Lola Bonella, la Monyos
Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars populars, els monumentalitza.
Si volem buscar un nom, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):
“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.
Es deia Lola Bonella, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’Hospital Marítim, amb 89 anys.
En el Museu d’Autòmats del Tibidabo es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona.
Autòmat de la Monyos (1913)
(Museu d'Autòmats del Tibidabo)
Però la Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que servien per reproduir escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnogràfiques, o d'aparells de tortura o d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitja que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:
“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”
D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.
Pedro Sampablo, l'home dels coloms
Si repasséssim la imatgeria popular en trobaríem més. Els gegants de la Sagrada Família, per exemple, tenen l’home dels coloms, un dels personatges més carismàtics de la Barcelona dels anys 50 i 60 del segle passat, que malgrat ser del Clot passejava per altres llocs de Barcelona el seu carret fet de gàbies amb els sis coloms que acompanyaven Pedro Sampablo fent cabrioles mentre la gent els mirava encantada. La seva vida era de pel·lícula i mereix un escrit a part. A L’home dels coloms trobareu la seva història acompanyada d’un fragment del documental Aspectes i personatges de Barcelona (1964), de Carles Barba, on apareix durant uns breus segons.
Aquesta és la part amable d’una realitat dramàtica, que tant aleshores com ara es compon de centenars i milers de vides marginades que viuen entre nosaltres en la demència i la misèria més absolutes. No sé si són ells que es converteixen en personatges per instint de supervivència o som nosaltres que acabem construint una realitat de pessebre, on cadascú fa el seu paper com si el determinisme ens governés. Com si la vida fos una auca.