Les fonts de Montjuïc

A En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX vam parlar de quins eren els llocs d’esbarjo dels barcelonins. Abans de l’enderroc de les muralles (1854) la Muralla de Mar va ser el lloc habitual de passeig molt abans que la Rambla. El passeig de l’Esplanada (1802) i el Jardí del General (1816), entre el barri de Ribera i la ciutadella militar (que no seria parc fins el 1888), van ser els primers jardins de la ciutat. A mitjan segle XIX es començaven a construir els primers jardins al passeig de Gràcia. S’iniciava la urbanització del Tibidabo l’any 1889 de la mà del doctor Andreu, el 1912 s’inaugurava el Turó Park i fins l’Exposició Internacional de 1929 no es començava a urbanitzar el niu de pedreres en què des dels romans s’havia convertit Montjuïc, d’on sortia la pedra amb què s’alçà la ciutat segle rere segle. Aquesta urbanització va marcar el cant del cigne de les fonts de Montjuïc i de les fontades.


Les fontades






El costum de fer fontades és una tradició que es remunta segles enrere quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.

El públic d’aquestes fontades era eminentment popular. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven en jornades inacabables i esgotadores, inclosos els dissabtes i molts diumenges. No existien mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i tornada en un sol dia, com sí ho podien fer les classes acomodades que gaudien de transport privat i de segones residències al camp i a la muntanya. Les famílies aprofitaven els pocs dies de festa per fer el que més desitjaven: gaudir d'una jornada de llum solar, bé tan escàs en una ciutat que portava des del segle XIII tancada dins del mateix recinte emmurallat i on la revolució industrial havia disparat la demografia, els problemes d’habitatge i la insalubritat.

El promontori de Montjuïc fa de partició entre dues zones deltaiques, la dels rius Besòs i Llobregat, la qual cosa no fa estrany que hi abundessin les fonts, tot i que la peculiar orografia ha provocat la seva aparició i desaparició al llarg dels temps fins arribar als temps actuals en que tota l’aigua de la muntanya és canalitzada i els records són testimonials.

Segons explica Francesc Carreras Candi a la memòria llegida l’any 1902 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1), de l'any 959 és la primera referència d’una font a Montjuïc, la Font d'Ocua, també coneguda com “La Cova”, i que possiblement fos la Font del Geperut, on consta que hi havia una cova. El 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d'una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona amb aigua de Montjuïc. Probablement el cabal no era abundós, ja que es va prohibir utilitzar-la per a altres usos que no fossin estrictament els d’aigua de boca.

A començaments de segle XIV era molt popular visitar la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada dels sant. Els barcelonins eren atrets pel paisatge que l'envoltava i la font que brollava a la vora. Esmentada ja en el segle X, en el lloc de l’antiga església de Sant Julià de Montjuïc hi consta després l’existència d’una parròquia, al menys fins el 1323. Lluís Desplà la va reedificar el 1487 i se sap que més tard hi va acollir un ermità. Fou enderrocada al segle XVII, a l’època de la construcció del castell de Montjuïc (2).

També hi ha notícies el 1565 sobre la Font de Santa Madrona, propera a la capella del mateix nom. Uns anys abans s'hi havia instal·lat un grup de jesuïtes però tenien problemes d'abastiment d'aigua de la cisterna, que fallava molt sovint. Com a solució s'hi va conduir l'aigua de la Font de Sant Julià, que en aquells anys restava abandonada.

A finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona assenyalava la Font dels Tarongers com la més famosa d'aquell moment, en el recull de poesies La armonia del Parnás (Barcelona, 1703). Podria tractar-se de la Font Trobada o de la Font d'en Conna, que eren situades al torrent dels Tarongers.




Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc



Aquest fragment pertanyen a la sardana d’Enric Morera (1926) que dóna nom a una de les dues úniques fonts que resten avui i segurament una de les poques que encara sobreviu a l’imaginari dels barcelonins que no siguin veïns de la muntanya de Montjuïc i dels barris que en formen part, i és la que dóna nom a l'exposició Baixant de la Font del Gat. Les fonts populars de Montjuïc.

Aquesta exposició es pot veure fins el 30 de novembre de 2014 en una petita instal·lació al Castell de Montjuïc, que recrea la Font del Gat amb imatges i a través d’un viatge sensorial (música i so ambiental), contextualitzat amb fotografies d'algunes de les fonts d’autors com Frederic Ballell, Carlos Pérez de Rozas o Josep Brangulí, pioners i introductors del fotoperiodisme a la ciutat durant el primer quart del segle XX, i reproduccions de dibuixos i litografies de Lola Anglada i Pau Febrés Yll. La mostra s’acompanya d’una altra exposició temporal,Montjuïc 1915, primera mirada, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, testimoni de la transformació de la muntanya a principis del segle XX, amb imatges de Merletti, Roisin, Sagarra, Brangulí, Godes o Pérez de Rozas, que van retratar de forma continuada i sistemàtica el procés d’urbanització de la muntanya amb motiu de la celebració de la gran Exposició Internacional de 1929.

L'exposició no és una reconstrucció històrica de les fonts i dels seus origens, sinó una evocació del que va ser aquell temps en què la muntanya de Montjuïc era lloc de trobades i excursions populars. Per complementar-la farem un recorregut i n'explicarem l'origen i la localització de cada una d'elles.


Les fonts



La Font del Gatés situada a la part baixa dels Jardins de Labiral, entrant pel passeig de Santa Madrona. Un conjunt de camins, terrasses i racons s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental, des de l’avinguda de Miramar, al costat de la Fundació Joan Miró. Aquest jardins van ser propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal fins que van ser comprats per l’Ajuntament l’any 1909, i oberts al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910.

Dins d’aquests mateixos jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc, hi havia la Font de Labiral o del Parc de Baix. I entremig de totes dues i va haver la Font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es diu que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va traure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars:

Busca en la font d’en Pessetes
el que mai no has de trobar:
un home que amb les mans fredes
s’hagi sabut escalfar (3)

La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el seu Calaix de Sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa que deia:

“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”

Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions. Quan el 1992 Antoni Moragas va construir la nova piscina olímpica sobre l'antiga, la font va desaparèixer definitivament.



Ben a prop de la Font Trobada, en un protocol (4) de 1843 s'esmenta la Font d'en Peretes en el Torrent dels Jueus, que no és més que un tram del Torrent dels Tarongers que convertit en cami menava antigament cap el cementiri jueu de Montjuïc. En aquest mateix indret també hi va haver el merendero i la Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça de Dante, i la Font de Vista Alegre.


La Font d'en Conna estava situada al cap de munt del carrer Nou, prop de la Font Trobada, en una raconada al costat d’on surt el funicular a l’aire lliure. Hi havia un restaurant especialitzat en menjar de cassola. Tenia pista de ball i molta mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona. La mateixa Esquella descrivia així l’indret:

“Té torrent sense aigua, però té torrent; té quatre acacies que semblen noves; té tres bardices amb poesía; té un pedregar mateix que a Suiça, i té font, que ni és termal, ni és sulfurosa, ni sòdica; lo qual vol dir que és saludable, a més d’un regust de pólvora que traspúa del castell, que és lo que la fa de més bon beure.” (5)

La Font dels Tres Pinsés l’altra supervivent. Rep aquest nom pels tres pins que es destaquen en el bosquet on es troba. Davant de la Fundació Miró i els Jardins de Labiral, a l’altre costat de l’avinguda de Mirarmar, al capdamunt d’unes escales de pedra a mà dreta queda el pas barrat per una porta de ferro, però per l'esquerra passarem pel mig d'un viver i d'una escola s’arriba a una zona abandonada i feréstega, espai que durant molt de temps va ser ocupat pel barri de barraques de Tres Pins. Si entrem dins el recinte del viver, hi ha un camí que puja tot dret cap a la font. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Era potser el lloc més popular de la muntanya. La gent hi pujava els diumenges a dinar, a fer música i a ballar, i eren atesos en un petit mostrador on es podien comprar begudes i llogar focs per cuinar. El Dimecres de Cendra era també un dels llocs preferits per anar-hi a enterrar la sardina que posava fi al Carnestoltes i encetava la Quaresma.

La Font de la Satalia, també molt popular pels seus balls, estava al capdamunt del carrer Margarit, que ens deixa, precisament, entre el barri de la Satalia i el camp de futbol. La història d’aquest barri està lligat a les seves fonts: la Font del Geperut era al final del carrer del Poeta Cabanyes, i la Font de la Mina, al final del carrer Radas, sempre a l’altre costat del passeig de l’Exposició. Malgrat que les fonts ja no hi són, l’abundància d’aigua del subsòl del barri fa que, encara avui, es puguin trobar construccions hidràuliques alimentades amb curs d’aigua natural que reguen els horts i jardins del barri que abans van ser molt abundants.

La Font del Tir estava dins del que avui són les instal·lacions del Tir Esportiu de Barcelona, sota el Castell de Montjuïc i al costat de les restes del cementiri jueu medieval.

La Font de la Guatlla estava situada a la barriada del mateix nom, al final del carrer de la Font Florida. Era propietat de la Cooperativa de Cases Barates d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament. Aquesta font encara l’hem vist rajar, però ara és tancada amb una reixa i fins fa poc hi havia un cartell que deia: “Se ruega a los usuarios guardar silencio, los vecinos que duermen se lo agradecerán, de lo contrario nos veremos obligados a cerrar la fuente.”

Pels camins que duien de Can Valero cap a la Zona Franca dos portaven cap a dues fonts que els vells habitants de les barraques de Montjuïc encara deuen recordar. El camí de la Font de la Mamella, avui desaparegut però que els registres arqueològics mantenen viu perquè a la cruïlla amb el Camí del Molí Antic, entre el Castell i el cementiri, hi ha un jaciment iber amb restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc.


Més avall, on es troben el carrer del Foc amb Mare de Déu del Port, hi ha el carrer de l’Esparver, relíquia del vell camí del mateix nom que arriba fins la part superior del Sot del Migdia, lloc on estava situat el Pla del Gurugú, una de les zones d’esbarjo preferides de les classes populars de principis del segle XX, amb un quiosc, bancs i zona de ball. Ramon Anglès, oriünd de la muntanya, li explicava al biòleg Sergi García (6) que ell era fill del mas de l’Esparver, desaparegut juntament amb la deu d’aigua cristal·lina, la Font de l’Esparver, que formava un rierol que veient avui el paisatge urbà resulta inversemblant.


Tenim notícies d'altres com les de l'Ecce-homo, la Pedrera, o Can Tunis i Mare de Déu del Port, aquestes a la banda de la Marina de Can Tunis on abundaven els merenderos com La Musclera (vegeu la foto). Podria ser que alguns d'aquests noms facin referència a balls i zones d'esbarjo com El Rosal, La Walkiria, El Bosque, El Recreo o l'esmentat Gurugú. No hem trobat més documentació però hi insistirem. Les fonts són només una part de la història de Montjuïc. Una part important perquè l’aigua acaba conformant la vida i aplega la gent. Avui Montjuïc ja no és aquella muntanya rural del passat. Les obres olímpiques van acabar d’esborrar els camins que ens indicaven l’activitat humana mil·lenària. Però si la mirem amb atenció, sota les pedres i els arbustos s’hi amaga el passat.



Notes:

(1) Carreras y Candi, Francesch. Lo Montjuich de Barcelona. Barcelona: Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1903.

(2) Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344). Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005.
Ramos, M. Lluïsa. Catalunya Romànica. Vol. XX. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1992.

(3) Citat a Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 385.

(4) AHPB. Sabater y Martínez P. Manuales 1843, 44, 45, ff. 42-43.

(5) L’Esquella de la Torratxa, 23 de juliol de 1914.

(6) Sergi García, "Els valors naturals de Montjuïc", Carrer 101, març-abril de 2007.