Capella i dispensari del Somorrostro (1956)
© Ció Rigau
Durant els anys 40, es va anar recuperant la vida social d’abans de la guerra. Sobretot qui s’ho podia permetre. Els joves de casa bona van tornar a fer festes, reunions informals o “posades de llarg”, on les noies de 18 anys lluïen el primer vestit de nit.
La Pilar Bonfill ara té 74 anys, i ha començat a escriure els records d’aquella època. Explica que l'any 1948, en una d'aquestes festes, el Vicenç Sánchez, un cosí seu, li va parlar d'un lloc que acabava de descobrir i que l'havia impressionat molt.
La Pilar i una amiga seva, la Carmen Catà, van insistir perquè el Vicenç les dugués a veure això que tant l'havia colpit. I al cap d'uns dies, sense dir-ne res a la família, van travessar tota la ciutat des del passeig de Gràcia fins al Poblenou i, finalment, darrere un mur llarguíssim, va aparèixer el gran misteri: el barri del Somorrostro.
El barri s'havia començat a construir a finals del segle XIX. Llavors era un petit nucli de barraques de pescadors que quedava encaixat entre els murs de la fàbrica del gas, la via del tren i la riera del Bogatell. El 1948, quan hi van arribar el Vicenç i les dues noies, unes 2.000 persones hi vivien en la misèria absoluta.
La Pilar i la Carmen es van esgarrifar: era un barri immens, sense llum, sense clavegueres i amb una cua perpètua davant l’única font d’aigua potable.
Les barraques es construïen amb fusta vella, maons o llauna. Al carrer, una barreja de sorra i escombraries, els nens jugaven i les rates es passejaven.
La setmana següent, els tres joves hi van tornar. Però, aquest cop, no hi van anar sols. Van convèncer uns quants amics perquè els acompanyessin. Volien ajudar i van començar ensenyant als nens a llegir i escriure. A partir de llavors, tots els diumenges al matí els passaven al Somorrostro.
El Vicenç era més gran i més independent, però les dues noies havien de seguir fent la vida de sempre. La casa, la família, els estudis... i els diumenges a la tarda, s’arreglaven i anaven al club de tenis. Però ja no era el mateix. Conèixer la misèria les feia sentir incòmodes en el seu món.
Aquesta experiència va marcar tots els joves que s’havien compromès amb el Somorrostro. Però també els va unir molt. Fins i tot es van formar algunes parelles. La Pilar va conèixer el Pepe, que seria el seu marit, i la Carmen va començar a festejar amb el Vicenç.
Al cap d’un any, gràcies a les ajudes econòmiques d’amics i familiars, van aconseguir prou diners per comprar una barraca i convertir-la en dispensari. En aquell moment era una prioritat. Era un petit consultori on es feien els primers auxilis, però no n’hi havia prou, perquè al barri hi havia problemes de salut greus que necessitaven intervenció mèdica.
El doctor Joaquim Ramis, només acabar la carrera, va començar a treballar de pediatre a l’Hospital d’Infecciosos, a tocar del Somorrostro. Ell, amb d’altres especialistes, va començar a visitar malalts de tuberculosi a la barraca dispensari.
Tot i el risc d’infecció, els nois continuaven anant al Somorrostro. I tot i la preocupació de la família, ni la Pilar ni la Carmen no es van posar mai malaltes. Però el Vicenç, sí. Li van diagnosticar tuberculosi pulmonar.
Va estar uns mesos ingressat en un sanatori a Granada, no va millorar i va tornar a Barcelona. Va estar molt temps ingressat i va patir molt. A l’hospital, l’acompanyaven la colla d’amics del Somorrostro i la Carmen, que va estar al seu costat fins al dia que va morir.
El Somorrostro va continuar existint 15 anys més, fins al 1966. Però només van caldre 15 dies per fer-lo desaparèixer.
Sinopsi argumental de "Gola", Pecats capitals (capítol 5)
Joan Gallifa, direcció i realització
