13, rue del Percebe: l'arquitectura del somni i de la realitat

Per alguna raó que va més enllà del joc i del coneixement, el primer que fem un cop identificada la tribu (la mare, el pare...) i el lloc que ocupen en ella és convertir-nos en arquitectes. Segurament és un comportament induït, però, sigui com sigui, la primera activitat creativa és la construcció d’una casa: quatre rectes, una teulada, una porta, dues finestres i una xemeneia que treu fum. Un lloc on sentir-nos protegits, com en l’úter matern, i que ens permet a partir d’un esbós recrear la resta de l’univers.

L’arquitectura permet ordenar el món, fugir del caos, tot i que ens recreem en el laberint. Ens resistim a creure que casa nostre és un lloc perfectament identificat i la fantasia es fa imaginar que sempre hi ha algun racó secret a punt per ser descobert. Per aquesta raó la casa dels nostres somnis té sempre unes golfes. El mateix passa amb l’edifici, més misteriós a mida que pugem pisos. La necessitat de construir cap a munt és directament proporcional al vertigen que ens produeix ser més a prop del cel i dels déus. Els altars sempre són en un lloc més elevat que la resta del temple, que també haurà estat construït sobre una elevació.


Un dels primers jocs que va caure a les meves mans va ser un joc de construccions amb peces de fusta i li van seguir l’Exin Arquitectura, que després passaria a dir-se Exin Block quan el plàstic es va imposar a la fusta i la llauna.




Les habilitats manuals seguien amb els retallables, que demanaven una més alta precisió: pintar, retallar, enganxar... I en el meu cas va culminar amb un llibre que t’ensenyava a fabricar els teus propis retallables: El pequeño constructor mecánico, de l’editorial Molino, ideat i il·lustrat per Ramon Sabatés.


I entre els jocs de taula el primer va ser uns Juegos Reunidos de Geyper. La gran majoria d’aquests jocs juguen amb la idea del laberint, i un d’ells, el Juego de las construcciones, és una lluita contra l’atzar per acabar fent el cim i completar l’edifici. Em pregunto si encara es continua anunciant amb una bandera que un edifici de veritat han arribat al punt àlgid de la construcció.


Desenvolupaments manual i lúdic jugant a fer d’arquitectes. Fantasies laberíntiques i arquitectòniques, que tenien el suport oral i lector en els contes: Els tres porquets, per posar només un cas, que a més és prou exemplificant tant pel fet de valorar l’esforç i la constància com per la idea que casa nostra ha de ser prou sòlida com perquè ens protegeixi de tot mal extern.

I dels contes als tebeos. Feu un cop d’ull a l’apunt Arquitectura i còmic o al bloc Arquicomics i veureu la relació intensa que existeix entre les dues arts. Al final d’aquell apunt parlava, i aquí volia arribar, de la que segurament és una de les grans referències entre totes les historietes il·lustrades, si més no dins del món Bruguera: 13, rue del Percebe. Agafant la idea inicial d’aquest apunt, i mirant de tancar el cercle, deia aleshores que Ibáñez “ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i de seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes”.

Arribats a aquest punt, afegirem una mica de polèmica a aquesta idea tan original de Ibáñez. La primera historieta de 13, rue del Percebe naixia en el Tío Vivo del 6 de març de 1961, un cop acabada l'aventura cooperativa que van emprendre els dibuixants procedents de Bruguera (Escobar, Peñarroya, Conti, Cifré y Giner, sota el nom de DER, Dibujantes Españoles Reunidos) van emprendre, i que Paco Roca va narrar a L'hivern del dibuixant (Bilbao: Astiberri, 2010).


Comenta Joan Navarro en el seu bloc Viñetas: “Vázquez siempre me dijo que el fue el creador de 13, rue del Percebe, o cuando menos de la idea. Nunca he encontrado la prueba de que fuera cierto. Sin embargo, a la vista de la página reproducida, del nº 1 de Super Pulgarcito, de 1949, al parecer la idea podría haber tenido antecedentes como en esta página titulada Alarma en el número 33, de la calle del congrio". Certament, aquesta historieta, signada per Cifré, Peñarroya y Cía. té molts paral·lelismes amb la d’Ibáñez, tant pel que fa a la idea com per alguns dels personatges: el lladre, el metge, la botiga de queviures...


I posats a buscar antecedents, a principis del XX Joaquim Xaudarí i Echauz (Vigan, Filipines, 1872 - Madrid, 1933) va dibuixar en un escenari similar la historieta "Una casa en Nochebuena", amb el mateix esperit costumista.


Però tornant a Vázquez, en una entrevista per al número 9 (1993) del fanzine Amaníaco, podem llegir:

Cambio de tema. Se dice que el moroso de 13 Rúe del Percebe eres tú, ¿es cierto? Ibáñez nos ha dicho que no pero…

No, no, y puedo decirlo por una sencilla razón, 13 Rúe del Percebe es mío, y la idea de Mortadelo y Filemón es mía. La idea, pero la creación es totalmente de Ibáñez; yo solamente apunté que podía ser una pareja de detectives, y que uno se pudiera disfrazar... O sea, el esbozo. De 13 Rúe del Percebe, la caseta la hice yo, y me puse ahí pero no llegué a dibujar más que una página.

¿Y se publicó esa página?

Vete a saber, en esa época... Pero era todo, todo... Vamos, a Ibáñez de verdad que le aprecio; no somos amigos pero es un gran trabajador. Más que dibujante, un gran trabajador, muy laborioso. Todo lo que ha hecho se lo ha hecho él, de verdad.

Es va publicar aquesta pàgina? Sí, es va publicar. Va ser a l’Almanaque para 1959 de la revista Pulgarcito, amb el títol Un día en Villa Pulgarcito. amb la signatura “Interpretado por by Manuel Vázquez” perquè, a més d’aparèixer ell mateix, reinterpreta personatges de la resta de dibuixants de la revista.


El mateix any 1993 de l’entrevista vaig tenir l’oportunitat d’anar un parell de cops a casa seva, en el barri de Sant Antoni, perquè va col·laborar a la revista Hora Putifa, que editàvem en aquella època. No destaparé aquí tot el que vam parlar (va ser una conversa privada i algunes persones continuen vives) ni quantes cerveses vam beure, però puc afirmar que el to i el contingut contradiuen l’entrevista anterior, tant pel que fa a la relació amb Ibáñez com pel que fa al personatge que viu en el terrat, que és una caricatura de Vázquez. La relació entre els dos dibuixants va ser sempre tibant, i així com Ibáñez ha estat sempre una persona discreta, a Vázquez era fàcil estirar-li la llengua.

De petit vaig riure més amb Ibáñez, però a mida que vaig anar creixent vaig descobrir què s’amagava darrere d’aquelles historietes tan àcides: segurament la crítica més lúcida, juntament amb el Carpanta d’Escobar, de l’Espanya de la postguerra i de tota la dictadura, reflectida en un personatge que era fruit no només d’aquell moment històric sinó d’una tradició que es trasllada fins la picaresca. I ell, Vázquez, era un supervivent. Salut!



[+]

13, rue del Percebe a 13, rue Bruguera
13, rue del Percebe a Tebeosfera