on s’hi adjunten els plànols del projecte signat per l’arquitecte Salvador Vigo. La petició rep l’informe favorable el 18 de gener de 1900.


Segons Miquel Bádenas (El Paral.lel, història d'un mite: un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona, 1998), l’any 1905 Jaume Estruch ven al cotillaire Jaume Arnau la quasi totalitat de la taverna, però es reserva la part del local que dóna al carrer les Tàpies per tal de continuar el negoci. Però és segur que es deu tractar d’un error de l’autor o d’impremta perquè segons consta en una resolució de la Comissió de Foment de l’Ajuntament el 16 de desembre de 1903 s’acorda:

“Desestimar la instancia relativa á que se autorice la instalación de un cinematógrafo en el titulado Salón Recreativo Arnau, situado en la calle del Conde del Asalto, esquina con el Paralelo, por tratarse de un edificio que ha sido construido sin haber solicitado el correspondiente permiso del Ayuntamiento”.

Com podem comprovar, el local adquirit per Jaume Arnau ja du el seu nom, senyal que n’era el propietari el 1903. A més, és el mateix Miquel Bádenas que aporta la notícia d’una denúncia del porter de vara del districte, amb data de 21 de desembre de 1903, que ens permet saber que l’Arnau ja estava construït:

“Jaime Arnau, habitante en la calle Conde del Asalto, 70, 1º, ha colocado seis focos eléctricos en la fachada del local recién construido en la expresada calle números 108 y 110 con fachada a la calle Marqués del Duero y conocido actualmente por Salón Arnau”.

En tot cas, serà l’any 1904 quan l’edifici tal i com el coneixem ara (l’estructura, perquè l’interior va ser reformat el 1982) va ser projectat per l’arquitecte Andreu Audet Puig: estructura de fusta amb façana plana, trencada per dues fileres de finestres, sis a sota (tapades en alguna ocasió) i quatre a dalt. Amb un aforament de 707 seients, sobre la platea s’obria un magnífic amfiteatre amb barana de ferro forjat.


L’Arnau va acollir tots els gèneres teatrals i escènics que des dels seus inicis han fet història en el Paral·lel: pantomima, melodrama, sarsuela, music hall, revista... Va patir diverses reformes per adaptar-lo a les necessitats dels espectacles, com l’any 1911 quan va debutar amb gran èxit Raquel Meller. Però una de les més impactants havia de ser la que informava La Vanguardia el 15 de maig de 1915, just abans que el teatre canvies temporalment el seu nom pel de Folies Bergère, seguin la moda d’afrancesar els noms de les sales d’espectacles. El gran caricaturista i pintor Apa es va encarregar de la decoració del nou projecte:

“Se instalaron en uno de sus pisos artísticos dioramas de servicio y se amplió el local con una dependencia contigua para sus fiestas después del espectáculo, denominándole Salón Bleu. La decoración artística fue recomendada al artista Feliu Elias, más bien conocido por Apa. La profusa iluminación circular a base de bombillas de tonalidad amarilla, causó impacto por novedad.”

El 18 de setembre de 1930, l’Arnau recupera el seu nom i, sota la direcció de Francesc Benages, es du a terme la reforma de la sala per dedicar-la més específicament a cinema. El projecte incloïa “algunas obras de embellecimiento”, segons comentava Arte y Cinematografía, com també la instal·lació d’un equip Orpheo-Sincronic (de disc i banda) per a la projecció de films sonors, com explica Joan Munsó a Els cinemes de Barcelona (1995).

Al llarg dels anys l’Arnau va anar alternant les funcions de sala de cinema i teatre. Als anys 30 es va dedicar al cinema; torna al teatre durant els 40, i recupera la pantalla entre els anys 50 i 70. L’any 1977 Christa Leem va interpretar a l’escenari Estriptis català de Joan Brossa, un joc de cartes que el mateix Brossa va convertir en guió. L’Arnau recuperava el music hall, sobretot a partir de 1982, en què el teatre és reformat de nou. Els anys 90 seran els Lita Claver, la Maña. La nova aventura de l’Arnau arribarà fins l’any 1994, en que tanca, per obrir un cop més el 1995. A partir d’aquí l’Arnau seguirà una trajectòria discontínua amb espectacles puntuals fins arribar al 9 de juny de 2000, en que tanca definitivament.


Ara que gràcies a “Salvem el Teatre Arnau”, l’Associació Talia Olympia, plataforma “Aturem el Pla Paral·lel” i diverses entitats cíviques i veïnals la recuperació de l’Arnau està sobre la taula, esperem que aquest vell teatre es converteixi, mantenint la seva estructura arquitectònica, en un centre d’interpretació de la història del Paral·lel. El punt de partida podria ser la idea i el treball d’investigació que es va dur a terme per a l’exposició Paral·lel 1892-1939: l’espectacle de la modernitat, que ha estat una de les mostres que ha tingut més èxit de públic dels darrers anys. El Museu de les Arts Escèniques es podria afegir al projecte aportant el fons que pertany al Paral·lel i dorm en els magatzem de l’Institut del Teatre davant de la impossibilitat d’exposar-lo. I finalment, la recuperació del teatre com a escenari podria permetre, amb la col·laboració de petites companyies, posar sobre les taules els vells espectacles que ara no tenen cabuda en els locals comercials: pantomima, melodrama, sainet, revista, cabaret, circ, màgia... Retornar la màgia del Paral·lel.